La vigència de Marià Manent

Pre­ci­sa­ment avui fa 35 anys que Marià Manent i Cisa (Bar­ce­lona, 1898 – 1988) moria a casa seva, al car­rer Craywinckel, a l’edat de 89 anys, quan només li fal­ta­ven tres dies per arri­bar als 90. Manent va for­mar part del grup dels prin­ci­pals poe­tes nou­cen­tis­tes, un grup cohe­si­o­nat però hete­ro­geni, com el seu mes­tre Josep Car­ner, Car­les Riba, Jaume Bofill i Mates Gue­rau de Liost, J.V. Foix (a cavall entre el nou­cen­tisme i l’avant­guar­disme), Josep Maria López-Picó i Tomàs Garcés, el ben­jamí. Tots ells, jun­ta­ment amb molts altres intel·lec­tu­als, crítics lite­ra­ris, novel·lis­tes, tra­duc­tors i peri­o­dis­tes, tin­gue­ren la sort de veure com nou­cen­tisme cul­tu­ral i nou­cen­tisme polític (Enric Prat de la Riba, Fran­cesc Cambó, Josep Puig i Cada­falch...) con­ver­gi­ren amb un objec­tiu: cons­truir un model de país sòlid, model que encara no ha estat superat.

Els crítics han qua­li­fi­cat l’obra poètica de Manent com a breu, con­cisa i de les més homogènies de la lite­ra­tura cata­lana; han res­sal­tat l’excel­si­tud dels seus die­ta­ris, i sobre­tot la d’El vel de Maia. Die­tari de la guerra civil (1936-1939) (1975), gua­nya­dor del premi Josep Pla; i l’han posat com a exem­ple a seguir pels seus tex­tos de crítica literària i com a tra­duc­tor, sem­pre impreg­nat d’una extrema sen­si­bi­li­tat.

Manent, que amb els anys evo­lu­ci­o­na­ria cap al sim­bo­lisme i la poe­sia pura, es va donar a conèixer amb La branca. Poe­mes (1916-1918) (1918), i con­tinuà amb La collita en la boira (1920), L’Ombra i altres poe­mes (1931) i, després d’un salt de 30 anys, La ciu­tat del temps (1961). El 1986 publicà la Poe­sia com­pleta (1916-1986), la segona edició de la qual inclou nous poe­mes d’El cant ama­gadís. L’obra en prosa comprèn qua­tre die­ta­ris: Mont­seny (Zodíac d’un pai­satge), 1948; A flor d’oblit, 1968; El vel de Maia, 1975; i L’aroma d’arç. Die­tari dis­pers (1919-1981), 1982, i també diver­sos lli­bres d’assaig i crítica literària i artística, com Notes sobre lite­ra­tura estran­gera (1934), Notícies d’art (1981) i Relle­gint (1987). Traduí al català i al cas­tellà mul­ti­tud d’autors, com Rupert Bro­oke, Dylan Tho­mas, William Blake, Wang Wei, Rai­ner Maria Rilke, William But­ler Yeats, Emily Dickin­son i Rudyard Kipling (El lli­bre de la jun­gla ja ha arri­bat a les 20 edi­ci­ons). Entre 1976 i 1987 publicà una cin­quan­tena d’arti­cles de crítica literària al diari Avui.

Fou mar­xant d’art i durant uns quants decen­nis fou el direc­tor lite­rari d’Edi­to­rial Joven­tut –que enguany com­pleix 100 anys– on, jun­ta­ment amb Con­xita Zen­drera, ajudà a impor­tar el còmic Tin­tin a la cul­tura cata­lana. El seu fill Albert Manent n’escriví la seva bio­gra­fia íntima i literària (Pla­neta, 1995), gua­nya­dora del Premi Ramon Llull, i Miquel Bata­lla la bibli­o­gra­fia (PAM, 1993).

La prova que l’obra de Marià Manent i, per tant, la seva figura, con­ti­nuen essent vigents, és la quan­ti­tat de fets i acci­ons “manen­ti­a­nes” que s’esde­ve­nen any rere any. Per exem­ple, les ree­di­ci­ons dels seus lli­bres i de les seves tra­duc­ci­ons, des d’una edició infan­til-juve­nil bellíssi­ma­ment il·lus­trada d’El lli­bre de la jun­gla (Símbol Edi­tors, 2016) fins a la publi­cació de L’aire dau­rat / Com un núvol lleu­ger. Inter­pre­ta­ci­ons de poe­sia xinesa (Ade­si­ara, 2020). I estan en marxa la ree­dició dels seus Die­ta­ris com­plets, que va aple­gar Sam Abrams el 2000, i les poe­sies d’Emily Dickin­son traduïdes per ell, així com, per a una mica més enda­vant, una ter­cera edició d’El vel de Maia i una quarta edició, ampli­ada, de la Poe­sia com­pleta.

D’ençà de la seva mort, s’han publi­cat fins a qua­tre tesis sobre la seva obra (Mont­ser­rat Roser, Jordi Mar­ru­gat, Maria Eugènia Perea i Fina Anglès) i diver­sos tre­balls de fi de grau i de fi de màster, alguns escrits per bes­nets seus, que resi­dei­xen a Cata­lu­nya o a Suïssa. Avui dia exis­tei­xen tres rutes literàries acti­ves en indrets on va viure, com l’Alei­xar (Baix Camp), Premià de Dalt (Maresme) i Vila­drau (Osona), impul­sa­des, res­pec­ti­va­ment, per Fina Anglès, el recent­ment des­a­pa­re­gut Enric Vila, i Fina Manent, i Mar Olivé i Joan-Marc Ramos. És pro­per en el temps l’ager­ma­na­ment lite­rari entre els pobles de l’Alei­xar i Vila­drau (12-11-2022) per la seva figura, i se’n pre­pa­ren més. S’han inau­gu­rat nous nomenclàtors amb el nom del poeta.

El premi de poe­sia Marià Manent que atorga cada any l’enti­tat Arts i Lle­tres de la Soci­e­tat Cul­tu­ral Sant Jaume de Premià de Dalt, amb el suport de l’Ajun­ta­ment, ha arri­bat a la 47a edició, el gua­nya­dor del qual ha estat Rai­mond Aguiló, con­ver­tint-se, així, en un dels pre­mis de poe­sia en català més antics del país. Con­ti­nuen les peti­ci­ons de musi­cació de poe­mes de Manent o traduïts per ell, men­tre que diver­sos estu­di­o­sos publi­quen cor­res­pondències par­ci­als del seu extens epis­to­lari o par­len del crític lite­rari en els seus lli­bres (són els casos recents de Daniel Giralt-Mira­cle, Jordi Lla­vina i Joan Safont).

El pas­sat 4 d’octu­bre l’Edi­fici Josep Car­ner de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona aco­llia la Jor­nada Marià Manent, amb motiu dels 125 anys del nai­xe­ment del poeta, orga­nit­zada per Fran­cesco Ardo­lino, Jordi Mar­ru­gat i Andrea Mon­toya, tots tres grans conei­xe­dors de l’obra de l’escrip­tor nou­cen­tista. Cal des­ta­car que a la jor­nada hi van par­ti­ci­par deu ponents, la majo­ria dels quals noves for­na­des de gent jove que en rei­vin­di­quen l’obra: Arnau Vives, Gemma Pellissa, Blanca Ripoll, Andrea Mon­toya, Andrea Pereira, Fina Anglès, Fran­cesc Par­ce­ri­sas, Susanna Rafart, Jordi Lla­vina i Raquel San­ta­nera.

Totes les seves ponències, jun­ta­ment amb set tex­tos més, entre els quals s’hi comp­ten estu­di­o­sos vete­rans de l’obra manen­ti­ana com Àlex Susanna i Vicenç Llorca, pre­si­dent del jurat del premi de poe­sia, for­ma­ran part d’un volum monogràfic que publi­carà Edi­ci­ons de la Revista de Cata­lu­nya a prin­ci­pis de l’any vinent. I encara el pro­per cap de set­mana del 25 i 26 de novem­bre, tin­dran lloc, al poble de l’Alei­xar, una gim­cana sobre el pin­tor Joa­quim Mir i Marià Manent i, jun­ta­ment amb el poble de Mas­pu­jols, un acte lli­gat a la ruta pictòrico-literària d’ambdós muni­ci­pis. És una bona manera de coro­nar aquest final d’any manentià, que con­ti­nuarà el 2024.

De tot ple­gat, i en l’esca­iença d’aquest 125è ani­ver­sari del nai­xe­ment del poeta, en podem extreure diver­ses lliçons: que el país cul­tu­ral­ment és viu i con­ti­nua viu, que el lle­gat de molts dels nos­tres refe­rents lite­ra­ris per­viu i que, si ho fa, és perquè és evi­dent que exis­teix un relleu gene­ra­ci­o­nal, tant d’estu­di­o­sos joves com de públic. No cal dir que la família Manent està molt con­tenta i agraïda per tot aquest interès i estima per la figura i obra de Marià Manent, una per­sona dis­creta i suau en les for­mes que va dei­xar bons records i una forta empremta cul­tu­ral en el país.