De misèria i por

Quina relació hi pot haver entre els abrics llargs i els per­so­nat­ges silen­ci­o­sos de Kamchàtka i les ulle­res de sol i llar­gues tertúlies de Gabriel Fer­ra­ter? Tots repen­sen l’avui amb una certa nostàlgia per l’ahir (com el vers nar­ra­tiu In memo­riam) i una vul­ne­ra­ble espe­rança pel futur. Dilluns al ves­pre, un Romea a les fos­ques, amb llençols que tapa­ven les buta­ques com si fos un edi­fici aban­do­nat, va ser el marc d’una sin­gu­lar lec­tura de Fer­ra­ter, acom­pa­nyada per les llar­gues ombres dels per­so­nat­ges de Kamchàtka i les temen­ces de Fugit, i dues gui­tar­res que pun­te­ja­ven enri­o­la­des el con­tra­punt a la veu del peri­o­dista, i dilluns, rap­sode, Xavier Miró.

L’actor Òscar Muñoz, en l’adap­tació de La nit just abans dels bos­cos (2013), diri­gida per Roberto Romei, era aquell estran­ger que pro­vava de gene­rar con­fiança, sent generós i afa­ble, entre els teòrics pas­se­jants del Romea. Els colava a la seva gua­rida, els ense­nyava les vis­tes i els con­vi­dava a cer­vesa. Se sabia dife­rent i sabia que, per aquest motiu, era vist amb des­con­fiança i ell optava per cedir una mirada directa un punt sub­misa per desac­ti­var tot tipus de rebuig. La comu­ni­tat de Kamchàtka sem­pre busca i intenta donar escalf i repar­tir el que té entre els des­co­ne­guts. Com aquell pro­ta­go­nista que inter­pre­tava Muñoz. Pot­ser sense saber-ho un va indi­car als altres on podrien gua­rir-se enmig de la laberíntica Bar­ce­lona. I Kamchàtka torna a aco­llir com en aquell Habi­ta­cu­lum (2010) dels Tre­pat a Tàrrega.

Gabriel Fer­ra­ter, per la seva banda, recorda amb escalf els dies que els seus pares van ser impor­tants, quan van col·lec­ti­vit­zar la fàbrica. O quan van aju­dar l’Oliva, un por­ter de la sala de Reus a qui tot­hom temia: se’l van retro­bar a Bor­deus, ho havia per­dut tot, per culpa d’un bom­bar­deig. Eren records que, com el de la bici­cleta, reve­la­ven un punt de gosa­dia, d’aven­tura, de posar en pràctica les seves cre­en­ces sobre un futur més trans­ver­sal que no tenia lloc en l’Espa­nya de la dic­ta­dura, en la Cata­lu­nya emmor­das­sada, fins i tot, per alguns opor­tu­nis­tes i cru­els cata­lans. Ell, de fet, no com­bre­gava amb res, apre­nia sol i amb delit.

El bro­git de Bar­ce­lona no és l’espai vul­ne­ra­ble dels des­cam­pats de Tàrrega d’Alter. Però la sen­sació de colar-se en un lloc pro­hi­bit d’entrar entre empen­tes va aga­fant den­si­tat amb les llums en pots de vidre de con­serva. Les pro­jec­ci­ons ense­nyen, ara, tancs i bom­bar­deigs. Els matei­xos dels quals ells s’esca­pen des de fa 15 anys. Simi­lars als que Fer­ra­ter denun­cia en la seva lite­ra­tura íntima, de dia a dia, que pot recor­dar aquells pen­sa­ments d’Els homes i els dies de David Vila­seca, amb una pre­o­cu­pació de menor emergència vital però amb la mateixa radi­ca­li­tat política i social. Són retalls de misèria i de por que es com­pen­sen amb llar­gues abraçades i ova­ci­ons amor­ti­des pel fred.