Qualitat poètica

La fusió íntima de poe­sia i música que carac­te­ritza el lied no necessària­ment depèn de la igual­tat qua­li­ta­tiva entre els dos ele­ments per acon­se­guir el màxim impacte. Per citar dos dels autors pro­gra­mats per Juli­ane Banse, Schu­mann va ser molt més exi­gent que Brahms a l'hora de triar els poe­tes a musi­car, la qual cosa no vol dir que l'àmplia pro­ducció lie­derística del segon sigui menys­te­ni­ble.

La soprano ale­ma­nya va ofe­rir un variat flo­ri­legi d'onze peces que van ser­vir per retro­bar-nos feliçment amb una veu que ha gua­nyat en dimen­si­ons sense per­dre en fle­xi­bi­li­tat i una intèrpret, com sem­pre, curosa i expres­siva. Però pot­ser perquè el con­tin­gut poètic dels ver­sos d'Eic­hen­dorff és molt supe­rior, pot­ser perquè Schu­mann va arri­bar aquí a un dels cims de la seva ins­pi­ració, la lec­tura del Lie­derk­reis op.39 va ser una pura mera­ve­lla. Si a Mond­nacht va fal­tar l'últim grau de sua­vi­tat extàtica, Banse va apro­fun­dir amb la com­pli­ci­tat del piano sub­til d'Alek­san­dar Mad­zar en les llums i ombres del cicle.

La fide­li­tat entre Banse i la Schu­bertíada explica la ben­vin­guda presència de tres cançons cas­te­lla­nes de Toldrà, expo­sa­des amb una dicció impe­ca­ble. I és que el rigor de Banse va de la mà de la seva curi­o­si­tat per sor­tir dels camins més tòpics, i així vam tenir ocasió de gau­dir dels sis lie­der opus 103 de Spohr, com­po­si­tor més que nota­ble, com reve­len aques­tes deli­ci­o­ses cançons amb cla­ri­net (l'excel·lent Ona Car­dona).

L'últim lied del cicle va ser­vir, després de l'embol­ca­lla­dor Wid­mung de Schu­mann, de colofó a un nou èxit de Banse a Vila­ber­tran.