Arts escèniques

DANIEL MARTÍNEZ

FUNDADOR I PRESIDENT DEL GRUP FOCUS

“Avui falten recursos al teatre públic per oferir l’excel·lència”

Està convençut del futur de les arts en viu perquè és una pràctica que “no té ciència: és un acte únic davant d’un públic”

Considera que falta empenta de la ciutadania per enfrontar-se a la censura del PP i Vox a les Balears i al País Valencià

L’empresa ha funcionat, però jo mai més he pogut fer teatre. Puc dir que soc un artista frustrat
Preparem una adaptació de ‘Tirant lo Blanc’ per al Grec i ja l’hem emparaulat al Teatro Clásico
Ens signifiquem prou en contra de la censura del PP i Vox. Estem mirant de programar ‘Altsasu’

És una veu sig­ni­fi­ca­tiva en la política cul­tu­ral del tea­tre a Cata­lu­nya, des del 1993. El 2013 va rebre la Creu de Sant Jordi. Ha estat al cap­da­vant de la cre­ació d’Adetca de la lluita pel retorn a l’IVA cul­tu­ral. Tot arrenca molt abans, al Turó de la Peira el 1968. El pre­si­dent de Focus calla molt i molts van dar­rere de redac­tar les seves memòries. Se sent satis­fet del tre­ball i accepta amb resig­nació que molta gent en des­confiï. Punta de llança del tea­tre pri­vat, dona suport al públic, la reno­vació de com­pa­nyies tea­trals i l’esta­bi­li­tat labo­ral dels intèrprets. A casa, la seva lli­bre­ria des­borda. Ara diu, orgullós, que comen­cen a edi­tar, des d’Àfora.

Del Turó de la Peira al futur tea­tre Gènesi. Tot arrenca en un grup ama­teur, 25 anys abans de la cre­ació de Focus.
El 1968 fem la pri­mera obra de tea­tre ama­teur (Una chica en mi sopa) en un club del Turó, res­po­nent a l’afició que m’havien transmès els meus pares. El tea­tre m’ale­grava la vida.
Men­tres­tant, estu­di­ava?
Estu­di­ava a la uni­ver­si­tat i tre­ba­llava a Alfa, on vaig aca­bar sent direc­tor de Bar­ce­lona. Quan ens van expul­sar del Turó ens van aco­llir en una parròquia, a Vila­pi­cina. Allà neix Génesis Tea­tral.
Va ser una eclosió...
Ningú cobrava al grup. Per vacan­ces, par­ti­cipàvem als con­cur­sos més impor­tants d’Espa­nya. Això ens va donar for­ta­lesa econòmica. La nos­tra fita defi­ni­tiva va ser el Fes­ti­val de Sit­ges, com a grup inde­pen­dent. Jo, lla­vors, feia d’actor i de direc­tor.
Par­lem de quan crei­xen les com­pa­nyies històriques.
Nosal­tres no arribàvem a la cate­go­ria de Come­di­ants o Joglars, però sí a l’esglaó següent. Tot el que guanyàvem ho invertíem en mate­rial. Tots estàvem ben col·locats en fei­nes que ens per­me­tien un bon viure. Un dia vam plan­te­jar pro­fes­si­o­na­lit­zar-nos. En comp­tes d’assu­mir el vai­vens d’una com­pa­nyia, vam mun­tar una empresa de ser­veis tea­trals on fèiem tea­tre: llogàvem el mate­rial que havíem anat com­prant amb Génesis. Això ens donava via­bi­li­tat. L’empresa ha fun­ci­o­nat, però jo mai més he pogut fer tea­tre. Puc dir que soc un artista frus­trat. La pri­mera pro­ducció va ser el 1990, Estan tocant la nos­tra cançó. Vam patir, però es va con­ver­tir en un èxit, ines­pe­ra­da­ment. Qual­se­vol ven­tada ens podia tom­bar. I vam tenir vents i tem­pes­tats.
Aquest devia ser el pri­mer pati­ment. Dar­rere n’hau­ran vin­gut d’altres, no?
Vam estar 15 anys amb sacri­fi­cis enor­mes. A par­tir del 1990, pro­poso con­vi­dar a tots els que havien par­ti­ci­pat a Génesis. Avui som 51 acci­o­nis­tes, tots emple­ats o jubi­lats de l’empresa. Una de les claus de Focus ha estat la sen­sació de per­ti­nença. L’empresa com­plirà 40 anys aviat. I tenim tre­ba­lla­dors amb 35 anys, 30 o 25 d’anti­gui­tat.
Focus és una referència única a Cata­lu­nya. És massa gran per ser una empresa fami­liar?
No ho és. El crei­xe­ment arrenca el 1992 amb la pos­si­bi­li­tat de llo­gar el Con­dal. El tea­tre era, és i serà la mare de tota l’acti­vi­tat de Focus. Avui, el tea­tre aporta el 65% en l’acti­vi­tat i fac­tu­ració de l’empresa. El llo­guer i els encàrrecs d’esde­ve­ni­ments com el dar­rer de la copa del món d’atle­tisme, el Cir­que du Soleil o la Copa Amèrica, apor­ten el 16% de la fac­tu­ració de l’empresa; audi­o­vi­sual (que són adap­ta­ci­ons d’obres a la pan­ta­lla), un 8%; màrque­ting i comu­ni­cació, un altre 8%, i el 2% ve d’Àfora (l’espai de pen­sa­ment de Focus).
Com feu el salt al català, venint d’una cre­ació cas­te­lla­no­par­lant. La pri­mera pro­ducció vos­tra ja és en català.
Nosal­tres no hem tin­gut mai cap pro­blema amb la llen­gua. El cas­tellà va ser al prin­cipi, però quan es va mun­tar l’empresa, el 1986, el català era l’idi­oma de tre­ball. Era obvi. La visió de l’empresa era expres­sar-nos en l’idi­oma del país. Som els majors pro­duc­tors del tea­tre en català de l’època moderna.
Comp­tant també el tea­tre públic?
En aquest moment, pot­ser sí. Nosal­tres por­tem unes 300 obres en català de les 360 que arri­bem a pro­duir als nos­tres qua­tre tea­tres. Pro­gra­mem en català amb natu­ra­li­tat, ni impo­sem ni res. A la gent li és igual enten­dre una obra en català o cas­tellà. Sí que és cert que emo­ci­o­nal­ment es pre­fe­reix en català, obvi. Per a mi, el bilingüisme és una riquesa, un cop tens garan­tit el llen­guatge propi. I això ho dic jo, de pro­cedència cas­te­llana. Estic encan­tat amb el sis­tema actual. Ara, una altra de les nos­tres mis­si­ons és cap­tar talent cas­tellà.
És el cas de Juan Echa­nove.
La relació Bar­ce­lona-Madrid la cui­dem molt. Som l’empresa que més tre­ba­lla amb els tea­tres públics de la capi­tal espa­nyola. I som cata­lans. El tea­tre deu haver fet alguna cosa dife­rent del cinema perquè es repre­senta en català. Les com­pa­nyies històriques han tin­gut una importància vital.
Històrica­ment el cas­tellà s’asso­ci­ava amb el fran­quisme...
Sens dubte. Quan es parla de la crisi del català, que s’ha de tenir molta cura amb això, mai es refe­rei­xen al tea­tre. I avui la car­te­llera de Bar­ce­lona s’apropa als 3 mili­ons d’espec­ta­dors. Aquest Nadal, Focus ha pro­gra­mat sis obres de dra­matúrgia cata­lana i en català; no era bus­cat.
La tem­po­rada pas­sada, per pri­mer cop, va gua­nyar el nom­bre d’espec­ta­dors en cas­tellà per l’afo­ra­ment de les grans pro­duc­ci­ons. Com han de tri­om­far els musi­cals en català a Bar­ce­lona?
Si vas a Bèlgica i tens espec­ta­cle en francès i en fla­menc, en què en faràs la gira, si has de triar una llen­gua? A Madrid, els musi­cals fun­ci­o­nen perquè hi ha una tra­dició de turisme tea­tral de tot l’Estat que va a la capi­tal. És cert que a Mar i Cel, si es torna a con­ver­tir en feno­men, hi anirà tot­hom, sense impor­tar-li la llen­gua. Nosal­tres segui­rem inten­tant-ho. Hem traduït Gol­fus de Roma al català, can­vi­ant fins i tot papers del repar­ti­ment.
Ho deia Jordi González a la pre­sen­tació d’‘Escape room 2’: “Ho fem perquè ens va bé.”
Ens va molt bé. La major part de la indústria cul­tu­ral dels països de parla cata­lana és a Bar­ce­lona. Cata­lu­nya és pal de paller.
L’any pas­sat, però, es recri­mi­nava que el Romea pro­gramés massa en cas­tellà.
Les obres cas­te­lla­nes hi estan una o dues set­ma­nes; les que es fan en català copen la major part de la tem­po­rada. Ara pre­pa­rem Tirant lo Blanc per al Grec, una adap­tació que ha fet Màrius Serra. Aquesta obra ja la tenim empa­rau­lada al Tea­tro Clásico. Al Romea, tenim pos­si­ble­ment la millor pro­gra­mació infan­til de l’Estat espa­nyol, regu­lar, amb molts títols... Tenim la sort que la dra­matúrgia cata­lana està enci­sant.
També hi ha la crítica d’aquest èxit en què no arris­quen.
El 1988 em pre­gun­ta­ven: “Fareu tea­tre comer­cial, oi?” “Sí, farem Shakes­pe­are.” Amèrica no està pen­sada per ser comer­cial: està pen­sada per tras­lla­dar unes idees, i s’ha con­ver­tit en un boom. A Cata­lu­nya, gràcies a l’apor­tació insos­pi­tada de l’empresa pri­vada, el con­cepte comer­cial s’ha esvaït.
Entrem al debat de què és tea­tre públic i què és pri­vat, avui en dia.
Avui la línia de sepa­ració està difu­mi­nada. El tea­tre pri­vat s’ha d’apro­par als estàndards del tea­tre públic, que ha de ser el model de l’excel·lència artística. El tea­tre pri­vat ha de vet­llar per la via­bi­li­tat de la seva existència i pro­cu­rar l’excel·lència. El tea­tre públic sem­pre serà més car que el pri­vat. Això ha de donar un resul­tat a taqui­lla. Sense espec­ta­dors no hi ha tea­tre.
En aquesta com­petència, el tea­tre públic té més capa­ci­tat econòmica que el pri­vat.
Tot el que el tea­tre públic fa bé, no ens afecta. Ens fa mal el que no fa bé.
