Còmic

Duel de pianos

Juan Cavia presenta, amb guió de Filipe Melo, una novel·la gràfica sobre els sentiments trobats d’odi i admiració entre dos pianistes

Els autors han treballat en temps lliure. El dibuixant és cineasta i el guionista , músic

La novel·la gràfica Balada para Sop­hie (Norma Edi­to­rial) té per la seva apa­rença el segell de les moder­nes pro­duc­ci­ons fran­ce­ses. Però no és així, es tracta d’una novel·la gràfica de pro­ducció por­tu­guesa que té unes carac­terísti­ques sin­gu­lars. D’entrada, el seu tipus de nar­ració, tot i el que pugui sem­blar, no és lineal: es mou en bucle. Quan ja sem­bla que repe­teix un epi­sodi apa­reix un nou ele­ment que dona un ingre­di­ent ines­pe­rat al relat. La història està divi­dida en parts dedi­ca­des a cadas­cun dels per­so­nat­ges, inclo­ent-hi el gat del pro­ta­go­nista.

La seva sin­gu­la­ri­tat es deu a la natu­ra­lesa dels seus autors. Ni són fran­ce­sos ni són estric­ta­ment dibui­xants i guio­nis­tes de còmic. El por­tuguès Filipe Melo (Lis­boa, 1977) és l’autor del relat lite­rari i la seva pro­fessió és la de músic i cine­asta, i el cre­a­dor dels dibui­xos, l’argentí Juan Cavia (Bue­nos Aires 1984), és direc­tor d’art de cinema. Quan tro­ben un buit en les seves acti­vi­tats habi­tu­als es posen a fer novel·les gràfiques. “Un dels ele­ments que trac­tem molt a Balada para Sop­hie és el temps. Abans de fer l’esbós de l’obra fem un esbós previ en què estu­diem quan­tes pàgines hem de dedi­car a cada escena per donar-li un deter­mi­nat tempo”, explica Cavia

L’argu­ment del còmic té molt a veure amb la música: la riva­li­tat entre dos pia­nis­tes al llarg de tota la vida tot mar­cada per l’odi i l’admi­ració, sobre­tot per part de Julien Dubois, cone­gut artísti­ca­ment com Eric Bon­jour, que veu en el seu anta­go­nista la fita que mai podrà asso­lir com a músic. L’acció en pre­sent té lloc amb la visita d’una jove que vol res­se­guir la tra­jectòria de Bon­jour. Tot i la pri­mera reticència del músic, que ja es troba a la dar­rera etapa de la seva vida, Bon­jour acaba obrint el seu cor i ment a la noia en una mena de teràpia en què treu les seves frus­tra­ci­ons perquè no és el millor i per haver tran­si­git a les impo­si­ci­ons comer­ci­als del mer­cat i les dis­cogràfiques. “De fet –explica Cavia–, del que par­lem en el lli­bre és de l’enveja, entesa, per una banda posi­tiva, com ado­ració, i en una nega­tiva, com a odi.” El dibui­xant, de visita a Bar­ce­lona després de pas­sar per Por­tu­gal , que és el país on més èxit han obtin­gut, remarca la sin­gu­la­ri­tat del tàndem cre­a­dor de l’obra. “Les set novel·les gràfiques que hem creat són fetes per tots dos. I ho fem amb debats molt inten­sos de com ha d’anar la història.” Una d’aques­tes pacífiques dis­cus­si­ons va ser la de la inclusió o no al final de l’obra d’una par­ti­tura. “És una par­ti­tura real que, si algú la vol tocar , ho pot fer. Es tracta d’una com­po­sició de Melo que ell no tenia clar de posar-la i vaig haver d’insis­tir molt per fer-li veure que era per­ti­nent incloure-la.” El dibuix de Cavia és molt ela­bo­rat, tot i que ell reco­neix que no és un virtuós. “El que sí que puc dir és que intento arri­bar al màxim de bé que ho puc fer”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia