Titot viatja a la violenta Mallorca del segle XVII

Fran­cesc Ribera i Toneu (Berga, 1967) es pre­senta com “acti­vista cul­tu­ral i mili­tant inde­pen­den­tista” i és cone­gut sobre­tot pel seu àlies, Titot, i per haver estat durant tres dècades la veu prin­ci­pal del grup de rock com­ba­tiu Brams i mem­bre d’altres pro­jec­tes musi­cals, com ara Mes­clat, Dijous Pae­lla, Ara­ma­teix, etc., sem­pre mar­cats pel com­promís amb el país, que ara observa des de l’Alt Empordà.

Home de múlti­ples interes­sos, Titot acaba de publi­car el quart lli­bre, que és també la seva ter­cera novel·la, El silenci que heu de témer, publi­cada per la nova edi­to­rial Ser­ra­clara , que entre el desem­bre i el gener pre­sen­tarà en unes 45 loca­li­tats d’arreu dels Països Cata­lans. Aquesta novel·la de 361 pàgines, molt ben docu­men­tada i escrita durant vuit mesos, està ambi­en­tada a Mallorca, entre els anys 1600 i 1670, “una època molt vio­lenta en què exis­tien a l’illa dos exèrcits pri­vats acab­di­llats per aristòcra­tes, con­cre­ta­ment per dues colles de famílies nobles, els Cana­munt i els Cana­vall, que es bara­lla­ven regu­lar­ment, sem­pre per interes­sos econòmics, i que fins i tot tenien ban­do­lers assa­la­ri­ats”, explica l’autor, ja amb un cert ofici després d’haver publi­cat dues novel·les històriques, Història de Cata­lu­nya al revés (2002), coes­crita amb Jordi Creus, i L’assas­si­nat de Gui­llem de Ber­guedà (2015). “Quan començo el lli­bre no tinc la història. Pri­mer, creo l’esce­nari, en aquest cas les pri­me­res dècades del segle XVII a Mallorca, i hi poso tot l’attrezzo. Després, agafo uns per­so­nat­ges com si fos un càsting i els deixo fer a l’esce­nari, i jo em quedo a la pla­tea apun­tant.”

En aquest cas, la pro­ta­go­nista prin­ci­pal és Joana de San­tacília, la sisena de vuit ger­mans d’una d’aques­tes famílies nobles eter­na­ment enfron­ta­des, excepte quan es trac­tava de fer pinya per man­te­nir els pri­vi­le­gis. La Joana és la reli­gi­osa que apa­reix recre­ada a la por­tada del lli­bre i que narra la història en pri­mera per­sona i en un ric mallorquí d’època. “Ella té ganes de fer coses i inci­dir en el món que l’envolta, però com a dona es troba en una soci­e­tat domi­nada pels homes en què ha de pagar el preu que ningú no pot saber que és ella l’autora de deter­mi­na­des ini­ci­a­ti­ves. Les seves armes són el silenci i la dis­creció, però xoquen fron­tal­ment amb la vani­tat”, explica Ribera. “El títol del lli­bre, El silenci que heu de témer, té a veure amb això i amb una frase que deia la meva àvia: «Quan no us sento, ja tre­molo!»” [riu].

“En aquest lli­bre, volia dir la meva sobre qüesti­ons com ara l’honor i la vani­tat. Pri­mer de tot, deci­deixo què vull expli­car i, a par­tir d’aquí, trio el for­mat per fer-ho: una piu­lada, una cançó o una novel·la”, hi afe­geix. Sobre l’honor, per exem­ple, volia par­lar de “quin paper han jugat els homes i les dones en l’honor de les famílies, perquè, gene­ral­ment, els homes acon­se­guien els honors fami­li­ars a les guer­res, però eren les dones les que els havien de cus­to­diar amb les seves vir­tuts i, per tant, no podien tenir la vida dis­so­luta dels seus marits, que se’n podien anar de putes”. I, par­lant de la vani­tat, Ribera no es queda en el segle XVII: “Els artis­tes estem llui­tant sem­pre entre què és vani­tat i què és pro­moció. Fins a quin punt estàs dis­po­sat a viure precària­ment per defen­sar la teva obra en una estruc­tura de pro­ducció com una dis­cogràfica en què l’únic que no té garan­tit el sou men­sual és l’autor? Quan escric intento tro­bar per­so­nat­ges que tin­guin con­flic­tes sobre temes que m’afec­ten a mi.”

“Intento no trair els fets reals: les peces que estan posa­des jo les res­pecto i les poques que no hi són me les invento”, diu Titot, que inclou en la trama el trans­cen­dent assas­si­nat del jutge Jaume Joan de Berga, encara ara recor­dat a Mallorca col·loquial­ment (“Què en som, jo, de la mort d’en Berga?”, es diu per des­mar­car-se d’algun tema no desit­jat), i deixa anar diver­ses referències a la Ger­ma­nia, la revolta pagesa del segle ante­rior encara molt arre­lada en la memòria col·lec­tiva, i a la “pre­es­pa­nyo­lit­zació” de l’època prèvia a la guerra dels Sega­dors (1640-1652), quan la corona de Cas­te­lla va inten­tar ser hegemònica.