Llibres

Centenari d’una publicació històrica

Projecte ‘La Mainada’

Avel·lí Artís i Balaguer i Joan Laguia i Lliteras van posar en marxa la revista infantil ‘La Mainada’, que va estar activa entre el juny del 1921 i el novembre del 1923

Molts noms il·lustres hi van publicar textos: Carner, Riba, Lola Anglada, Víctor Català...

Els censors de la dictadura de Primo de Rivera la van fer tancar

La Mai­nada va néixer el 10 de juny del 1921, en ple auge del cata­la­nisme polític i cul­tu­ral. Era una revista infan­til d’arrels clara­ment cata­la­nis­tes, catòliques i nou­cen­tis­tes pen­sada per a la for­mació i l’entre­te­ni­ment dels infants i joves de Cata­lu­nya, que es veuen com el futur del país. “El nos­tre objec­tiu prin­ci­pal i pri­mor­dial és fer cata­lans bons [cur­siva a l’ori­gi­nal]”, diu un fullet pro­pa­gandístic de la revista que es con­serva a la col·lecció Jordi Verrié de la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya. En són les ànimes Avel·lí Artís i Bala­guer (1881-1954) i Joan Laguia i Lli­te­ras (1890-1937) i tenen un esplet de col·labo­ra­dors que impres­si­ona i amb uns mit­jans cer­ta­ment impor­tants a l’època.

En part va néixer per inten­tar miti­gar la influència i el pre­do­mini d’En Patu­fet entre els infants i els joves, ja que la revista, nas­cuda l’any 1904 i ben con­so­li­dada a la dècada de 1920, no aca­bava de fer el pes a una part de la intel·lec­tu­a­li­tat, la més pro­pera al nou­cen­tisme, la més urbana, la més oberta a Europa, ja que la con­si­de­rava exces­si­va­ment rura­lista, popu­lar i loca­lista. És per això que intel·lec­tu­als de la talla de Josep Car­ner, Car­les Riba, Antoni Rovira i Vir­gili, Marià Manent, Cle­men­tina Arde­riu, Lola Anglada... hi són pre­sen­tats com a col·labo­ra­dors des del pri­mer número.

Els con­tin­guts de la revista

Els con­tin­guts de La Mai­nada es poden agru­par en qua­tre apar­tats: l’edi­to­rial i les infor­ma­ci­ons de la revista, que en mar­quen clara­ment la línia i que al llarg dels tres anys d’existència té tres redac­tors en cap: Joan Laguia, que va sig­nar El Guia Joan, Avel·lí Artís, que signa X, i Narcís Masó i Valentí (1890-1953), que signa El Cava­ller Sant Jordi; les sec­ci­ons de lite­ra­tura, entre les quals des­ta­quen El que ens conta l’avi, Els nos­tres poe­tes i De les coses que pas­sen, en què tro­bem tex­tos de grans noms de la lite­ra­tura cata­lana, tant de la Renai­xença (Àngel Gui­merà i Víctor Bala­guer) i del moder­nisme (Pru­denci Ber­trana, Víctor Català i Apel·les Mes­tres) com del nou­cen­tisme, com hem dit; les sec­ci­ons d’història i conei­xe­ments, entre les quals sobre­sur­ten els Fulls de la història de Cata­lu­nya, d’Antoni Rovira i Vir­gili (1882-1949), Els grans homes de Cata­lu­nya, de Fran­cesc Curet (1886-1972), i Del món de les bèsties, sig­nada majo­ritària­ment per Joan Ama­des (1890-1959) i dedi­cada a curi­o­si­tats del món dels ani­mals; i les sec­ci­ons d’entre­te­ni­ment i acu­dits, repar­tits arreu de la revista, i encara una secció molt inno­va­dora, Allò que fa riure els altres nois, for­mada per acu­dits i vinye­tes, il·lus­trats i pro­vi­nents de revis­tes infan­tils d’arreu, amb pre­do­mini de les d’ori­gen francès i anglo­saxó, sobre­tot britànic.

Per fide­lit­zar els lec­tors i crear-ne de nous es fan con­cur­sos i sor­te­jos. Al número 1, ja s’hi anun­cien tres con­cur­sos i el pri­mer sor­teig. Els sor­te­jos con­sis­tei­xen en un regal (una càmera fotogràfica Kodak, una ploma esti­logràfica, una edició monu­men­tal de L’Atlàntida...) que es rifa entre tots els subs­crip­tors i com­pra­dors de la revista. El pri­mer dels con­cur­sos és Els cam­pa­nars de Cata­lu­nya, que con­sis­teix a enviar un dibuix d’un cam­pa­nar “fet a la ploma, amb tinta negra”. Va ser un con­curs d’un èxit extra­or­di­nari, amb més de mil dibui­xos pre­sen­tats. Altres con­cur­sos van ser Quina obra bona has fet durant la set­mana?, pre­sen­tat així: “Cada noi o noia pot escriure allò que més l’enor­gu­lleixi del que hagi fet. Les res­pos­tes no podran exce­dir de vint-i-cinc parau­les.” I també Els plançons de la pàtria, sub­ti­tu­lat Les més belles foto­gra­fies de nois i noies cata­lans i en publi­quen una bona colla d’arreu de Cata­lu­nya.

De calen­da­ris només en van poder publi­car dos, força ins­pi­rats en els d’En Patu­fet. Es publi­quen en volums inde­pen­dents i tenen sec­ci­ons vari­a­des (Lite­ra­tura, Arts, Ciències, Arque­o­lo­gia, Història, Música...). Hi col·labo­ren grans autors: Àngel Gui­merà, Joan Sal­vat-Papas­seit, Carme Karr, Marià Manent, Joa­quim Ruyra, Cle­men­tina Arde­riu, Anna M. de Saa­ve­dra, Enric Morera, Serra Mas­sana, Lola Anglada, d’Ivori...

Qua­tre publi­ca­ci­ons encar­ta­des

Pel que fa a les publi­ca­ci­ons encar­ta­des, en des­ta­quen qua­tre: els fulle­tons, els con­tes, les ron­da­lles i les auques. Els fulle­tons són un con­junt de novel·les per entre­gues que es repar­tien amb la revista, des del pri­mer número, i que tenien com a objec­tiu crear una col·lecció per a joves, la Bibli­o­teca de La Mai­nada. La mateixa revista, un cop publi­cada per entre­gues, ofe­ria la pos­si­bi­li­tat d’enqua­der­nar els plecs i també de com­prar-la ja com a lli­bre. Els con­tes també eren qua­der­nets, de mida més petita, i con­te­nien un conte sen­cer escrit per algun dels col·labo­ra­dors de La Mai­nada. De cada dot­zena de con­tes en feien un volu­met. La nova col·lecció s’ano­me­narà Con­tes de La Mai­nada i només arri­barà a tenir tres volums.

Les ron­da­lles van tenir una vida efímera, ja que se’n van anun­ciar tres, però només se’n van arri­bar a publi­car dues: La pubi­lla de l’Estany, con­tada per Aureli Cap­many i il·lus­trada per Lao Romero, i La prin­ce­seta, també de Cap­many i il·lus­trada per Gar­cia Escribà. D’auques, també, només en publi­quen dues: La Guerra de Suc­cessió o La pèrdua de les lli­ber­tats cata­la­nes i Facècies del senyor Far­gues el de les saba­tes llar­gues.

Tots aquests esforços, totes aques­tes il·lusi­ons, es van aca­bar el novem­bre del 1923, ja que la dic­ta­dura de Primo de Rivera va clau­su­rar la revista i va esde­ve­nir un altre pro­jecte cul­tu­ral frus­trat.

Revistes infantils
‘Cavall Fort’, amb més de seixanta anys de camí, s’ha convertit en mítica, però a inicis del segle XX n’hi va haver moltes: ‘La Palmeta’, ‘L’Escolanet’, ‘Els Follets’, ‘Fatty’, ‘Sigronet’, ‘Mar i Cel’, ‘En Manelic’, ‘El Noi Català’, ‘L’Eixerit’...


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia