Rufus, l’elegància de la diva

L’últim cop que Rufus Wainw­right (Nova York, 1973) va actuar a l’Audi­tori de Girona, el 14 d’octu­bre del 2016, obrint gira a l’Estat espa­nyol en el marc del fes­ti­val Tem­po­rada Alta, no va can­tar Halle­lu­jah. Auto­pro­cla­mat l’hereu de Leo­nard Cohen, l’argu­ment era de pes: no tor­na­ria a can­tar-la fins que Donald Trump perdés les elec­ci­ons. Con­ver­tida en un himne del reper­tori de Rufus Wainw­right, nas­cut a Rhi­ne­beck, a Nova York, i criat a Mont-real, el cançoner propi del com­po­si­tor cana­denc, amb més de set dis­cos, conté una riquesa que il·lumina el pop indie, i és capaç d’expe­ri­men­tar amb la lírica més bar­roca i èpica. Amb el pas del temps, la revisió d’aquest cançoner, enllus­trat de mati­sos, gua­nya pes en la història de la música. Per això, que Rufus Wainw­right ver­si­oni Cohen, com So long, Mari­anne, con­ver­teix l’home­natge en un peatge bonic i, sobre­tot, popu­lar.

Les dues cançons de Leo­nard Cohen van sonar dis­sabte al ves­pre a l’ Audi­tori de Girona , on va actuar en l’últim con­cert de la seva gira en soli­tari, una pro­posta íntima i madura, abans que aquest estiu torni, i el 24 de juliol pre­senti amb banda, al fes­ti­val Grec, el seu nou àlbum, Folko­cracy, en què es corona com l’aristòcrata del pop, i recu­pera les arrels musi­cals; les de la tra­dició fami­liar, la dels pares, els músics ins­pi­ra­dors del folk dels setanta, Lou­don Wainw­right i Kate McGar­rin­gle. La influència de la mare és capi­tal: cada matí es des­per­tava escol­tant la inter­pre­tació al piano de les Vari­a­ci­ons Gold­berg de Bach. A Folko­cracy, que es publica el 2 de juny, Rufus Wainw­right es fa acom­pa­nyar per Chaka Khan, David Byrne i John Legend.

Ja fa temps que s’ha allu­nyat de les plo­mes de boa a l’esce­nari, de la tea­tra­li­tat genial, de voler ser Judy Gar­land, com quan a Benicàssim, amb mit­ges negres i talons d’agu­lla, va inter­pre­tar Get happy. És el pòsit divers, les referències, del músic, que mai ha dei­xat de ser diva, ara, però, sofis­ti­cada i ele­gant, amb la barba i la cabe­llera juve­nil molt canosa, i en aquest punt meridià vital que són els 50 anys, que cele­brarà el 22 de juliol. És sobre­tot una veu que se sublima sols amb un piano i una gui­tarra. Com quan va inter­pre­tar Go or go ahead i amb la cor­pre­ne­dora Going to a town. Va ser un con­cert de repàs i de revisió dels seus clàssics: Poses, d’una sen­su­a­li­tat embri­a­ga­dora. O la feli­ci­tat feta cançó que és Ciga­ret­tes and cho­co­late milk. Hi va incloure també He loved de l’òpera Hadrian. I un ter­cer i últim bis, amb un Audi­tori dem­peus, per a la dolça La com­plainte de la butte. De Rufus, l’ escan­do­loso , que li deia la premsa ita­li­ana al tro­ba­dor enci­sa­dor, o l’elegància, mai lànguida, sem­pre intensa, de la madu­resa.