“L’heroi tranquil”

Cinc anys després de la mort d’Andreu Sol­sona (actor, autor, ges­tor cul­tu­ral, viat­ger, mili­tant com­promès...), un cen­te­nar de com­panys (molts de la seva apre­ci­ada Asso­ci­ació d’Actors i Direc­tors Pro­fes­si­o­nals de Cata­lu­nya, AADPC) el van recor­dar diven­dres al ves­pre: l’estima encara batega i se’l troba a fal­tar.

Mar­cat per l’escàndol del con­sell de guerra per l’estrena de La torna, cre­ació col·lec­tiva d’Els Joglars per què aca­ba­rien ingres­sant 11 mesos a la presó Sol­sona, Arnau Vilar­debò, Gabi Renom i Míriam de Maeztu, el record eixam­plava molt altres camps en l’home­natge del Tra­di­cionàrius. Maeztu va defi­nir Sol­sona com “l’heroi tran­quil”, un John Wayne a la cata­lana, amb l’èpica de ser con­seqüent amb el que creia.

Sol­sona va com­pa­ti­bi­lit­zar les inter­ven­ci­ons en el tea­tre, el cine i la tele­visió amb la direcció d’equi­pa­ments com ara el Tea­tre Zona Nord (del 1989 al 1999), ate­nent amb el mateix tracte a com­panys pro­fes­si­o­nals com a ama­teurs inci­pi­ents. Qui el va subs­ti­tuir, Andreu Agustí, pro­po­sava, diven­dres, que la sala del Zona Nord es bategi amb el nom d’Andreu Sol­sona.

La bona feina del ges­tor i actor va ser­vir per redreçar el Tea­tre Zor­ri­lla, de la seva esti­mada Bada­lona. Miguel Poveda el recor­dava ple d’agraïment per l’opor­tu­ni­tat de fer una car­rera que ha estat inter­na­ci­o­nal. Diuen que es va evi­tar que el rei el saludés com a direc­tor de l’equi­pa­ment res­tau­rat (com cor­res­pon­dria pro­to­colària­ment). Se suposa que la Corona volia evi­tar la foto amb un exprès polític: tota una carta als nave­gants en l’apa­rent exem­plar tran­sició política espa­nyola.

Fer­ran Rañé, un altre dels com­panys de La torna, va ser un dels pre­sen­ta­dors. Si es va repe­tir l’elegància en les for­mes (Sol­sona era “l’ele­gant bada­lonès”), amb la carta de comiat que va dei­xar redac­tada i que va lle­gir, amb emoció con­tin­guda, Carme Sansa va que­dar clar que Sol­sona va estar, sobre­tot, com­promès amb els seus ide­als. Tona Gusi aca­bava de recor­dar el seu com­promís amb el col·lec­tiu LGTBI i també amb Cata­lu­nya. Per això, havia cele­brat la valen­tia del poble en les acci­ons poste­ri­ors a l’1-O i denun­ci­ava la dimissió dels par­tits polítics per man­te­nir un pro­jecte com­par­tit. Un heroi tran­quil també sap adver­tir les feble­ses per acon­se­guir objec­tius comuns.