L’escena d’avui mesura l’estupidesa humana

Per a Rodrigo García, la tec­no­lo­gia no ha fet més que fer més visi­ble l’estu­pi­desa humana. Ell en fuig tant com pot. Però per arri­bar a la roda de premsa del pati Man­ning de Bar­ce­lona, ahir al mig­dia, va fer ser­vir Goo­gle Maps. Der­rota o super­vivència? Cristo está en Tin­der és el pri­mer títol d’un cap de set­mana de tea­tre con­tem­po­rani que con­gre­garà uns 60 pro­gra­ma­dors de nou països al Tem­po­rada Alta, una xifra menor que en altres edi­ci­ons, diu el direc­tor adjunt, Narcís Puig, perquè, des de la pandèmia, els pro­gra­ma­dors limi­ten més els seus viat­ges. Des d’avui i fins diu­menge, el fes­ti­val reu­neix tres noms clau del tea­tre con­tem­po­rani des de fa més de dues dècades a Cata­lu­nya (Angélica Lid­dell, Rodrigo García i Roger Ber­nat) i hi afe­geix Cabo San Roque, La Vero­nal, Lorena Nogal amb el col·lec­tiu Habi­tació444, Nao Albet i Mar­cel Borràs i l’argen­tina Marina Otero, que l’any pas­sat va atra­par amb Fuck me.

Rodrigo García està molt satis­fet de la seva dar­rera aven­tura tea­tral. En comp­tes de repe­tir amb els seus actors dels dar­rers 25 anys, es va atre­vir a fer un càsting per a joves. La seva sor­presa va ser majúscula. Perquè va tro­bar un grup immens amb el qual vol­dria tre­ba­llar, però només en va poder triar qua­tre. Per als actors tri­ats, també va ser impac­tant. Perquè l’autor i direc­tor no arriba a la sala d’assaig amb una idea tan­cada, sinó que és un cau d’incer­te­ses sobre les seves obses­si­ons que va reso­lent amb la par­ti­ci­pació (i res­pon­sa­bi­li­tat) dels actors. L’obra es podrà veure demà a El Canal.

Diven­dres, serà Roger Ber­nat el que pre­senti una nova pro­posta de tea­tre sense actors. Reco­neix que se sent alli­be­rat des que s’ha pogut desen­ten­dre de la for­ma­li­tat de l’esce­nari. La scelta és un joc en què els espec­ta­dors (divi­dits en tres grups) faran de pro­gra­ma­dors i aca­ba­ran tri­ant una peça de les nou que hi ha a la llista. El com­promís del fes­ti­val és que es pro­gra­marà l’edició vinent. El camp de recerca el va fer Roger Ber­nat per a fes­ti­vals de tea­tre d’Itàlia. Ini­ci­al­ment, va por­tar 31 vídeos d’espec­ta­cles con­tem­po­ra­nis cata­lans. Al final, amb el dra­ma­turg Roberto Fra­tini, han pre­pa­rat un text a par­tir de la tria dels nou que havien interes­sat més. Hi ha text escrit per valo­rar cada peça però no es per­metrà la impro­vi­sació: “El públic pot ser un gran actor, però mai un bon actor.” La funció serà a La Pla­neta diven­dres.

Dis­sabte s’estrena Vudú (3318) Bli­xen, d’Angélica Lid­dell, una peça monu­men­tal divi­dida en cinc parts que s’allar­garà unes sis hores (des­can­sos inclo­sos). L’obra repe­tirà funció diu­menge. Lid­dell pre­senta en escena un pacte amb el dia­ble, amb la baro­nessa Isak Dine­sen com a medi­a­dora. Es tracta de la història d’una ven­jança a la qual l’autora vol sobre­viure i que pro­met un viatge poètic entre l’hor­ror i la bellesa de la vida.

Marina Otero (diu­menge al mig­dia i tarda a La Pla­neta) admet que pot dece­bre els espec­ta­dors de Fuck me amb el seu solo, Love me. Si en la pri­mera peça ella inter­ve­nia amb cinc homes en una escena emi­nent­ment física, ara és bàsica­ment la qui­e­tud i la paraula allò que impera en una acció d’una hora. De fons, hi ha la neces­si­tat de sen­tir-se esti­mada i la meta­te­a­tra­li­tat amb el procés de cons­trucció del mun­tatge (en plena pandèmia), que­dant en llocs clan­des­tins quan hi havia con­fi­na­ments domi­ci­li­a­ris al seu Bue­nos Aires natal. Ara, ja pre­para el ter­cer títol, Kill me, a Madrid, des d’on viu fa prop de dos anys. En el procés, la volun­tat de con­ci­liar dues mane­res de pro­duir molt dife­rents (la lenta i precària de l’Argen­tina amb la pro­fes­si­o­nal i urgent d’Europa). El Tem­po­rada Alta pro­cu­rarà con­vi­dar-lo pas­sada l’estrena, en què també la ter­cera peça es pugui veure al fes­ti­val en pro­pe­res edi­ci­ons.

La Vero­nal, que ja va estre­nar Fir­ma­mento al Grec aquest estiu, hi tor­narà al Tem­po­rada Alta (diven­dres al Muni­ci­pal), jun­ta­ment amb el film Sonoma, le film pas l’espec­ta­cle. També repe­teix Cabo San Roque, que un cop com­ple­tada la tri­lo­gia sobre lite­ra­tura cata­lana (Brossa, Ver­da­guer, Rodo­reda), signa Sous les vio­lons, La Plage!, que con­ver­teix en ins­tal·lació interac­tiva el Quar­tet de corda núm. 66 en sol major, de Haydn.