Sílvia Pérez Cruz, enlloc com a casa

La tra­mun­tana va ser una de les pro­ta­go­nis­tes de la nit de diu­menge, fent tron­to­llar l’estruc­tura metàl·lica de l’audi­tori del Cap Roig, però la pala­fru­ge­llenca Sílvia Pérez Cruz va saber nave­gar-la amb des­tresa, com a bona filla de poble mari­ner. Diver­tida, ens va pro­po­sar un joc (“ens hau­rem d’ima­gi­nar que som dalt d’un vai­xell”) i nosal­tres ens hi vam embar­car sense saber gaire quin rumb prendríem però amb plena con­fiança en la perícia de la nos­tra patrona.

Pérez Cruz va expli­car que aquest era l’últim con­cert que feia abans de les vacan­ces, i que estava molt con­tenta que fos a casa, a Cale­lla. Ens va pre­sen­tar el seu nou disc, Toda la vida, un día, jun­ta­ment amb el seu esti­mat com­pany i amic, Car­los Mon­fort, al violí i per­cussió, Marta Roma al cello i el sin­te­tit­za­dor i Bori Albero al con­tra­baix i sin­te­tit­za­dor, un quar­tet de grans músics que amb una coor­di­nació admi­ra­ble van omplir l’esce­nari gai­rebé com si fos­sin una orques­tra simfònica. Ella, a més de cap­ti­var-nos amb la seva dolça i experta veu va acom­pa­nyar les seves cançons amb gui­tarra acústica i saxo, i va por­tar la batuta, o pot­ser seria més adi­ent dir el timó, de l’embar­cació que va par­tir dels pre­ci­o­sos jar­dins del Cap Roig, que balla­ven al ritme de la música i del vent.

Fet amb la col·labo­ració de 90 músics i divi­dit en cinc movi­ments, com si es tractés de música clàssica, l’àlbum ens par­lava de cinc eta­pes de la vida i les mar­ques que ens dei­xen a la pell i a l’ànima les seves llums i les seves ombres. La infan­tesa, amb un so més ama­ble i llu­minós, i temes com El teu nom, una cançó de bres­sol, i Els dracs bus­quen l’abril, dedi­cada a la seva ger­mana i a la seva mare, “les Glòries”. La joven­tut, una etapa en què l’objec­tiu és dife­ren­ciar-nos de la resta i tro­bar sono­ri­tats per tro­bar la nos­tra iden­ti­tat, amb sons més expe­ri­men­tals, amb modu­la­dors de veu i sin­te­tit­za­dors. Ater­ra­dos és una cançó que repre­senta aquesta lluita, aquest salmó que neda a con­tra­cor­rent, i així ho vam veure a l’esce­nari, amb els qua­tre músics “des­co­or­di­nats” i donant-se l’esquena men­tre for­ma­ven un cer­cle al mig de la pista.

El ter­cer movi­ment, l’etapa en què es troba l’artista ara mateix, la madu­resa, es plasma amb duos, per repre­sen­tar aquell moment d’inti­mi­tat en què cadascú escull el que vol. El moment més bonic d’aquesta part del con­cert va ser Ayuda, inter­pre­tada per la can­tant i el vio­li­nista Car­los Mon­fort, ori­gi­nari de Mon­ter­rey (Mèxic) i gran amic de Pérez Cruz. Van com­par­tir micròfon i van can­tar mirant-se als ulls amb ten­dresa i admi­ració mútua.

Després va arri­bar la vellesa (amb b i amb v), que li va donar més pes als ins­tru­ments de corda, i per aca­bar, el renai­xe­ment, el més rítmic i ale­gre dels movi­ments del nou disc, basat en la per­cussió i la veu.

A punt de fina­lit­zar el con­cert ens va rega­lar Ves­tida de nit, la càlida hava­nera escrita per la seva mare, la poe­tessa Glòria Cruz, i musi­cada pel seu pare, Cas­tor Pérez. Una manera magis­tral de tan­car el fabulós reci­tal que va ofe­rir als assis­tents, a casa.