“Si fóssim 8 en lloc de 16, perdríem la gràcia”

Està més produït i pot­ser no és tan orgànic com ho eren els ante­ri­ors. Hi ha més reg­gae que no pas ska i una forta presència dels sin­te­tit­za­dors, que en Mario Coloma s’ha encar­re­gat de pro­duir. Això li ha donat un punt força més modern. Fins ara sem­pre havíem estat en la cosa dels anys sei­xanta i ara estem en la dels setanta. Hem avançat 10 anys! [Riu.]

És com sem­pre hem fun­ci­o­nat. Explico sovint que fa nou anys, quan vam fer el pas de con­ver­tir-nos en big band, vaig pri­o­rit­zar tru­car a músics que també fos­sin amics. En Pau Vidal, per exem­ple, un dels saxo­fo­nis­tes de la banda, és flau­tista i, en aquell moment, feia molt poc que tocava el saxo, però volia que, a la banda, hi fos ell, no algú més “con­so­li­dat”. Ara, en aquest disc, s’hi ha afe­git la idea de tru­car a dife­rents can­tants: Sap­hie Wells, Tonia Ric­hii, Judit Ned­der­mann, amb qui hem estat tre­ba­llant una pila d’anys... Can­tants que teníem a prop i amb qui ens ente­nem moltíssim perquè ja hi havíem tre­ba­llat o encara no ho havíem fet però sabíem que fun­ci­o­na­ria perquè hi tenim grans afi­ni­tats.

No, i aquesta era la idea. La Judit va dei­xar en el grup una empremta molt forta i ens va sem­blar que, per evi­tar com­pa­ra­ci­ons, era adi­ent, almenys d’entrada, no bus­car una segona per­sona que la subs­tituís. Crec, a més, que ajuda a reforçar la idea que els Gra­mop­hone és més un so, una marca, i no pas tal o tals per­so­nes.

Molta gent m’havia estat pre­gun­tant per què no incor­poràvem reper­tori propi i deixàvem una mica arra­co­na­des les ver­si­ons. Jo, la veri­tat, no ho veia neces­sari, ja que mai he tin­gut la sen­sació que, amb les ver­si­ons, fóssim un grup de segona, que és una mica el que lle­gia entre línies quan m’ho deien. Però vam deci­dir pro­var-ho, tenint claríssim, ara bé, que, si les cançons pròpies no fun­ci­o­na­ven, no les gra­varíem i bus­ca­ria temes d’altres que m’agra­des­sin per fer-ne arran­ja­ments, que és el que he fet sem­pre.

És una de les nos­tres grans mar­ques. A vega­des se’ns defi­neix més pel for­mat que no per la música. Si fóssim vuit en lloc de 16, encara que fos amb la mateixa música, perdríem la gràcia. És el nos­tre ADN i crec que serà així fins que el grup s’acabi. Escènica­ment ofe­rim una cosa que no es veu gaire i sé que aquesta és una de les coses que ens fan interes­sants.

Sí, molta gent ens pre­gunta: “Ostres, i no podríeu venir... amb un for­mat més reduït?” Doncs no, no podem. Això ens passa fac­tura i per­dem molts bolos, però no pots fer amb una gui­tarra, un saxo i per­cussió allò que fem 16 o 17 per­so­nes.

Perquè amb la música afro­a­me­ri­cana sem­bla que esti­gui mal vist fer allò més tòpic. És com quan els discjòqueis pun­xen única­ment cares B de sin­gles que no ha vist mai ningú. M’encan­ten aquests sin­gles, eh? Però per què no pun­xen també Move on up, de Cur­tis May­fi­eld? Amb Could you be loved passa el mateix. És un dels temes de Mar­ley que, en el món del reg­gae, tot­hom sem­bla voler evi­tar, però... quin pro­blema hi ha? El tema, que en el disc canta Kelly Isa­iah, dels Koers, és magnífic. M’és igual, si no hem que­dat prou siba­ri­tes!

Hem de rei­vin­di­car més la curi­o­si­tat. Cal que en les fes­tes majors, per exem­ple, es pro­gra­min més grups que els pro­gra­ma­dors cre­uen que val la pena veure i no tants que, la set­mana següent, ja actu­a­ran en la festa major del poble del cos­tat. Però, vaja, no em queixo gens. Això va néixer arran d’un pro­jecte de final de car­rera de l’Esmuc i ningú va pen­sar mai que, nou anys després, acu­mu­laríem ja tres dis­cos i més de 150 bolos. Conec un munt de gent que ha mun­tat big bands i no han fun­ci­o­nat...