“Soc un buscador de tresors”

Hi ha una petita intenció que ho sigui, sí. Reflecteix el que soc: el buscador de tresors, l’historiador de l’art, el col·leccionista, l’acumulador... M’agraden totes les disciplines, totes les tècniques, tots els aspectes de l’art, del més culte i refinat al més popular i ingenu. M’encanta barrejar peces d’una alta qualitat artística amb peces que, pel motiu que sigui, em sedueixen. Em sento infinitament privilegiat de treballar en aquest món. Sempre n’estàs cercant, de meravelles. En subhastes, en cases, en companys... Però, insisteixo, per mi el tresor no és només la peça que costa una milionada. No hem de confondre valor i preu.

No sé si has vist a l’entrada un parell d’alabastres (un de Palerm del segle XVII i un Sant Joan del XIV) sensacionals, al costat d’una marededéu romànica, de finals del XII o principis del XIII, i, també al costat, un objecte de forja per caçar les galledes que cauen als pous, que val 20 euros. Però és que està tan ben fet, és tan autèntic en el disseny i en la forma en si, que m’atrau igual que una obra diguem-ne museable. Ni Miró va arribar a una senzillesa tan perfecta i tan útil.

La barrera que es marca entre antiquaris i brocanters és: coses antigues de més de cent anys i coses velles de menys de cent anys. Però això és una tonteria. Hi ha brocanters més professionals que molts antiquaris, i a la inversa. Jo si veig una peça art-déco o dels anys cinquanta que m’agrada la tinc dins del meu estoc. I el brocanter farà el mateix amb peces que s’escapen dels seus límits cronològics. Som comerciants d’objectes amb un passat a l’esquena i, sobretot, amb unes singularitats estètiques.

Aquella peça que ha tingut vida, que tu veus gastada, tocada, masegada..., això és un valor que té. Moltes vegades ens arriben fragmentades. S’acaben convertint en vanitas, són una al·legoria del pas del temps. Molts companys em diuen: “Ostres, Albert, tu el que tens són trossos de peces.” I jo replico: “Ostres, tu has vist aquest tros de perizonium (o drap de puresa) d’un Crist gòtic del segle XIV?” També el tinc aquí a la botiga. Per mi és un joc que el client, l’amic, endevini què és. Hi ha una part de divertimento que va molt lligada a aquesta aventura de buscar les meravelles.

Mare col·leccionista (i fundadora del negoci), estudis d’història de l’art, una empresa de divulgació cultural que vam muntar amb altres companys (fèiem visites comentades a museus per a estudiants d’ESO i batxillerat)... Et vas omplint d’imatges i vas destriant el que més t’agrada del que menys. A la meva feina és important saber una mica de tot. El gravat és la meva especialitat, però tinc nocions de ceràmica, vidre català, mobiliari, forja, arts de l’objecte, escultura i pintura de tots els períodes... Com hi arribes? Educant la mirada i, també, amb molts màsters en pèrdua de diners. És a dir, en equivocacions, que és una manera d’aprendre.

Sempre que veus una cosa que no entens, que no saps d’on és..., l’instint te la fa comprar. I aquí he patinat unes quantes vegades i sí, m’han fet perdre molts diners.

D’aquests no tants. Al magatzem en tinc un de terrible, el guardo per tenir-lo ben present. És un capitell que vaig comprar a un comerciant de Madrid. Al cap de dos anys el vaig veure en un altre comerç exactament igual. Està fet amb motllo. L’ensenyo a tothom. “Caram, romànic castellà.” Res, és nou.

Mira, ara acabo de vendre al Museo de Artes Decorativas de Madrid una caixeta, un coffret o boîte à messager, amb una estampa a l’interior de la tapa. Aquest tipus de peces van ser creades a la zona de París a finals del XV i principis del XVI. És de les més petites que he vist mai. La vaig comprar per molt pocs diners en una subhasta aquí a Barcelona. I l’he venut molt bé. I al Museo de Artes Decorativas de Madrid encantats, perquè aquestes peces en el mercat internacional valen una fortuna. I és l’única que hi ha en una institució de l’Estat espanyol.

A Barcelona, i a tot Catalunya, la gent que està al capdavant de les institucions patrimonials fa esforços sobrehumans. Ho intenten per tots costats, però tenen uns pressupostos que són de riure. Les capacitats dels nostres museus per comprar, en comparació amb la dels museus de Madrid, són ridícules. Hi ha moltes peces susceptibles de ser importants per a museus catalans, que se subhasten o estan a la venda tant aquí com a fora, que es deixen perdre perquè no hi ha diners. És dramàtic. En aquesta ciutat i en aquest país, tots els partits polítics que han manat, d’esquerra a dreta, han estat uns miops en qüestions patrimonials.

Sí, i també compro. En aquest negoci si no compres no vens. Els col·leccionistes, que tots s’acaben convertint en amics, sempre busquen la novetat. Ells també venen a la botiga a buscar el tresor. Aquest món té un punt ionqui. Compro constantment. Fins i tot quan viatjo de vacances cau alguna cosa. Això meu és una malaltia. Ara estic fent tres fires a l’estranger. D’aquí a poc aniré a Antica Namur, a Bèlgica, on m’estreno. La cultura d’antiguitats que hi ha en aquests països –a Alemanya, a França, als Països Baixos, a Itàlia, a Anglaterra...– és molt gran. També fa molts anys que participo a la fira del Grand Palais de París amb gravat antic i ara a la Paris Print Fair; soc l’únic de la península que hi participa.

A la Paris Print Fair vaig portar dues estampes de Xavier Nogués, perquè el considero absolutament sensacional, digne de qualsevol període i país en qualitat gràfica. Perdona l’atreviment, però el poso al costat dels artistes alemanys de la Nova Objectivitat. Per mi és un primer nivell però ha quedat empetitit a casa nostra. Tu preguntes a Madrid i rarament saben qui és. I a l’estranger encara menys. A la fira va agradar molt, moltíssim, però de vendes, cap. És igual. Quan faig un estand és com si em fes la decoració del meu piset. Difícilment tinc peces que no m’agradin. I jo, envoltat de les coses que m’agraden, soc feliç. I orgullós de defensar-les. Al final en l’únic que penses és evidentment que et surtin els números, però sobretot a no fer res que vagi en contra teu. A Feriarte i a Fama hi he anat molts anys amb part de l’espai amb gravat i dibuix antic, i és clar, això és un mercat tan minoritari aquí... Però és que és el que m’interessa. I no desisteixo que en un futur, a base d’anar posant granets de sorra, s’encomani aquesta passió. Sempre intento que les millors peces es quedin a casa, i si no ho aconsegueixo, doncs comença el circuit a fora.

I a Catalunya i a Espanya. De galeria de gravats antics, no n’hi ha cap més. Subratllo això d’antic perquè jo no treballo amb artistes vius. Nogués seria dels més recents. O Torres-García, per l’exposició del qual em van donar un premi ACCA. Escolta, per a un espai tan petit té mèrit, no?

Tinc col·laboradors, però si em decapiten aquesta botiga s’acaba. És un projecte tan personal que no es pot traspassar com una sabateria.

Se la veu com la germana tonta. Aquí sempre s’ha valorat més una mala pintura que un bon gravat. El gravat ha complert una funció importantíssima al llarg de la història. Abans de la fotografia, era l’únic sistema de reproducció d’imatges. Totes les exposicions que he fet des del 2006, quan vaig obrir l’espai, intenten dir alguna cosa. I no està pensat només per a la compravenda. Fem molta activitat divulgativa. Sembrem llavors. I compte, que hi ha un públic jove que hi va entrant, perquè són peces assequibles.

El terme antiquari carrega avui una motxilla bastant casposa. Però no hauríem d’oblidar que totes les col·leccions que han alimentat els museus catalans venen de col·leccionistes que van comprar a antiquaris. Som a la base de l’estructura cultural del país. Tampoc podem obviar que algunes males pràctiques han perjudicat la nostra tasca. És trist però els antiquaris hem passat de moda. Ho vam estar fa vint, vint-i-cinc anys. Tu ara mires una revista de decoració i no és que no hi hagi mobles antics, és que no hi ha ni llibres. Són espais que semblen hospitals. Amb unes televisions, això sí, immenses. I uns sofàs descomunals. Sense cap mena d’ànima. Tenir el moble de l’àvia a casa és una manera de defensar i de ser conscient de la teva història, de la teva procedència i de qui ets. Ara la mateixa persona la poses en deu cases i se sentirà igual. No sentirà res. Els antiquaris venem passat, cultura, estètica, gairebé més barat que Ikea. Mobles que ens enterraran a tots! Però ens hem quedat desfalcats. La mar de coses que s’estan tirant, cremant... Una llàstima. Per això sortim a buscar clientela amb sensibilitat a fora, no per gust sinó per necessitat. Fins que algun dia sortirà la Kim Kardashian de torn i dirà: “Les calaixeres catalanes del XVIII són top.”

Sí, és clar, el tinc al carrer del costat. [Hi anem, però abans s’atura: “Això són dos Crists de Llemotges, del XII-XIII, que acabo de comprar. Aquí un dibuix de Dalí, del 1927, pendent de certificar. Aquesta creu gòtica de Barcelona també ha entrat ara. Has vist aquest moble que sembla una nau espacial? Ah, i aquesta peça que no he aconseguit vendre mai, però m’agrada tant que al final me l’emportaré a casa, cosa que faig sovint: és una prova d’estat d’un gravador de principis del XIX; hi falta gravar totes les carnacions, aquests blancs són d’una modernitat emocionant.”] Compte amb el cap. Això és la cova d’Ali Babà. M’apassiona comprar coses friquis. Aquest Sant Cristòfor de paper maixé pintat amb Titanlux. Van perdre el nen i hi van posar una nina coronada amb una antena de tele. Això ho veu en Carles Pazos i es desmaia: “Però si el que faig jo ja ho van inventar!” I aquesta taula peruana, Carles III, estarà al davant de tot de l’estand de Namur. És tan rara, tan divertida, tan insòlita, tan popular i tan pretensiosa a la vegada que espero que cridi l’atenció a la gent que menja amb els ulls.

Tu en vas informar ... És la marededeu gòtica originària de l’ermita de Valldossera, al terme municipal de Querol, que va identificar a la meva botiga la historiadora de l’art Francesca Español. Tots dos vam acordar que el millor era no fer-ne negoci (tot i que no hi havia cap impediment legal per fer-ne) i restituir-la al seu lloc d’origen. D’això fa cinc anys i el Bisbat de Tarragona encara no ha vingut a buscar-la...

UN COL·LECTIU COMPENETRAT