L’escriptor persistent

A vega­des les voca­ci­ons tar­da­nes et juguen males pas­sa­des, i a vega­des t’omplen la vida. És el que li ha pas­sat a en Sal­va­dor Casas i Bus­quets, que va néixer a Santa Coloma de Far­ners, va tre­ba­llar de cobra­dor d’autobús, d’empleat pri­mer muni­ci­pal i després de la banca i que un dia va deci­dir que el que en rea­li­tat li agra­dava era escriure novel·la negra i con­ver­tir els seus per­so­nat­ges en apre­nents de Ripley, el fill amo­ral de Patri­cia Highs­mith. Havia com­plert la cin­quan­tena i mal­grat que con­ti­nu­ava amb la feina diària i estres­sant, ell, que no era amic de l’esport, es va tro­bar que va arri­bar un mun­dial de fut­bol i, com que els seus col·legues només par­la­ven de gols i fores de joc, va deci­dir apun­tar-se als cur­sets d’escrip­tura que feien a La Mercè i a la Casa de Cul­tura de Girona, on li van dir que si volia escriure havia de fer un pro­jecte. Devo­ra­dor incan­sa­ble de les obres de Gra­ham Gre­ene, Ray­mond Chand­ler, Das­hi­ell Ham­mett o Fer­nando Pes­soa, el 2007 va publi­car la pri­mera novel·la: L’impos­tor acci­den­tal i uns mesos més tard Temps difuntamb la qual va gua­nyar el Premi Lite­rari del Col·legi d’Advo­cats de Mataró. A l’hora d’anar a reco­llir-lo es va tro­bar davant d’un audi­tori ple de per­so­nes muda­des i, com que no havia par­lat mai en públic, va reci­tar un poema d’en Joan Vinyoli. Un pas impor­tant per con­so­li­dar una vocació que el va por­tar a fer clas­ses amb la Fla­via Com­pany, que el va aju­dar a donar l’estruc­tura defi­ni­tiva a Samba per a un difunt, on es recu­llen les des­ven­tu­res de Ger­mi­nal Ver­gara, exi­liat de la Guerra Civil espa­nyola que vol ven­jar la mort del pare. Autor no mediàtic –ha estat deu anys escri­vint sense tro­bar edi­tor– i poc amant de la faràndula, explica que si va tro­bar un agent lite­rari va ser perquè, quan va anar a veure l’Àngela Rey­nolds, si aquesta el va voler repre­sen­tar va ser perquè un dels seus gats es va seure a la falda d’en Sal­va­dor, un gest que va con­si­de­rar un senyal. Gràcies a la ima­gi­nació here­tada de la mare pot fer la volta al món sense moure’s de casa –sor­pre­nen les des­crip­ci­ons de Brasília o São Paulo–, ha superat entre­bancs i ha creat un nou heroi en la mito­lo­gia de la Girona actual. Es diu Àngel Ale­gre, i és un acon­se­gui­dor sense entra­nyes i amb bones rela­ci­ons amb les capes més podri­des de la soci­e­tat, que són les que con­tro­len la ciu­tat. En té escri­tes tres novel·les. Ara, amb en Josep Tor­rent, intenta des­co­brir el mis­teri del Manus­crit de Voy­nich; abans, però, amb l’última obra, Tur­ment i glòria d’un cas­trato, situ­ada a la Venècia del segle XVIII on explica la vida i la ven­jança de Sil­ves­trino Bata­glia, un noi amb veu d’àngel, capat i venut per eixu­gar els deu­tes del pare, ha gua­nyat el premi de novel·la Vila de Por­re­res, a Mallorca. La per­sistència ha vençut. Com deia el Che Gue­vara: “L’única lluita que es perd és la que s’aban­dona.”