Retorn a Tòquio

Quasi qua­ranta anys després de Tokio Ga (1985), docu­men­tal que busca les emprem­tes de l’immens cine­asta Yasu­jiro Ozu i mos­tra una certa per­ple­xi­tat davant de les for­mes de vida japo­ne­ses, Wim Wen­ders ha tor­nat a aque­lla ciu­tat per rodar-hi una ficció pro­ta­go­nit­zada per un home madur (Hirayama) que du una vida endreçada i sen­zi­lla, sense ambi­ci­ons, men­tre tre­ba­lla nete­jant lava­bos públics. Wen­ders va empren­dre Tokio Ga just després de Paris, Texas, que va sem­blar la seva con­sa­gració, però que, tot i els poste­ri­ors àngels al cel sobre Berlín i una bella visita a Lis­boa amb la música de Madre­deus, va pre­ce­dir ines­pe­ra­da­ment una dava­llada inter­mi­na­ble: com més pre­tensiós, més per­dut com a cine­asta. Per això mateix en la mesura que el direc­tor ale­many sem­bla aco­blar-se a la vida sen­zi­lla i la manca d’ambi­ci­ons del pro­ta­go­nista, Per­fect Days va rebent-se com una sor­presa agra­da­ble des de la seva pro­jecció en el dar­rer fes­ti­val de Canes, en què la pel·lícula va ser jus­ta­ment recom­pen­sada amb el premi con­ce­dit a l’extra­or­di­nari actor Koji Yakusho.

Cada dia de Hirayama és “per­fecte” en la seva rutina, tot fent la mateixa feina, men­jant als matei­xos llocs, con­ver­sant mínima­ment amb la mateixa gent, fent els matei­xos tra­jec­tes en bici­cleta per la ciu­tat (que Wen­ders mos­tra amb la seva habi­tual fas­ci­nació per l’arqui­tec­tura i la geo­gra­fia de les grans urbs) i escol­tant una mateixa música: Janis Joplin, The Ani­mals, Nina Simone, Van Mor­ri­son i, entre altres, Lou Reed, que no és per res va com­pon­dre una cançó titu­lada Per­fect Day. Wen­ders pot­ser es com­plau una mica en el fet que el per­so­natge ban­deja les noves tec­no­lo­gies: escolta música en cas­sets, fa foto­gra­fies que han de ser reve­la­des, no està pen­dent d’un telèfon mòbil. El cas és que Hirayama sem­bla tran­quil, tan ama­ble i bon­homiós com alguns homes grans dels films de Ozu, però en el seu sem­blant es pot per­ce­bre una certa malen­co­nia. Més encara quan irromp a la seva vida una neboda, i així una ger­mana amb la qual fa temps que no es veia, entre­veint-se alguna cosa fosca del seu pas­sat. Tant se val. Sigui el que sigui el que va fer, i encara que la pel·lícula pugui fer-se una mica cançonera, Hirayama es fa esti­mar i així, de nou, una història fil­mada per Wen­ders .