Sota les bombes

Quan els empre­sa­ris de la cons­trucció del des­ar­ro­llismo a Bar­ce­lona feien els fona­ments dels edi­fi­cis, no ente­nien per què havien d’abo­car tant ciment. El subsòl de la ciu­tat els sem­blava un cola­dor. I el cas és que ho era. Més de vint quilòmetres de túnels van tor­nar a por­tar al pre­sent la rea­li­tat de la Guerra Civil: l’hor­ror de la Bar­ce­lona que gai­rebé diària­ment patí bom­bar­de­jos de l’avi­ació fei­xista i que, per pro­te­gir-se, cons­truí més d’un miler d’ama­ga­talls sota terra.

1.322 d’inven­ta­ri­ats, la xifra que dona nom a l’expo­sició que s’inau­gura avui a l’antiga presó Model (visi­ta­ble fins al 31 de juliol), comis­sa­ri­ada per Xavier Domènech i nodrida d’un mate­rial cor­pre­ne­dor: una col·lecció de foto­gra­fies de 40 d’aquests espais fetes per Ana Sánchez. Tal com han per­vis­cut 85 anys després. Uns en per­fecte estat, d’altres no tant o gota. Tra­ves­sats d’arrels, col­gats de sorra o inun­dats, cosa que com­plicà enor­me­ment la recerca de la fotògrafa (tot i que, diu, els refle­xos de l’aigua també l’aju­da­ren a il·lumi­nar aquells llocs de fos­cor abso­luta). Buits i silen­ci­o­sos però encara amb res­tes de les vides que allot­ja­ren: sope­res, llau­nes, miralls. I alguns tapi­ats per aque­lles llengües de ciment dels cons­truc­tors del fran­quisme. “Es pot tocar el pas­sat en aquests espais”, exclama Sánchez, que ha fet un tre­ball docu­men­tal vibrant amb uns pre­ci­o­sos clarobs­curs.

“Bar­ce­lona va ser el pri­mer labo­ra­tori dels bom­bar­deigs con­tra la població civil, un camp de pro­ves bèl·liques per a la Segona Guerra Mun­dial”, explica Domènech just quan s’acaba de com­plir l’ani­ver­sari de l’atac aeri més cruel, el del març del 1938. Mori­ren 875 per­so­nes (118 eren nens), una ter­cera part del total de vícti­mes que van pro­vo­car els 1.903 impac­tes de més d’un milió de qui­los de bom­bes durant els gai­rebé dos anys d’ofen­si­ves per­ma­nents.

Però quan­tes se sal­va­ren gràcies als refu­gis? Aquesta és la història de resistència que rei­vin­dica la ins­tal·lació fotogràfica que es des­plega a les cel·les de les gale­ries 3 i 4 de la Model. D’una resistència que es pla­ni­ficà col·lec­ti­va­ment. La gran majo­ria dels caus foren cons­truïts per la soci­e­tat civil auto­or­ga­nit­zada: més d’un 80%. El de la plaça de Tetuan tenia capa­ci­tat per a 2.500 per­so­nes. Al de Sant Adrià de Besòs, els veïns van home­nat­jar el gos, de nom Trotski, que els avi­sava quan detec­tava que s’apro­xi­ma­ven els avi­ons. Van estam­par la seva pet­jada en un mur. Encara hi és!

Els refu­gis comu­ni­ta­ris van ser bate­jats com el “model Bar­ce­lona” al Par­la­ment britànic quan l’amenaça nazi era immi­nent. Però així i tot, els sec­tors con­ser­va­dors impo­sa­ren l’aposta pel refugi pri­vat, a les cases de cadascú. A Bar­ce­lona, d’aquests també n’hi hagué, molt més pre­ca­ris que els col·lec­tius.

I incom­pa­ra­bles en como­di­tats amb els dels tre­ba­lla­dors de les fàbri­ques, la des­a­pa­re­guda Eli­zalde, la Damm o l’Escola dels Sale­si­ans de Sarrià, un dels cen­tres d’arma­ment més impor­tants de la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana. Hi ha un altre bloc d’imat­ges dels forats que empa­ra­ren les per­so­na­li­tats polítiques, Lluís Com­panys, sota el Palau de les Heu­res, o Juan Negrín, al jardí d’una finca del car­rer Sor Eulàlia d’Anzizu. El del Palau de la Gene­ra­li­tat, sota la plaça, va ser des­co­bert tot just el 2020.

Avui hi cami­nem impas­si­bles per sobre. L’oferta per visi­tar-los in situ és reduïda per motius de segu­re­tat. Actu­al­ment només hi ha tres refu­gis oberts al públic: el de la plaça del Dia­mant, l’ano­me­nat 307 al car­rer Nou de la Ram­bla i el de La Lira de Sant Andreu. Però aviat s’incor­po­ra­ran al cir­cuit el de la plaça de la Revo­lució i el de la Torre de la Sagrera.