Art

art

La biennal equatoriana de Cuenca interroga els mals del món amb el comissariat de Ferran Barenblit

La fra­gi­li­tat de la democràcia en un món asset­jat per les guer­res, l’auge de l’extrema dreta i el capi­ta­lisme depre­da­dor dels recur­sos del pla­neta car­rega el sen­tit de la XVI bien­nal de Cuenca, la prin­ci­pal ins­ti­tució d’Equa­dor dedi­cada a l’art con­tem­po­rani, i que en aquesta edició té una presència cata­lana relle­vant. El seu comis­sari és Fer­ran Baren­blit, ex direc­tor del cen­tre d’art Santa Mònica i del Museu d’Art Con­tem­po­rani de Bar­ce­lona (Macba), i dos dels 31 artis­tes par­ti­ci­pants per­ta­nyen a l’escena bar­ce­lo­nina, Max de Este­ban i Mar­celo Expósito. L’Ins­ti­tut Ramon Llull els ha coproduït els pro­jec­tes que hi pre­sen­ten.

Baren­blit, nas­cut a Bue­nos Aires (1968) però criat a la capi­tal cata­lana, va tan­car la seva etapa al museu de la plaça dels Àngels l’estiu del 2021 i segui­da­ment va assu­mir una tasca que tenia en la car­peta dels rep­tes pen­dents: la docència a temps com­plet, a la uni­ver­si­tat de Mic­hi­gan, que ha desen­vo­lu­pat durant dos anys. N’hi havia un altre, de tre­ball, que des de sem­pre havia vol­gut incor­po­rar al seu currículum: fer de cura­dor d’una bien­nal. Fa dos anys va pre­sen­tar una idea a Cuenca, que conei­xia bé, bien­nal i ciu­tat, perquè hi havia pres part com a jurat, i el van esco­llir.

Amb Pot­ser demà, el títol de la seva pro­posta, Baren­blit entre­creua les urgències del pre­sent amb una visió des­en­can­tada del pas­sat (“les fal­ses pro­me­ses de la moder­ni­tat, els som­nis trun­cats del progrés”) i amb espe­cu­la­ci­ons de futur. L’ànima con­cep­tual de la bien­nal, que es va inau­gu­rar al desem­bre i que es pot visi­tar fins al 8 de març, ha aga­fat cos amb el tre­ball, la majo­ria de nova pro­ducció, de 22 cre­a­dors lla­ti­no­a­me­ri­cans, dos nord-ame­ri­cans i set euro­peus.

La bien­nal de Cuenca, la segona més impor­tant d’Amèrica Lla­tina després de la de São Paulo, va ser fun­dada als anys vui­tanta per l’artista Eudo­xia Estre­lla, tot d’una amb una mirada pre­e­mi­nent­ment local però ben aviat també amb més ambició inter­na­ci­o­nal.

Max de Este­ban (Bar­ce­lona, 1959) hi ha por­tat el pro­jecte Infra­es­truc­tu­res de la con­tem­po­raneïtat, una vide­oins­tal·lació que explora totes les cares del dau d’un sis­tema que sub­juga les lli­ber­tats de les per­so­nes: des de la cara del poder finan­cer fins a la que juga a ser déu posant la tec­no­lo­gia i la ciència al ser­vei del con­trol social. La peça cen­tral de la seva obra mul­timèdia és un film d’una hora de durada (“a la con­tra de les tendències de l’art que tot ha de ser breu i sim­ple”) en què fic­ci­ona una entre­vista amb la seva mare per par­lar de temes pro­funds. “És un home­natge a les dones velles en record d’aque­lles grans pen­sa­do­res que als anys sei­xanta i setanta eren per­so­nat­ges públics. Avui estan defe­nes­tra­des”, raona l’artista.

Per la seva part, Mar­celo Expósito (Puer­to­llano, 1966) ha esti­rat d’un fil que just va aparèixer a Equa­dor en con­ver­tir-se, a l’alba del nou mil·leni, en el pri­mer país que va reconèixer cons­ti­tu­ci­o­nal­ment els drets de la natura. L’artista i ex dipu­tat al Congrés dels Dipu­tats espa­nyol ha ideat una Cons­ti­tució de la Terra que durant la inau­gu­ració de la bien­nal van per­for­ma­tit­zar veus dis­si­dents de la soci­e­tat equa­to­ri­ana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia