Dona, rica i col·leccionista

El col·lec­ci­o­nisme no ha sigut només cosa d’homes. La passió per atre­so­rar objec­tes artístics no hi entén, de gèneres, només de poten­cial econòmic per poder-los adqui­rir i, és clar, de bon gust, vista i olfacte. I de tots en tingué, i molt, l’empresària tèxtil Tecla Sala (Roda de Ter, 1886 - Bar­ce­lona, 1973), un nom fins ara absent en la his­to­ri­o­gra­fia dels col·lec­ci­o­nis­tes cata­lans. L’his­to­ri­a­dor de l’art San­tos M. Mateos Rusi­llo ha recons­truït aquesta faceta pràcti­ca­ment des­co­ne­guda de la que fou “una de les dones més riques de la Cata­lu­nya del seu temps”, fruit d’una inves­ti­gació que va pre­sen­tar en la 12a Jor­nada Mer­cat de l’Art, Col·lec­ci­o­nisme i Museus, a Sit­ges.

Sense arri­bar a ser una gran acu­mu­la­dora de peces com els cèlebres Cambó, Mun­ta­das o Güell, Sala va reu­nir un con­junt petit però interes­sant a la seva residència bar­ce­lo­nina, el Casal Sant Jordi, que va manar cons­truir a l’arqui­tecte nou­cen­tista Fran­cesc Fol­guera entre el 1929 i el 1931. Vídua amb cinc fills, va ocu­par l’àtic i als altres pisos hi va ins­tal·lar les ofi­ci­nes del seu imperi indus­trial de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat i de Roda de Ter.

“Sala va com­prar les obres asses­so­rada per mossèn Manuel Trens, de la seva màxima con­fiança i que tenia la seva pròpia col·lecció [actu­al­ment al Vin­seum de Vila­franca] al mateix Casal Sant Jordi”, explica Mateos. El fons de l’empresària, hi afe­geix l’expert, “s’hau­ria que­dat només en la memòria de la família si no hagués escla­tat la Guerra Civil”. El 1936, com molts altres col·lec­ci­o­nis­tes, el va per­dre de vista. L’onada de des­truc­ci­ons revo­lu­cionàries va acti­var un pla de sal­va­ment de la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana que va com­por­tar el requi­sa­ment de milers de pos­ses­si­ons de par­ti­cu­lars. “A la casa de Tecla Sala, hi va entrar un comitè de milícies anti­fei­xis­tes que s’ho va endur tot, fins i tot el tejido de las pare­des”, anota Mateos, lle­gint l’expressió final d’un dels docu­ments que ha loca­lit­zat.

Mateos és un inves­ti­ga­dor de la Uni­ver­si­tat de Vic que els últims anys està desen­ter­rant històries ocul­tes de l’enorme tras­bals que va com­por­tar el movi­ment d’obres d’art durant i després de la guerra quan els fran­quis­tes van ento­mar les devo­lu­ci­ons. Fins fa pocs anys, els estu­di­o­sos no van tenir accés a la pape­rassa gene­rada en la imme­di­ata post­guerra; encara més, ni tan sols se sabia si s’havia pre­ser­vat. El lloc, el més ines­pe­rat: l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

La col·lecció de Tecla Sala va pas­sar per tot aquest procés, de la con­fis­cació al retorn, i és gràcies als ras­tres docu­men­tals que Mateos ha pogut des­co­brir la importància de les seves per­ti­nen­ces artísti­ques. “No se sap el dia exacte que els mili­ci­ans van assal­tar el seu domi­cili, però sí, per un arti­cle a la revista Mira­dor, que 29 dels seus béns ja esta­ven sota pro­tecció de la Gene­ra­li­tat l’agost del 1936”, relata Mateos. El gros prin­ci­pal eren pin­tu­res medi­e­vals i fla­men­ques. El govern català va dur un con­trol rigorós de l’ingent mate­rial requi­sat als col·lec­ci­o­nis­tes, tot d’una con­cen­trat al Palau Naci­o­nal. I aquest bon fer en una situ­ació tan extrema es va voler trans­me­tre a la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal. El 1937 es va estre­nar a París el docu­men­tal pro­pa­gandístic Espagne 1936, en què es poden veure durant uns segons imat­ges de les obres dipo­si­ta­des a l’actual seu del MNAC. Hi apa­reix un rètol amb el nom de Tecla Sala.

L’empresària va pas­sar la guerra a l’exili, a Andorra i al sud de França. Quan va tor­nar a la Bar­ce­lona de domini fran­quista, va recla­mar la seva col·lecció al ser­vei del règim que es va apro­piar del patri­moni sal­vat per la República. “Va recu­pe­rar totes les obres que havien estat en mans de la Gene­ra­li­tat”, subrat­lla Mateos. Ara bé, no va tor­nar a veure mai més les que els mili­ci­ans que van saque­jar-li el pis no van lliu­rar al govern. Als arxius de la Causa Gene­ral es con­serva la llista de peces per­du­des que va ela­bo­rar un dels fills de Sala, amb una valo­ració econòmica de la col·lecció (tant la recu­pe­rada com la que no) i dels lli­bres i els mobles (tots en para­dor des­co­ne­gut): 518.000 pes­se­tes. El més valuós que es va eva­po­rar era un lot de pin­tura cata­lana de final del segle XIX i prin­cipi del XX amb les fir­mes de Casas, Rusiñol i Martí Alsina, entre d’altres.

Mateos ha dut encara més lluny la seva recerca per mirar de resol­dre dues pre­gun­tes. Sala va con­ti­nuar com­prant art després de la guerra? I què se’n va fer, de la col·lecció quan va morir? La res­posta de la pri­mera: “Sí, i fins i tot un sant Pau del taller del Greco i amb la par­ti­ci­pació directa de l’artista”, revela l’his­to­ri­a­dor de l’art. Per a la res­posta de la segona queda una altra fase d’inves­ti­gació, però al mer­cat hi ha pro­ves que els hereus es van ven­dre almenys algu­nes obres. Per exem­ple, dues tau­les gòtiques del Mes­tre de Vielha que just aquest any ha com­prat la Dipu­tació de Lleida per al Museu de Lleida. I un tríptic fla­menc del qual fa poc ha apa­re­gut en un anti­quari bar­ce­loní una taula esquar­te­rada, no se sap quan ni per qui amb tants pocs escrúpols. “Una bar­ba­ri­tat”, rebla Mateos.