Què fa mala­ment, doncs?
Que es pro­gra­min només cinc fun­ci­ons per set­mana. Avui tenim unes infra­es­truc­tu­res públi­ques molt afec­ta­des per l’estruc­tura. Això s’ha d’arre­glar. I si neces­si­ten més pres­su­pos­tos per a acti­vi­tat, que n’hi donin. Sem­pre defen­saré que tin­guin més diners que el pri­vat, però pro­vant de cor­re­gir allò que pugui per­tor­bar la salut del sis­tema en la seva glo­ba­li­tat. Avui a Cata­lu­nya, gràcies a l’empresa pri­vada, al tea­tre públic i a les admi­nis­tra­ci­ons, dis­po­sem d’un sis­tema tea­tral que és únic a l’Estat espa­nyol i un dels models a seguir a tot Europa. La relació entre tea­tre públic i pri­vat està basada en la seva col·labo­ració.
Vau cedir els drets d’‘Agost’ al TNC.
I també ens va pas­sar a Àngels a Amèrica. Vaig tru­car al Flo­tats per fer-li saber aquest espec­ta­cle. Hi ha mol­tes coses que la gent no coneix. Ara, la meva empa­tia amb Flo­tats després de l’enre­nou de la inau­gu­ració del TNC és dis­creta. Però l’admiro com a actor He man­tin­gut la línia que les fílies i fòbies per­so­nals no podien afec­tar l’empresa.
Què té a dir dels inci­dents de la inau­gu­ració amb Flo­tats?
Encara no ha arri­bat el moment d’expli­car què va pas­sar. Ningú s’ho creu­ria. Ja m’han ofert diver­ses per­so­nes que faci les memòries. I jo els dic que no. És cert que he estat una peça impor­tant en el desen­vo­lu­pa­ment del tea­tre català, que comença el 1993 amb pocs tea­tres i que ara, avui, hi ha 54 sales. Durant tot aquest temps hi ha hagut movi­ments de tota mena, que són els que han con­for­mat la situ­ació actual.
La dra­matúrgia del tea­tre inde­pen­dent dels anys setanta era d’un to molt dife­rent de l’actual.
Sem­pre pots veure pos­si­bi­li­tats de nous ris­cos, i tant. Però s’han assu­mit rep­tes sufi­ci­ents fins a arri­bar fins aquí. Ara el perill és que des­a­pa­rei­xen les grans com­pa­nyies i costa que apa­re­guin les que les subs­ti­tu­ei­xin. Cul­tura ho té al cap, és un dels eixos fona­men­tals del sis­tema artístic.
Fa uns anys que ho refor­cen amb els acords tri­en­nals per a com­pa­nyies i pro­duc­to­res.
Els ris­cos es patei­xen quan són petits. Nosal­tres podem fer 12 pro­duc­ci­ons i no passa res si ens fotem pata­ca­des en algu­nes d’elles. Ara, tota pro­ducció és un risc. Fins i tot la que pen­ses que té els millors trum­fos fra­cassa. I alguna altra que hi has posat poca fe resulta que fun­ci­ona. Recordo el cas de Mes­tres antics, de Tho­mas Bern­hard, que la vam pro­gra­mar perquè era una pro­posta de Xavier Albertí. I ens va aca­bar donant molts diners.
El direc­tor de tea­tre Ricard Reguant sen­ten­cia: “El dia que el tea­tre trobi la fórmula de l’èxit, se’l que­da­ran els bancs.”
El tea­tre ni té ciència ni té capa­ci­tat de digi­ta­lit­zació. No té suc­ce­dani; és un acte únic davant d’un públic. Això li garan­teix la super­vivència.
Una de les claus de Focus va ser ator­gar una direcció artística a cada tea­tre. Començant pel Romea i Calixto Bieito.
Vam ser els pri­mers que vam tre­ba­llar amb ell. Abans ja havíem fet La ver­bena de la Paloma, al Tívoli. Vam bus­car el millor per ges­ti­o­nar el Rome­a­per demos­trar-nos a nosal­tres i a la resta del sec­tor que érem capaços de fer-ho. Per a nosal­tres, Bieito era la gran pro­mesa.
Vau voler seguir donant-li con­tinuïtat amb el pro­jecte BIT.
Va arri­bar un moment que tenia molts encàrrecs i no donava l’abast. Vam enten­dre tots que s’havia aca­bat una etapa.​Les direc­ci­ons artísti­ques no poden ser eter­nes, neces­si­ten aire­jar-se elles i també allò que han diri­git. El va subs­ti­tuir Julio Man­ri­que. Ara anirà al Lliure, per sort per al Tea­tre Lliure.
Sem­bla que les direc­ci­ons artísti­ques s’han esto­vat.
Només et diré que en Josep Maria Pou ha con­trac­tat en Flo­tats. Com­prendràs que no hauré estat jo! L’avan­tatge que tenen ells és que només par­ti­ci­pen de la direcció artística. El pres­su­post els hi ges­ti­ona l’empresa. Tània Bren­lle [a La Villar­roel] a vega­des ens espanta, amb la seva auto­no­mia. La Villar­roel pot fac­tu­rar més de 2 mili­ons l’any, amb un afo­ra­ment de 400 loca­li­tats. Va pro­mo­ci­o­nar des de dins de Focus, com molts direc­tius, a excepció d’un parell de fixat­ges...
Domènec Rei­xach, Fèlix Riera, Borja Sitjà, Xavier Marcé han estat fixat­ges, sor­tint de l’admi­nis­tració (i entrant-hi més tard). Focus està ocu­pant els espais de decisió política?
Les altres empre­ses no poden arri­bar al nos­tre grau d’espe­ci­a­lit­zació. Quan Xavier Marcé va mar­xar estava enge­gant l’àrea d’audi­o­vi­su­als a Focus. Vam tri­gar tres anys a tor­nar a redreçar-ho. És el preu que paguem pel fet de ser una empresa líder.
Quan pac­teu amb el Tea­tro Clásico, hau­reu de com­pro­me­tre algun tea­tre i pac­tar amb la direcció res­pec­tiva...
Nosal­tres vam pro­pi­ciar la pri­mera con­versa, però ara ja es tro­ben direc­ta­ment Homar i Pou i tan­quen quina obra es pre­sen­tarà. Nosal­tres ofe­rim obres que cre­iem que enri­quei­xen la pro­gra­mació i les rela­ci­ons. Després Pou voldrà fer gira per tot Espa­nya, però sense rela­ci­ons no podrà fer-ho. Hi ha hagut moments deli­cats per a la pro­jecció del tea­tre català pels esde­ve­ni­ments polítics i nosal­tres hem man­tin­gut l’acti­vi­tat. Ens dona pres­tigi. Soc dels que pen­sen que Cata­lu­nya té una certa qua­li­tat de tea­tre que neces­sita fer-se veure.
Marcé, ara regi­dor de Cul­tura, va decla­rar a aquest diari que Bar­ce­lona genera tea­tre i Madrid és el mer­cat.
Vas a Madrid i veus que, al tea­tre públic, és molt difícil que es pro­grami la pro­ducció d’una empresa, i si són de fora són comp­ta­des. Doncs el 2019 van coin­ci­dir qua­tre pro­duc­ci­ons nos­tres als qua­tre tea­tres públics. Això ens faci­lita la gira a l’Estat espa­nyol. Pensa que dis­tribuïm uns 500 bolos l’any.
Ha bai­xat molt aquesta xifra per la pandèmia?
Havia bai­xat abans de la pandèmia. Des del 2012, la bai­xada de pres­su­pos­tos dels ajun­ta­ments, als quals mai se’ls agrairà prou la feina feta pel tea­tre, els obliga a sacri­fi­car con­trac­tació. Es pot dir que es va reduir un 50% de capa­ci­tat de dis­tri­bució de tea­tre català. No s’ha recu­pe­rat. Cul­tura ha fre­nat la cai­guda. Abans, un espec­ta­cle d’Emma Vila­ra­sau feia, a Cata­lu­nya, 60 bolos, ara en fa 30. A la resta d’Espa­nya passa el mateix.
Fa angúnia l’acti­tud dels governs del PP i Vox en con­tra de les llengües?
De moment, són casos molt aïllats, que tenen res­sonància perquè són pocs. No es con­testa amb la sufi­ci­ent con­tundència. Nosal­tres ens hi hem sig­ni­fi­cat prou: hem sig­nat tots els mani­fes­tos i estem mirant si es podria pro­gra­mar Alt­sasu, més enda­vant. Però detecto que la ciu­ta­da­nia no està sufi­ci­ent­ment activa con­tra la cen­sura. D’entrada, el pri­mer pro­blema és que els han votat. Em fan més por les parau­les que uti­lit­zen en les seves mani­fes­ta­ci­ons que les rea­lit­za­ci­ons efec­ti­ves poste­ri­ors, que són molt més febles.
Par­lem de la lluita per defen­sar el sec­tor. Va capi­ta­lit­zar la lluita con­tra l’IVA. Es va veure que aquest enfron­ta­ment va ate­mo­rir el públic.
Això de l’IVA va ser un error de Mon­toro. Li vam adver­tir que apu­jar l’IVA a les entra­des faria mal a la indústria cul­tu­ral i també a la mateixa Hisenda perquè recap­ta­ria menys. S’hi va entes­tar i no va voler cor­re­gir-ho. Nosal­tres també vam come­tre un error en la cam­pa­nya de denúncia: l’assistència va caure molt.
Ara, en canvi, s’ha sal­tat de la pro­testa a la denúncia. Per exem­ple, el 2% del pres­su­post per a Cul­tura a final de man­dat.
Con­fiem en aquest man­dat arri­bar al 2%. Tots els dipu­tats del país s’ho han fet seu. La missió del tea­tre pri­vat és acon­se­guir més recur­sos. El tea­tre públic també en neces­sita, però s’hau­ria de pri­o­rit­zar l’acti­vi­tat.
Avui, incre­ment d’acti­vi­tat és finançar les gires, com ara ‘La plaça del Dia­mant’. Això resta pos­si­bi­li­tats al tea­tre pri­vat.
Sí, però ens afecta poc. En canvi, això aug­menta l’acti­vi­tat del TNC.
Carme Por­ta­celi, al TNC, ha aug­men­tat l’explo­tació de les sales ampli­ant l’exhi­bició.
Sí, i tant. El pro­blema és que no tenen recur­sos per a l’acti­vi­tat. Julio Man­ri­que es tro­barà el mateix pro­blema al Lliure, que té una estruc­tura que ofega l’acti­vi­tat. Entenc que, avui fal­ten recur­sos al tea­tre públic per ofe­rir l’excel·lència. Si fan més fun­ci­ons arri­ba­ran a més públic. Serà neces­sari pren­dre deci­si­ons.
També dema­neu que el tea­tre pri­vat es diver­si­fi­qui.
Ens ani­ria bé tenir empre­ses més for­tes acom­pa­nyant-nos. Serà molt difícil que tin­guin el nos­tre volum. També cal tenir en compte que hem acon­se­guit aquesta posició després de 40 anys, no ha estat una explosió ràpida.
Hi ha ope­ra­ci­ons que van que­dar a mit­ges com la del BTM amb Stage Enter­tain­ment, no?
Hem inten­tat mol­tes coses que no han sor­tit, com el BIT de què parlàvem abans: ens va aga­far pei­xos. Ara toca cen­trar-nos en el Gènesi, un pro­jecte il·lusi­o­nant perquè cre­a­rem una escola tea­tral de totes les arts i ofi­cis.
L’apli­cació de l’esta­tus de l’artista serà un greuge per a les pro­duc­to­res?
Tot el que sigui donar con­di­ci­ons i esta­bi­li­tat al món tea­tral, va bé a les empre­ses. Els artis­tes són la peça fona­men­tal de l’acti­vi­tat i han de tre­ba­llar en les millors con­di­ci­ons.

El perfil

Sempre controvertit i il·lusionat

Daniel Martínez és caut. Focus va saltar a l’aventura cultural amb mentalitat empresarial. En lloc de patir els vaivens de les companyies (amb èxits i fracassos de taquilla), van decidir fer una empresa de serveis: llogaven el material que havien anat comprant en els seus anys d’amateur. El 4 d’agost del 1992, la família Ribas els proposa llogar el Teatre Condal. Signen contracte l’endemà mateix. Posteriorment, ha vingut la gestió del Romea (1998), el Villarroel (2005) i el Goya (2008). El 2025/26 estrenaran Gènesi, el seu primer teatre de construcció pròpia. Han mantingut interès per sales, però no totes: “La Sala Muntaner no ens va interessar; al Teatre Apolo no hi vam aspirar perquè vam veure que era molt car. Al Teatre Victòria no vam aconseguir-ho. A Madrid estem a punt de liquidar la hipoteca per la compra de La Latina.” La dimensió de monopoli a Catalunya els conrea desconfiances. Voldrien més empreses fortes i mantenen la filosofia de no entrar en un teatre si hi ha algú que el gestiona, “i ens n’han ofert uns quants”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia