Jordi Lafebre barreja comèdia i sèrie negra en un còmic que té les vinyes del Penedès i Barcelona d’escenaris

Comèdia, intriga i serial negre es bar­re­gen en la dar­rera novel·la gràfica de Jordi Lafe­bre (Bar­ce­lona,1979) Soc el seu silenci (Norma Edi­to­rial), la segona obra en què l’autor a més del dibuix encara tot sol el guió. Una història amb una estruc­tura argu­men­tal que ja s’ha uti­lit­zat en la ficció a Cata­lu­nya: secrets d’una família cata­lana de pro­pi­e­ta­ris de grans vinyes, els Mon­turós, que ela­bo­ren cava. No hi man­quen les bara­lles entre els hereus de la nis­saga. L’acció, com no, passa entre la ciu­tat de Bar­ce­lona i el Penedès. “Si algú pensa que pot haver alguna família de vina­ters de debò que s’hi reco­ne­gui va equi­vo­cat, he trac­tat d’uti­lit­zar per­so­nat­ges que són ben bé arque­tips perquè que no siguin iden­ti­fi­ca­bles”, explica Lafe­bre.

La lec­tura del tes­ta­ment va acom­pa­nyada d’una mort, que serà inves­ti­gada per la pro­ta­go­nista de la història: Eva Rojas, una met­gessa psi­quia­tra, amiga d’una de les inte­grants del clan i que en la seva tendència per ficar el nas a tot arreu intenta esbri­nar com s’ha produït la mort: si ha estat natu­ral o es tracta d’un assas­si­nat.

A més de ser la pro­ta­go­nista, el per­so­natge d’Eva Rojas intro­du­eix un altre com­po­nent en el relat: les malal­ties men­tals. L’Eva apa­reix sovint amb el seu psi­co­a­na­lista, al qui explica que sent unes veus. Aques­tes veus espec­trals són les de tres dones avant­pas­sa­des seves amb les quals esta­bleix força diàlegs. Són com una mena d’àngels de la guàrdia en versió crítica. “El ter­reny de les malal­ties men­tals és molt deli­cat. Jo el tracto d’una manera ambi­gua. L’Eva con­si­dero que és una per­sona bipo­lar, però no acabo de dei­xar-ho clar perquè és un fet que no deter­mina la nar­ració prin­ci­pal”, explica Lefe­bre.

Com passa amb tants d’altres autors cata­lans de còmic, els drets son d’edi­to­ri­als fran­ce­ses, en aquest cas de Dar­gaud, que ven els drets a altres edi­to­ri­als d’arreu del món. Soc el meu silenci ha estat publi­cada pri­mer a França i ara, a més d’altres llengües, en català i cas­tellà. “L’idi­oma que ser­veix de referència per les tra­duc­ci­ons és el francès. Es dona la cir­cumstància que sóc un inde­pen­den­tista que escriu en espa­nyol i publica en francès”. La seva pri­mera obra com guio­nista i dibui­xant alhora, Carta blanca es publi­carà aquest any en català.

Tot i la seva volun­tat de donar un to de thri­ller, la seva posada en escena cromàtica és molt llu­mi­nosa. “A mi m’agrada posar al límit el genere del thri­ller i m’agrada la seva tona­li­tat fosca però en el meu cas l’acció no passa ni a Nova York, ni a Los Ange­les ni a Esto­colm, passa a la meva ciu­tat que es medi­terrània i m’agrada gau­dir dels seus colors i trans­me­tre la idea que es un lloc llu­minós i que fa calor”, diu.

Sobre aquesta uti­lit­zació de la ciu­tat de Bar­ce­lona i la bar­reja de gèneres, Lafe­bre reco­neix que té com a refe­rent Vàzquez Mon­talbán, que feia de Car­valho un per­so­natge de novel·la negra però amb tocs de comèdia.