La crueltat de Yorgos Lanthimos torna a Canes

Després de Poor things, pel·lícula frankens­tei­ni­ana en què una dona retorna a la vida amb el cer­vell de la cri­a­tura que ges­tava, Yor­gos Lant­hi­mos tran­sita de nou en un ter­ri­tori entre la vida i la mort, diluint-ne les fron­te­res, amb Kinds of kid­ness, pre­sen­tada ahir a la secció com­pe­ti­tiva del fes­ti­val de Canes. La nova pel·lícula de Lant­hi­mos, lluny del bar­ro­quisme visual amb què l’ante­rior va enllu­er­nar, consta de tres històries inter­pre­ta­des per uns matei­xos actors (Emma Stone, una habi­tual del cine­asta grec, Willem Dafoe, Jesse Ple­mons i Mar­ga­ret Qua­lley, entre altres) que assu­mei­xen per­so­nat­ges dife­rents en cadas­cuna: en la pri­mera a un home li costa matar un altre home per encàrrec; a la segona, una dona donada per morta retorna, però el marit no es creu que sigui ella; a l’última, una dona en busca una altra capaç de retor­nar els morts a la vida.

Jugant-hi les rela­ci­ons de poder, cre­ant una atmos­fera d’estra­nyesa, són més com­ple­xes que aquest mínim resum argu­men­tal, però la sen­sació d’aquesta cro­nista és que Lant­hi­mos s’hi perd abu­sant del reca­ra­go­la­ment, de la cru­el­tat, d’aquell cinisme amb què, abans que la Bella de Poor things li ins­pirés un cert huma­nisme, ha mal­trac­tat els seus per­so­nat­ges. Cap dels que habi­ten Kinds of Kid­ness sem­bla con­ce­but per a sim­pa­tit­zar-hi: Lant­hi­mos els observa com si fos­sin ani­ma­lons en un labo­ra­tori. En la pro­jecció de premsa, aplau­dint-se el nom del cine­asta en aparèixer als títols de crèdit i cele­brant-se amb ria­lles algu­nes ocurrències al començament, la pre­dis­po­sició a l’entu­si­asme es va apai­va­gar fins a arri­bar a una certa fre­dor al final.

Certs cine­as­tes tenen vocació de fer cinema com un tes­ti­moni del pre­sent i com a memòria del pas­sat. Un exem­ple és el docu­men­ta­lista ucraïnès, amb algu­nes incur­si­ons en la ficció, Ser­gei Loz­nitsa, que, posem per cas, tant va docu­men­tar les pro­tes­tes de l’any 2014 a Mai­dan, i com van ser vio­len­ta­ment repri­mi­des, com ha tre­ba­llat amb imat­ges d’arxiu per donar compte a Babi Yar. Con­text de les atro­ci­tats nazis a Ucraïna durant la Segona Guerra Mun­dial. Pro­jec­tada a Canes fora de con­curs, La invasió, el seu nou docu­men­tal, intenta mos­trar la quo­ti­di­a­ni­tat de la gent comuna al seu país en temps de guerra o, com consta en el títol, durant la invasió per part de la Rússia de Putin.

La pel·lícula comença amb un enter­ra­ment i s’acaba amb un altre, però sobre­tot vol reflec­tir com la vida, amb tot, per­se­vera. D’aquí, amb una acti­tud obser­va­ci­o­nal, mos­tra casa­ments, com es repar­tei­xen regals a nens al Nadal, les clas­ses en una escola. Les con­seqüències de la guerra, però, sem­pre hi són pre­sents: els hos­pi­tals, la reha­bi­li­tació dels ferits, les cues per acon­se­guir ali­ments, les alar­mes i els llocs de refugi. Però, a diferència de 20 dies a Mariu­pol, el docu­men­tal osca­rit­zat de Mstys­lav Cher­nov, no es recrea fins la immo­ra­li­tat en imat­ges de morts i ferits, sinó que vol tes­ti­mo­niar una acti­tud de resistència en què la huma­ni­tat sobre­viu. Tan­ma­teix, dono vol­tes a una llarga seqüència. Comença en una lli­bre­ria de vell on arri­ben lli­bres d’autors rus­sos dels quals hi ha per­so­nes que es des­fan. L’huma­nisme de part de la lite­ra­tura russa no ser­veix per a res als ucraïnesos? Aquests lli­bres son trans­por­tats a una tri­tu­ra­dora de paper: no només n’hi ha de rus­sos, com ara de Dos­to­ievski o de Turguénev, sinó també de Step­hen Zweig i André Mal­raux. La cul­tura no salva de la barbàrie, però ni tan sols con­sola?