Esclops de purpurina

Com si hagués por­tat tota la pluja que cau a la seva Astúries natal, Rodrigo Cue­vas, l’agi­ta­dor folklòric, ances­tral con­tem­po­rani, es va coro­nar, diven­dres en la pri­mera jor­nada de la 19a edició del Fes­ti­val Aphònica de Banyo­les, com la reina que és. I ho va fer calçat amb uns esclops dis­fres­sats amb tota la tela de fan­ta­sia i pur­pu­rina ver­me­lla pos­si­ble, que és com s’ha de cami­nar per anar cap al regne d’Oz o al fir­ma­ment d’estre­lles, en una nit d’estrena no exempta d’èpica, la qual cosa con­tri­bu­eix a la lle­genda del que ha de ser la història d’una diva. La pluja va fer endar­re­rir mitja hora el con­cert, a l’aire lliure. Els paraigües enter­bo­lien la visió de bona part del públic. Al cap de tres cançons, però, es va des­fer el con­jur, i només va que­dar la humi­tat d’una pluja anun­ci­ada tot el dia i que va voler caure quan la nit començava.

Rodrigo Cue­vas tor­nava a Banyo­les després d’haver-se pre­sen­tat com la reve­lació de l’Aphònica 2021, en la seva pri­mera actu­ació a les comar­ques giro­ni­nes. Amb un for­mat dife­rent de l’espec­ta­cle Trópico de Cova­donga vist al Tea­tre Muni­ci­pal, l’esce­nari de gran con­cert al Club Natació Banyo­les va per­me­tre que Cue­vas exhibís la seva força escènica i con­fra­ter­nitzés més i millor i el gaudi fos ple: n’és un exem­ple la Mati­nada final que va ballar encer­clat pel públic i la Muñeira al ritme de les bot­zi­nes de fires, un final o inici de par­tit, segons com es miri, orques­tra­des per Tino Cuesta, a càrrec de les pro­gra­ma­ci­ons i sin­te­tit­za­dors.

Cue­vas va estre­nar a Banyo­les el nou espec­ta­cle La romería, més electrònic, i obs­cur, però man­te­nint les referències rurals i etnogràfiques, la base amb què cons­tru­eix, el seu món. Així va inter­pre­tar Valse i Casa­res. Manté la iro­nia, i desprèn llu­mi­no­si­tat, quan es posa refle­xiu: a Dime, ramo verde –cançó popu­lar de la tra­dició oral de Sana­bria–, Cue­vas fa un recor­da­tori de l’asset­ja­ment i un cant a la diferència. També l’home­natge, sem­pre emo­tiu, a Ram­balín, una icona local del trans­for­misme de Gijón. Amb un català excel·lent, va enco­ma­nar les ganes de festa i va allu­nyar els mals espe­rits amb el Xiringüelo , un dels molts him­nes amb què ha acon­se­guit uni­ver­sa­lit­zar el folk­lore, amb un caba­ret d’arrel que ara té més pòsit.