Llibres

Silvestre Vilaplana

Novel·lista

“Necessitava foscor per fer brillar la part interior dels personatges”

Sil­ves­tre Vila­plana (Alcoi, 1969) és poeta i, també, escriu nar­ra­tiva per a adults i per a joves. Ha publi­cat més d’una trenta de títols i ha gua­nyat una vin­tena de pre­mis. L’últim, el premi de nar­ra­tiva Antoni Bru Ciu­tat d’Elx amb la novel·la La mirada de l’impos­tor (Bro­mera). A l’ajun­ta­ment d’Elx ara manen PP i Vox i, pel que sem­bla, això de donar pre­mis a obres en català els posa ner­vi­o­sos i miren de mini­mit­zar la pro­moció, men­tre no puguin dei­xar de con­ce­dir-lo.

El pro­ta­go­nista de la novel·la és un escrip­tor en la cin­quan­tena que rep un cor­reu electrònic amb un text breu i estrany d’una dona, una pin­tora, amb qui va man­te­nir una relació esti­uenca a Dénia, on tots dos i les seves famílies esti­ue­ja­ven quan tenien 16 anys. Ells dos i altres amics de la colla cir­cums­tan­cial van viure un final d’estiu del 1986 tràgic per diver­sos motius. I no es van veure mai més.

L'escrip­tor torna a la loca­li­tat, a l’hivern, per remoure aquest pas­sat i mirar de tro­bar la pin­tora, que ha des­a­pa­re­gut. A través d’aquesta cerca, amb un estil més líric del que acos­tuma i amb interes­sants jocs meta­li­te­ra­ris, Vila­plana toca temes com­ple­xos, com ara la neces­si­tat de des­co­brir la veri­tat, fins i tot si aquesta pot fer mal; la vola­ti­li­tat dels records; la con­fron­tació entre ado­lescència i madu­resa; la culpa en dife­rents for­mats...

Els jocs lite­ra­ris inclo­sos a la trama ja esta­ven a l’embrió de l’obra, oi?
La idea era fer una història en què es mostrés part del tre­ball lite­rari, ense­nyar com fun­ci­ona la cre­a­ti­vi­tat d’un autor. Com el món exte­rior, els sen­ti­ments i les pers­pec­ti­ves són usa­des –i en oca­si­ons mani­pu­la­des– pels escrip­tors per con­fe­gir les seues històries. La mirada de l’impos­tor vol ser un home­natge a la lite­ra­tura, al pen­sa­ment frac­ci­o­nat del cre­a­dor, a la ins­pi­ració, al bagatge de lec­tu­res que ens ompli, al dur tre­ball novel·lístic per con­fi­gu­rar una obra i, sobre­tot, és un joc lite­rari que pretén fer una mica més trans­pa­rent la paret que separa el lec­tor de l’autor en el procés de cre­ació de l’obra.
Fa evi­dent el full en blanc, l’ús del català qüesti­o­nat, els subur­bis de l’escrip­tura...
Escric sobre la cre­ació en gene­ral i la visió del món que tenim la gent que escri­vim. De com tota rea­li­tat o ficció que ens envolta tra­vessa la nos­tra escrip­tura. Els autors som per­so­nes com quals­se­vol altres i el nos­tre entorn ens con­di­ci­ona. Pot­ser la diferència és que mani­pu­lem aquesta rea­li­tat a la nos­tra volun­tat i recreem històries per expli­car-nos el món i per fer arri­bar al lec­tor els nos­tres mis­sat­ges, les nos­tres para­no­ies, per comu­ni­car, en defi­ni­tiva. És lògic que tard o d’hora par­lem del fet d’escriure perquè l’escrip­tura és la nos­tra passió i forma part intrínseca de la nos­tra vida, és la nos­tra rea­li­tat.
Al marge d’aquests jocs, la trama, la història, enganxa al lec­tor...
Sí, la trama també havia de tenir importància perquè és la que per­met man­te­nir interes­sat el lec­tor. La intenció era cons­truir un argu­ment amb un procés d’intriga en dos temps. El del temps, diguem-ne, actual de la nar­ració amb la des­a­pa­rició d’una dona, i el del 1986 amb uns fets que estan con­fu­sos i cal acla­rir. Dues èpoques inter­re­la­ci­o­na­des amb què des­co­brim com els esde­ve­ni­ments i les deci­si­ons del pas­sat tenen influència en els per­so­nat­ges i en els fets del pre­sent.
I ens fa refle­xi­o­nar sobre la família i les amis­tats, tot i que en ter­mes gens nostàlgics, al con­trari...
Neces­si­tava per­so­nat­ges sols i fotuts, desen­ga­nyats, per­duts o bus­cant petits oasis on tro­bar-se. Bus­cava bui­dar-los d’un entorn afec­tiu i car­re­gar-los amb un llast de ran­cors i frus­tra­ci­ons mal resol­tes. D’aquesta manera, el to pes­si­mista i ina­dap­tat dels seus actes adqui­ria raó de ser. I tam­poc no volia fer una història enyo­ra­dissa d’un pas­sat idíl·lic. Neces­si­tava fos­cor per fer bri­llar la part inte­rior dels per­so­nat­ges.
També toca un tema com­pli­cat com ho és el dels abu­sos sexu­als i com mar­quen i es con­ver­tei­xen en estig­mes per a la víctima...
No tenia intenció de fer una novel·la de crítica social, però és evi­dent que els crims que apa­rei­xen a la novel·la con­vi­den a posi­ci­o­nar-se. Em resul­tava interes­sant con­tras­tar la pers­pec­tiva que es tenia sobre alguns delic­tes fa a penes unes dècades i ara mateix. Els posi­ci­o­na­ments afor­tu­na­da­ment han variat. Queda molt camí per fer, però almenys avan­cem. En rea­li­tat, La mirada de l’impos­tor és una novel·la de vícti­mes perquè en el fons tard o d’hora tots els per­so­nat­ges, i nosal­tres també, som ferits per la vida.
Unes feri­des que, si van ser pro­vo­ca­des en el pas­sat, sem­bla con­ve­ni­ent no reme­nar gaire...
Tenim tendència a ide­a­lit­zar el pas­sat, espe­ci­al­ment el de la nos­tra joven­tut i, en rea­li­tat, la pers­pec­tiva tem­po­ral l’únic que fa és dis­tor­si­o­nar-nos els fets. Si poguérem revi­sar amb rigor els nos­tres actes d’altres èpoques o d’anys enrere segu­ra­ment ens aver­go­nyiríem o hauríem desit­jat actuar de manera molt dis­tinta. Posar llum a la nos­tra fos­cor ens des­pu­lla i ens inco­moda. Afor­tu­na­da­ment obli­dem molt con­ve­ni­ent­ment les coses que no ens interes­sen. És un meca­nisme d’auto­de­fensa per supor­tar-nos a nosal­tres matei­xos.
L’obra està plena de refe­rents cul­tu­rals diver­sos: poe­mes, cançons, obres literàries, pin­tors...
En rea­li­tat, tots els lec­tors estem plens de les nos­tres lec­tu­res, de referències literàries, d’argu­ments i de frag­ments escrits que rela­ci­o­nem amb el que vivim. És el tòpic aquell que diu que tot el que vivim o sen­tim ja ha estat ima­gi­nat abans per algun autor. La idea era lli­gar aquests refe­rents amb els sen­ti­ments i els esde­ve­ni­ments en què es tro­ba­ven els pro­ta­go­nis­tes. Per mi també era un joc engres­ca­dor el fet de bus­car aquests refe­rents dins de mi i en el món de la lite­ra­tura per anar adap­tant-los a la novel·la. I, jun­ta­ment a això, m’agra­dava omplir el text de tex­tos que con­fi­gu­ra­ven una mena de collage i que ser­via de deco­rat on expli­car el fil nar­ra­tiu prin­ci­pal. Pro­ba­ble­ment, tot ple­gat és un exer­cici de lec­tor i autor friki però que con­fesse que em va diver­tir molt.
El punt de vista nar­ra­tiu d’una morta dona molta lli­ber­tat a l’hora d’expli­car el que cal­gui perquè és una omnisciència per­so­na­lit­zada...
En aquest cas és un nar­ra­dor omnis­ci­ent una mica espe­cial perquè jus­ta­ment amb l’omnisciència es bar­re­gen ele­ments de nar­ra­dor intern pro­ta­go­nista. La nar­ra­dora és cons­ci­ent de tots els esde­ve­ni­ments del pas­sat però no dels suc­ces­sos del pre­sent ni del futur. És domi­na­dora dels fets ante­ri­ors, que coneix per­fec­ta­ment, però apa­reix sen­si­ble a uns fets pre­sents que la poden sor­pren­dre. Mai no havia usat un nar­ra­dor així i va ser un repte. S’adap­tava molt bé al que volia fer, ja que amb aquest tipus de veu podia con­tar què va pas­sar real­ment el 1986 en con­trast amb la visió del pro­ta­go­nista, sovint equi­vo­cada. I, per altra banda, podia man­te­nir la intriga dels esde­ve­ni­ments nar­rats en el pre­sent perquè ella tam­poc sap com actu­a­ran els altres i què pas­sarà al cap­da­vall, per tant, es manté la intriga que limita el nar­ra­dor omnis­ci­ent.
Diria que és la seva obra nar­ra­tiva més lírica...
En rea­li­tat jo vinc del món de la poe­sia i segu­ra­ment això també influ­eix en la manera de fer l’escrip­tura nar­ra­tiva. En altres oca­si­ons, en novel·les negres, juve­nils o històriques, com és lògic, m’he d’adap­tar al gènere. És com­pli­cat, per exem­ple, fer creïble un per­so­natge cri­mi­nal dels bai­xos fons amb un llen­guatge molt ela­bo­rat. Però en aquesta ocasió, pel sen­tit de la novel·la i pels per­so­nat­ges que la poblen, em podia dei­xar anar. A El qua­dern de les vides per­du­des també vaig jugar una mica amb aquest to i la veri­tat és que ho he gau­dit molt perquè és un retorn al llen­guatge poètic de sem­pre.
El pro­ta­go­nista és escrip­tor, nas­cut a Alcoi i el 1986 tenia 16 anys, com vostè... Hi ha res més d’auto­bi­ogràfic o de coin­ci­dent?
Sí, que jo també vaig pas­sar estius a Dénia [riu]. Però no és en abso­lut un text auto­bi­ogràfic. És indis­cu­ti­ble que en tot text hi ha part de l’autor real pre­sent, ja siga en el que es conta o en els per­so­nat­ges, també quan un autor crea un assassí en sèrie, però com se sol dir “qual­se­vol sem­blança amb la rea­li­tat...”. Tan­ma­teix, és cert que els espais de la novel·la els tinc ben cone­guts i em resul­tava sen­zill adap­tar-los a la nar­ració i al temps en què se situa l’acció.
Suposo que aquest domini del ritme i de com admi­nis­trar les infor­ma­ci­ons impor­tants ja és natu­ral en vostè, intuïtiu, no ho plan­teja per enda­vant... o sí?
Doncs sí [riu]. Abans de començar cada novel·la passe molt de temps tre­ba­llant com con­tar la història que vull expli­car. Crec que és clau en cada novel·la tro­bar el to, la pers­pec­tiva, la foca­lit­zació dels per­so­nat­ges i, evi­dent­ment, dosi­fi­car l’argu­ment i la infor­mació perquè resulte interes­sant al lec­tor. En aquest cas, m’atreia con­tar dues històries lli­ga­des en què el que passa en una és clau per resol­dre què ocorre en l’altra. La difi­cul­tat radi­cava a fer que el tren­ca­clos­ques de cada capítol encaixés bé en els del seu entorn i que el tapís final fun­cionés i mostrés el que pre­te­nia.
No es pot dir que sigui un autor amb tendència a l’humor, però en aquesta novel·la, la visió fosca i trista és molt pre­sent...
El pes­si­misme no és meu. Crec... Són els per­so­nat­ges i la seua cir­cumstància els qui con­vi­den a aquesta visió fata­lista de la vida i a la reflexió sobre el temps pas­sat i les frus­tra­ci­ons i desen­ganys que com­porta. En aquest sen­tit, el to for­mal més líric con­vi­dava a una nar­ració més amarga. És com la música i la lle­tra d’una cançó, han d’anar aco­bla­des perquè el mis­satge fun­ci­one.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia