‘Instruccions per fer-se feixista’ injecta ‘vacunes’ a La Villarroel

Ser fei­xista no és una ide­o­lo­gia, sinó un mètode que apel·la al pen­sa­ment “més pri­mi­tiu, tant indi­vi­dual com col·lec­tiu”, comenta el dra­ma­turg Sergi Pom­per­mayer, que ha con­ver­tit l’assaig Ins­truc­ci­ons per fer-se fei­xista, de Mic­hela Mur­gia, en una mena de monòleg còmic. L’obra comença fun­ci­ons de prèvia avui mateix i estarà en car­tell fins al 13 d’agost a La Villar­roel, dins el Grec Ciu­tat. Mercè Arànega inter­preta, des del màxim de natu­ra­lisme pos­si­ble, com ha anat fent-se pròpies algu­nes de les ame­na­ces del fei­xisme. Per a Miquel Gor­riz, direc­tor del mun­tatge que ja es va estre­nar en el Tem­po­rada Alta, aquesta comèdia (incòmoda per al públic) ino­cula el virus en peti­tes dosis perquè el cos apren­gui a reconèixer l’amenaça i reac­ci­oni davant qual­se­vol infecció. Gor­riz admet que aquesta “des­hu­ma­nit­zació de l’adver­sari” és una de les estratègies del fei­xisme.

El mun­tatge, de fet, ser­veix per con­tras­tar el grau de micro­fei­xisme indi­vi­dual i col·lec­tiu. Abans de començar cada funció, els espec­ta­dors podran res­pon­dre a un petit qüesti­o­nari, a través d’un QR (d’una manera simi­lar a les enques­tes a peu de pla­tea de Bàrbara Mes­tanza a Sucia), que quan­ti­fica el grau d’intran­sigència per­so­nal. Ins­truc­ci­ons per fer-se fei­xista, això sí, juga amb l’humor, una carac­terística de la qual no dis­po­sen els fei­xis­tes, res­pi­ren alleu­jats els mem­bres de la com­pa­nyia. Riure és una catarsi que evi­den­cia que, per escan­dalós que sem­bli, hi ha refle­xi­ons i pors que es tenen també entre les per­so­nes més tole­rants i pacífiques. Per a Gor­riz, si la democràcia es forja a par­tir de la raó per cons­truir espais de res­pecte, el fei­xisme neix de la por a la diferència que escup odi.

Massa tard?

Pot ser con­tra­pro­du­ent situar al cen­tre de l’esce­nari el fei­xisme, amb la qual cosa se li dona motius per pro­vo­car? Per a Mercè Arànega és indis­pen­sa­ble que se’n parli i que es cone­gui, “cal dir les coses pel seu nom”. Gor­riz cele­bra que Mur­gia no doni solu­ci­ons al seu assaig; només ajuda a detec­tar els meca­nis­mes. Per al direc­tor és una llàstima que s’hagi tri­gat tres anys a por­tar en tem­po­rada a Bar­ce­lona un mun­tatge com aquest que reac­ci­ona a l’actu­a­li­tat euro­pea. Admet que ni quan es va estre­nar en el Tem­po­rada Alta fa set mesos s’hau­rien ima­gi­nat un pano­rama com l’actual.

Per a Tania Bren­lle, direc­tora de La Villar­roel, és una sort que la sala tin­gui l’obra més actual de la car­te­llera bar­ce­lo­nina, coin­ci­dint amb unes elec­ci­ons trans­cen­den­tals al Congrés i al Senat.