Ambició imperial estovada en uns banys

Està con­tras­tada la tro­bada entre els dos ger­mans Buo­na­parte, fills de Nàpols, en algun endret de Vitòria. Napoleó va anar a esti­rar les ore­lles al seu fill gran, Giu­seppe, perquè tornés a reg­nar a Madrid i esclafés els insur­gents de la revolta pel bé d’una Europa unida pròspera i amb més drets per als ciu­ta­dans. Ramon Madaula ha ima­gi­nat què deu­ria pas­sar en aquesta cam­bra, que li ha habi­li­tat una banyera i un mame­luc que feia tots els ser­veis a Napoleó. Hi ha l’alçada de mires del poder però també la cons­tant com­pa­ració infan­til dels ger­mans. L’ambició dels Buo­na­parte s’estova; per con­tra, l’actor Ramon Madaula mos­tra (amb la direcció de Sílvia Munt, hi intro­du­eix un efecte òptic tan sen­zill com sor­pre­nent) la peça més ambi­ci­osa de la seva breu car­rera de dra­ma­turg. Ha dei­xat el sofà per una banyera; en aquesta peça furga a una capa de més pro­fun­di­tat que en les seves comèdies ante­ri­ors.

Aquesta és la ter­cera bio­gra­fia que Madaula uti­litza per fer-ne tea­tre. A Buf­falo Bill a Bar­ce­lona una peri­o­dista del segle XXI entre­vis­tava aquell cow­boy per la Ram­bla; men­tre que a Con­que­ri­dors és Jaume I que s’apa­reix a l’actor que no sap impri­mir caràcter en la sèrie històrica que l’ha d’inter­pre­tar. En canvi, a Els Buo­na­parte, el to de comèdia es manté inter­mi­tent i la ficció situ­ada a les roton­des de Vaca­ris­ses ( Ados­sats ), als pave­llons d’Alpi­cat (Per­duts) o a les sagues tèxtils saba­de­llen­ques (Els Bru­ga­rol) es tras­llada a un fet històric que ell fic­ci­ona. Les con­tra­dic­ci­ons del poder han estat una de les seves inten­ci­ons ( L’electe ). Ara hi juga amb els dos pro­ta­go­nis­tes i un dramàtic ter­cer per­so­natge, el mame­luc que viu apa­rent­ment en l’escalf de la glòria, però sent un esclau.

La foto de tot un José María Aznar amb els peus sobre la taula amb George W. Bush va demos­trar la infor­ma­li­tat de l’alta política. Aque­lla foto va empènyer l’exèrcit espa­nyol a sumar-se a la guerra de l’Iraq. El poder se sent supe­rior i es mou amb total impu­ni­tat. Al cos­tat d’aquest pri­vi­legi sovint mal ges­ti­o­nat, Madaula ense­nya dos ger­mans fràgils, que neces­si­ten abraçar-se, que es retre­uen els insults infan­tils que van mar­car en el ten­dre cor dels vul­ne­ra­bles. I que, ara, han trans­for­mat en una mena de cui­rassa per abas­se­gar tot allò que els sem­bla neces­sari aca­pa­rar. Pot­ser la seva intenció de crear uns Estats Units d’Europa amb els ide­als de la Revo­lució Fran­cesa (sense gui­llo­ti­nes) podria ser llo­a­ble, però les for­mes per acon­se­guir-ho ja són més qüesti­o­na­bles: tenen la neces­si­tat d’impo­sar en comp­tes d’escol­tar i adap­tar-se al que pro­po­sen les dife­rents soci­e­tats que els ha tocat gover­nar.

Pau Roca fa d’un insen­si­ble Napoleó que sap que és res­pec­tat i odiat i que no pot dei­xar la mà a tòrcer si vol acon­se­guir els seus objec­tius. David Bagés, en canvi, és un Pepe Bote­lla con­tra­riat que accepta apro­fi­tar l’aigua tèbia de la banyera però que s’esglaia pels mas­sat­ges que li sug­ge­reix el criat del seu germà. Per aca­bar, Oriol Gui­nart té el paper més silenciós, però el que fereix amb més pre­cisió. Les seves rèpli­ques, com si fos­sin agu­lles de cap en comp­tes dels dis­cur­sos de sabre i capa dels dos mag­nats, aca­ben mos­trant millor que cap la diferència d’esta­ments. Com si fos un bufó de la cort, té la lli­ber­tat de dir el que pensa i, encara que els dos ger­mans sem­bla que no l’escol­tin, canta les absen­tes a una jerar­quia ins­tau­rada des de la força i la por. És amb qui s’iden­ti­fica el públic, amb unes rèpli­ques afi­la­des, cons­ci­ent que no hi té res a per­dre.

En aque­lla petita cam­bra, on es dibuixa un ambiciós mapa d’Europa, en rea­li­tat cele­bren el cocido amb xoriç que els ena­mora a la boca, però els con­demna a les more­nes més incle­ments. Madaula, que sem­pre ha rei­vin­di­cat un tea­tre popu­lar, de comèdia ama­ble, ha pujat un graó d’intenció dra­matúrgica en aquesta peça en què, al cos­tat dels riu­res (menys soro­llo­sos), s’hi des­criu la sole­dat del poder i la inca­pa­ci­tat de gover­nar a cop de mall.