Mirador
Quan els catalans dominaven la Mediterrània
Els mariners de la Corona d’Aragó cobraven per endavant, si emmalaltien durant el viatge tenien coberta la meitat del sou i si morien els seus familiars el rebien sencer. Ara bé, pobres d’ells que els enxampessin adormits. Una vegada rai, perquè la seva dieta es limitava a pa durant un dia. A la segona els feien desfilar despullats i tota la tripulació els massacrava a clatellots. I a la tercera podien anar de pet al mar. Podien, perquè el càstig es decidia per votació.
Les normes i els costums de la marina catalana, una de les més poderoses de l’edat mitjana, estaven regulades fins al detall al Llibre del Consolat de Mar, “l’aportació més important de Catalunya a la història de la humanitat”, sosté l’historiador i crític d’art Ricard Mas, que junt amb el periodista Plàcid Garcia-Planas, ha comissariat l’exposició Del gòtic al metavers. 3/4 de mil·lenni. Consolat de Mar (fins al 22 d’octubre), que forma part del programa de festeig dels 750 anys d’aquesta institució que continua activa i amb nous reptes de lideratge mundial ara vinculats a la utilització del blockchain en tot el trànsit mercantil marítim.
L’aventura Del gòtic al metavers es fa a bord de l’edifici de les Drassanes, seu del Museu Marítim i on fa tres quarts de mil·lenni es van construir les galeres, les coques i els llenys de la flota de l’imperi català. Una embarcació mitjana podia transportar més de cent persones amb interessos no sempre concordants. Els majors beneficis se’ls enduia el patró, és clar. “El cost d’un vaixell es podia amortitzar en vuit o deu viatges”, assenyala Mas.
La mostra posa el focus sobre l’obra icònica del Consolat de Mar, el llibre que es va erigir en el primer codi de comerç internacional, vigent fins al segle XIX i model de tants altres. Un sistema de justícia “ràpida i barata” que aplicaven més de setanta consolats disseminats en ports de tota la Mediterrània. La vida a mar era dura i conflictiva però tothom que posava els peus dalt d’una nau se sabia de memòria els drets i els deures que estipulava aquella bíblia.
Els mariners estaven obligats a embarcar armats, amb una ballesta, una espasa i una gorgera. Obeir el patró era sagrat. La més estúpida baralla els podia fer perdre totes les pertinences. Si robaven, els immobilitzaven la resta del viatge en un cep. Els pilots havien de jurar que coneixien la ruta i si mentien s’arriscaven que els tallessin el cap. Aquesta, com altres decisions a vida o mort, passava per referèndum. Per exemple, també per aprovar l’assalt a un altre vaixell. O quan una forta tempesta feia aconsellable desprendre’s de mercaderies per evitar l’enfonsament. Qui assumia les pèrdues? I què passava quan aquestes eren degudes a un saqueig pirata? Per a tot tenia resposta el Llibre del Consolat de Mar abans que s’instauressin les assegurances, que van tardar a implementar-se per la bona fama que tenien els ballesters catalans, però quan ho van fer Barcelona es va convertir en un “centre mundial” de les garanties i les indemnitzacions. Fins i tot en tenia, de resposta, quan l’espoliador dels productes que es transportaven eren els ratolins, fos del preuat blat que s’importava de Sicília els anys de males collites o de la mel que s’exportava procedent de Mequinensa i Tortosa. Lògica pura: el patró havia de portar gats; si se n’oblidava, tot ho havia de pagar de la seva butxaca.
I no era la paraula d’uns contra la dels altres. Un escrivà, que no podia ser parent del senyor de la nau, anotava tot el que succeïa amb ulls independents. Aquest notari de mar també s’ocupava de comprar els aliments, que anaven a càrrec del patró. Tres dies a la setmana tocava carn per dinar; els altres, guisat de llegums i verdures. Per sopar, pa amb formatge, ceba, sardina o qualsevol altre peix. El menú incloïa tres racions de vi al matí i tres més al vespre. L’aigua no es preveia perquè es feia malbé.
La publicació que va ser l’avantguarda del dret marítim internacional en els temps gloriosos de la Corona d’Aragó es pot llegir en el seu català original, que es va fer entendre arreu, a la biblioteca virtual de l’Instituto Cervantes. Paradoxalment, és absent en webs d’institucions catalanes.