Comèdia àcida: l’òpera, per a qui se la treballa

Eu Man­za­na­res té un dis­curs en què rei­vin­dica una cul­tura popu­lar i que l’òpera (i tota la cul­tura en gene­ral) sigui acces­si­ble per a tot­hom. Ho explica ben clara­ment, amb un to de comèdia, en una obra que passa dis­treta i que va apun­tant des d’atemp­tats ter­ro­ris­tes san­gui­na­ris a dis­cus­si­ons filosòfiques (dels herois de còmic per con­cre­tar bé la seva actu­ació). Al cos­tat del sofà i la tele enge­gada amb la Ruleta de la Suerte s’hi dis­cu­teix la res­pon­sa­bi­li­tat d’una far­macèutica que s’ha enri­quit després d’expe­ri­men­tar amb sang de per­so­nes pobres. “La terra, per a qui la tre­ba­lla”, cri­den els pro­le­ta­ris des de fa segles. Eu Man­za­na­res rei­vin­dica un exòtic clam:“Lòpera, per a qui hi ha pen­cat.”

La peripècia par­teix d’una ver­go­nya fami­liar real: la seva àvia anava a donar sang a canvi d’un cis­tell d’ali­ments. L’empresa que reco­llia la sang, avui és una de les que patro­ci­nen ’òpera al Liceu. Per tant, el sil·logisme és meridià: gràcies a per­so­nes com la seva àvia que hi ha òpera al Liceu. El que denun­cia l’obra és que ningú els ha agraït aquest sacri­fici, que ha apor­tat un bene­fici econòmic i social.

Les tres gene­ra­ci­ons s’alter­nen en una acció que fic­ci­ona la història i que, sobre­tot, dona veu tant a l’àvia (Que­ralt Casa­sayas) quan es rebel·la per saber el final de Nes­sun Dorma; de la mare (Anna Bar­rac­hina), que aguanta la des­hu­ma­nit­zació de la família on va a nete­jar set­ma­nal­ment, i de la filla (Tai Fati), que vol fer tea­tre per can­viar el món. En aquest punt naïf, hi ha un embrió de comèdia àcida perquè ningú té la raó, i la pro­duc­tora (Júlia Truyol) cen­tra les pre­gun­tes perquè l’obra inter­pel·li el públic burgès d’avui (no ima­gina cap revolta ni que el tea­tre pugui des­per­tar pas­si­ons entre els obrers). El paper del metge (Pepo Blasco) filan­trop és prou ambigu per no caure antipàtic; l’empa­tia del públic tran­sita d’un per­so­natge a un altre. És en l’escolta que els per­so­nat­ges tro­ben el final i que la peça gua­nya con­sistència. L’òpera és l’excusa, el miratge de la metàfora.