Arts escèniques

Crònica

festival TNT

El minimalisme fet atmosfera

‘Ruido’ i ‘Lámparas’ contrasten des dels sentits i en el to que pot ser de col·lapse o contemplatiu

El fes­ti­val Ter­rassa Noves Tendències (TNT) té la volun­tat de ser un camp d’expe­ri­men­tació. Aquest 2023 s’han pogut veure un gra­pat de pro­pos­tes que han nas­cut d’una residència a Ter­rassa durant tot l’any. Ha permès donar temps (i recur­sos) per a inves­ti­gar amb alguna intuïció escènica i també per posar el públic dins de l’escena, fent-lo partícip, com­par­tint la redacció de les regles de joc. S’han posi­ci­o­nat clara­ment al cos­tat des fes­ti­vals estratègics com el de Tàrrega (pro­grama de Suport a la Cre­ació) o de Fira Medi­terrània (Obra­dor d’arrel i Pla d’Impuls de la Dansa d’arrel). Això per­met obrir camps nous a la cre­ació i alhora garan­tir molta nove­tat al car­tell. El TNT s’assenta en la ciència bàsica, aque­lla que deter­mina a par­tir dels prin­ci­pis fona­men­tals de la física (i en el cas escènic, de l’emoció i de la per­cepció sen­si­tiva). El mini­ma­lisme arriba a alguns punts tant extrems que es con­ver­teix en atmos­fera. D’arren­cada, dos exem­ples que, sense ado­nar-se, for­men un díptic relle­vant: Ça Marche pro­posa a Ruido una acció des del silenci, que dos intèrprets posen so a la pan­ta­lla muda. El pro­jec­tor s’acce­lera fins a esgo­tar la vista el canvi de plans. Lámpa­ras, en canvi, aborda la fos­cor i acon­se­gueix fugir del buit gràcies a un so ambi­ent que, com si fos el fum que marca el traç d’un focus, revela que des del res emer­geix una atmos­fera con­tem­pla­tiva.

Sònia Gómez pre­senta una peça fan­ta­si­osa, de movi­ment i paraula en què tras­pas­sen a l’esce­nari som­nis o pen­sa­ment d’Encarni Espa­llar­gas, com­par­tint els límits de cada una i pro­vant de tras­pas­sar-los gene­ro­sa­ment i amb hones­te­dat. Nilo Gallego apel·la a l’oïda a Pràcti­ques de vo per a les ore­lles (avui repe­teix experiència al Cen­tre Cívic Pre­si­dent Macià, tot i que està adreçat, en prin­cipi, a infants de 7 a 13 anys amb un acom­pa­nyant). Amb la com­pli­ci­tat de l’asso­ci­ació de sords local ha creat un taller per superar la bar­rera de la sor­desa i expe­ri­men­tar a a par­tir de la vibració que fan alguns cos­sos en rebre l’onada audi­tiva: Es pot sen­tir com rebota l’aire dins d’un glo­bus pels impac­tes greus d’una bate­ria; així com s’eriça la pell amb un mas­satge sonor, fent vibrar ele­ments en una taula on la per­sona que rep l’atenció es tapa oïdes i vista. També, comen­ten, sen­so­rial és el pas pel Bau­tismo de Lara Solano. Com con­tem­pla­tiu és el viatge de Begin­ning, d’Aurora Bauzà i Pere Jou. (que ja es va poder veure al Grec de Bar­ce­lona). O lúdic i expe­ri­men­tal la Idiòfona de Joan Català (estre­nat a Tàrrega fa pocs dies).

En l’escena de l’avant­guarda l’acció acos­tuma a ser molt pau­sada amb una paraula directa adreçada al públic. Els recur­sos escènics es limi­ten, sovint, a unes cadi­res i un pro­jec­tor, amb una il·lumi­nació i espai sonor que explota al màxim cada angle per cap­tar l’atenció més enllà de l’actu­ació estàtica dels intèrprets. Evi­dent­ment, hi ha excep­ci­ons. Las Hue­cas només fan un petit reforça lumínic a les llums d’un audi­tori aus­ter del mNAC­TEC. O, LaSAD­CUM, en canvi, mul­ti­plica l’acció fins a col·lap­sar l’esce­nari, par­tint d’un uni­vers amplíssim, que va de La Caput­xeta d’Into the woods a una per­se­cució san­guinària que neix del visi­o­nat de Car­men del direc­tor Car­los Saura. Aquest pro­jecte, Navaja, que està en procés de cons­trucció (amb assaigs al CCCB aquesta set­mana i, nova pre­sen­tació a Fira Medi­terrània, el cap de set­mana vinent) mos­tra un tre­ball de dansa preciós, amb una força i con­tenció enve­ja­bles però que, els és impres­cin­di­ble orde­nar i saber jerar­quit­zar- Cal deci­dir què es vol expli­car i qui ha de tenir el focus de l’escena. Jan Lauwers obria en les seves obres una explosió d’acci­ons ober­tes, en paral·lel, que el públic podia triar. Però sem­pre, tots els camins ana­ven a un horitzó. Ja és això: tot el maxi­ma­lisme que es vul­gui però que es pugui enqua­drar en un horitzó, en una atmos­fera iden­ti­fi­ca­ble. Avui, dis­sabte, esclata el gruix de la pro­gra­mació a Ter­rassa. És dels fes­ti­vals en què es detecta un major nom­bre d’artis­tes (joves) com a espec­ta­dors. Aquest és pot­ser un altre tret que iden­ti­fica, any rere any, el TNT.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia