Música

Mayte Martín

Cantant

“La maduresa et fa valorar més l’essència de les coses”

L’artista barcelonina publica ‘Tatuajes’, un disc amb cançons de Violeta Parra, Víctor Jara, Jacques Brel i Joan Manuel Serrat

“El primer cop que escoltes aquestes cançons, ja saps que t’acompanyaran tota la vida”, diu Martín, que demà actuarà al Palau

La meva mare era brodadora i estava obsessionada amb els detalls, la qual cosa he heretat

A diferència d’aquells artis­tes que tre­uen un disc i, a con­ti­nu­ació, el pro­mo­ci­o­nen en una gira, Mayte Martín publica ara en disc (Tatu­aje, Nue­vos Medios) les adap­ta­ci­ons de Vio­leta Parra, Joan Manuel Ser­rat, Víctor Jara i Jac­ques Brel, entre d’altres noms totèmics de la cançó, que aviat farà un any ja va estre­nar al Grec. “Així com no convé arren­car una poma d’un arbre quan encara està verda, és millor no dur a l’estudi cançons que no han madu­rat prou”, defensa con­vençuda­ment la can­tant, que, acom­pa­nyada de Nelsa Baró (piano i arran­ja­ments), Gui­llermo Prats (con­tra­baix) i Vicens Soler (bate­ria), actuarà demà al Palau de la Música Cata­lana (20 h, de 25 a 52 euros) i el 4 d’agost a l’Escala en el marc de Por­tal­blau.

Dedica el disc a la seva mare, que li va ense­nyar, diu, a “reconèixer allò que és autèntic i hono­rar-ho com una religió”.
Diria que tots els meus dis­cos, o gai­rebé, estan dedi­cats a ella i, en cadas­cun, hi reflec­teixo una de les mol­tes coses que m’ha ense­nyat. En aquest cas volia agrair-li la seva capa­ci­tat per fer-me ado­nar, de manera molt natu­ral i espontània, qui­nes són les coses amb prou pes per que­dar-se dins teu per sem­pre.
Cadas­cuna de les dotze cançons que canta, per exem­ple.
Exacte. El pri­mer cop que les escol­tes ja saps que t’acom­pa­nya­ran tota la vida. Escol­tes Gra­cias a la vida, o Te recu­erdo Amanda, o Ne me quitte pas –que, si em digues­sin que demà des­a­pa­rei­xe­ran totes les cançons del món menys una, aquesta és la que sal­va­ria– i t’ado­nes ràpida­ment que no són només “cançons boni­ques”, sinó més aviat tatu­at­ges que se’t que­den engan­xats per sem­pre.
Com eren els seus pares?
La meva mare era bro­da­dora i estava obses­si­o­nada amb detalls pràcti­ca­ment imper­cep­ti­bles, la qual cosa he here­tat. Hi he tin­gut una con­nexió molt pro­funda i ha estat la meva mes­tra de vida. El meu pare, en canvi, posant dis­cos de fla­menc a casa, va donar-me la matèria pri­mera, tot i que no ho va fer pas amb intenció d’alliçonar-me en res. El fla­menc, però, em va arri­bar a través seu, i les eines per mane­jar-lo, més aviat a través de la meva mare.
Les escol­tava a casa, de petita, aques­tes cançons?
En la ima­gi­nación, de Marta Valdés, la vaig des­co­brir fa rela­ti­va­ment poc, però la resta diria que m’han acom­pa­nyat tota la vida, sí. És per això, doncs, que plan­te­ja­ven uns quants rep­tes. El més impor­tant és el res­pecte, que, atès que són cançons que ja han estat molt ben pari­des, ha de ser màxim. I ales­ho­res hi ha el fet que aquests tatu­at­ges no són només meus, sinó que els com­par­teixo amb bona part del públic, amb la qual cosa, més que un artista que “dona” i un públic que “rep”, tots fem una mica el paper de recep­tors.
Són cançons força ver­si­o­na­des. Tenia la neces­si­tat de dei­xar-hi un segell per­so­nal?
No, gens. Aquest rot­llo de voler dei­xar la meva empremta mai no l’he tin­gut, jo. El que volia sim­ple­ment era cele­brar, home­nat­jar i agrair als autors que han creat tots aquests temes tan mera­ve­llo­sos. I, també, als que no en són els autors però també els han can­tat, com Mer­ce­des Sosa, que va fer un Gra­cias a la vida abso­lu­ta­ment mera­vellós.
Hagués estat capaç de can­tar tots aquests temes, en els seus començaments com a artista?
No, i fa deu anys tam­poc. Pen­sava que aques­tes cançons no em neces­si­ta­ven, que qual­se­vol inter­pre­tació que en pogués fer seria pit­jor. Ara no he can­viat d’opinió, però la diferència és que no m’importa. Només volia sen­tir aques­tes cançons vibrar en el meu pit.
Es diu que, amb l’edat, als artis­tes se’ls fa més fàcil des­triar el què és impor­tant del que no. Hi està d’acord?
Sem­pre m’he sen­tit bas­tant capaç de fer-ho, jo, però sí que és veri­tat que la madu­resa et fa valo­rar cada vegada més l’essència de les coses, i no tant les for­mes. Tècni­ca­ment, per exem­ple, cada vegada soc menys exi­gent. L’exigència la cen­tro que hi hagi una pro­fun­di­tat en tot allò que faig.
Enguany es com­me­mora el trentè ani­ver­sari del seu pri­mer disc, ‘Muy frágil’. Hi veu una Mayte Martín molt dife­rent?
I tant! No m’hi iden­ti­fico gens! Una cosa bonica que té això de fer dis­cos, però, és que van dei­xant senyals de la teva evo­lució, i que pots escol­tar-te can­tant amb 29 anys i, després, amb 59, i veure com has can­viat.
Sem­pre ha apa­ren­tat estar molt segura de tot allò que feia, però.
Sem­pre he tin­gut molt clar el què, el com, el quan i el per què. Per això con­ti­nuo can­tant. Tinc clar quin és el meu camí, i per això dono pun­ta­des de peu a totes les pedres que em vaig tro­bant!
En la bio­gra­fia que, l’any pas­sat, Pere Pons va dedi­car a Tete Mon­to­liu parla d’un catastròfic con­cert a Cer­da­nyola amb vostè en què el pia­nista es va estar auto­sa­bo­te­jant tota la nit. Va ser tan bèstia com s’explica?
Ni t’ho ima­gi­nes! Els que ho vam viure no ho obli­da­rem mai . Va ser total­ment sur­re­a­lista, però per a mi va ser una lliçó de super­vivència. Quan vaig bai­xar de l’esce­nari vaig pen­sar: “Mayte Martín, et passi el que et passi a par­tir d’ara com a artista, tran­quil·la perquè ho superaràs!”. El Tete, doncs, va ser un mes­tre... també en aquest sen­tit!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia