Arts escèniques

Sol Picó

Celebra 30 anys de la seva companyia de dansa

“Els teatres públics haurien de tenir companyies residents”

La coreògrafa, que prepara un estiu intens de feina , celebra 30 anys resistint-se als nos que ha patit durant la carrera

“És imprescindible que hi hagi paritat a les direccions dels teatres. El punt de vista femení és tan vàlid com el masculí”

Crec en l’acció més ‘punky’, més despentinada. Ara la tendència és més superestètica
No vulguis saber en quin embolic m’he ficat: ‘El combat del segle’ convidarà amics dins d’un ring
L’Institut del Teatre m’ha cridat perquè la companyia IT Dansa incorpori una peça meva de repertori

Sol Picó s’ha cons­truït a par­tir dels nos que ha rebut en aquesta vida. Per això sem­pre es pre­senta com­ba­tiva i cons­truc­tiva, alhora. No ha parat ni un moment i, en aquesta entre­vista, fa un repàs del que ha vis­cut i dels errors de sis­tema que man­te­nen fràgil una dansa que és molt res­pec­tada fora de Cata­lu­nya. Ella, al cos­tat de Mar­cos Morau, de GN/MC, de Mal Pelo, de Cesc Gela­bert o Àngels Mar­ga­rit i Lali Ayguadé, és el pre­sent de la dansa.

Està cele­brant els 30 anys de la com­pa­nyia. Què ha pas­sat durant aquests temps tant per­so­nal­ment com a Cata­lu­nya...
Fa poc, de sobte, m’he ado­nat que m’he que­dat a mit­ges.
S’ha que­dat a mit­ges?
Sí.
I això què vol dir, que...
Vaig caure en una semi­de­pressió. Van ser dos dies, i després ja… vaig recu­pe­rar-me.
S’ha que­dat a mit­ges, per què?
La meva visió segu­ra­ment és dife­rent de la visió dels altres. M’havia enca­llat una mica.
Això serà perquè artísti­ca­ment par­lant s’ha que­dat enca­se­llada en el seu llen­guatge?
Si tens la pos­si­bi­li­tat d’expres­sar-te durant molts anys, doncs uti­lit­zes molt aquesta fórmula i al final pot­ser et crema aquesta fórmula. Cada espec­ta­cle que faig és com una cosa nova que apa­reix de les meves entra­nyes i de les de tots els equi­pas­sos, que m’acom­pa­nyen sem­pre, però… sem­pre vaig per­se­guint coses, de sobte m’he tro­bat com que no he aca­bat d’arri­bar un poc on volia arri­bar. Pots pen­sar: que ambiciós, no? Jo crec que està din­tre d’una ambició bona. La part dolenta és que això es regira i pro­voca frus­tració. Hi ha hagut un moment en què m’he autoim­mo­lat un poc jo sola, amb aquesta sen­sació de frus­tració.
Si hagués vol­tat fora de Cata­lu­nya, com han fet molts altres balla­rins, tin­dria una sen­sació dife­rent?
Vaig fer for­mació a la Fàbrica Espai de Dansa durant dos anys. Em van becar. Va ser mera­vellós. A l’Ins­ti­tut del Tea­tre no m’hi van dei­xar entrar. La meva car­rera sem­pre s’ha cons­truït a par­tir d’un no. No, no, no, no, cons­tant. Després vaig anar a París a for­mar-me un any més i bus­cant feina, amb audi­ci­ons. Final­ment em va con­trac­tar una com­pa­nyia fran­co­a­le­ma­nya. Després vaig tre­ba­llar a Madrid amb el Fran­cesc Bravo, i amb els Rinos de Mar­cel·lí Antúnez i Sergi Caba­llero (ara un dels caps del Sónar) Era pel 1992. Vaig començar a ser intèrpret d’altra gent i em vaig ado­nar que tenia ganes d’expli­car coses. Des del món per­formàtic abso­lut. Vaig començar fent de mus­sol, de gos, pen­jada d’uns arne­sos. Fèiem coses raríssi­mes. Tot­hom deia que allò ni era dansa ni era res. Jo venia d’una for­mació de clàssica, de fla­menc, de dansa espa­nyola superex­qui­sida, però jo entrava en aquest món de la per­for­mance. Lla­vors em vaig cons­truir la com­pa­nyia, perquè era la manera en què jo neces­si­tava expres­sar-me i vaig vol­tar per mig món. Només m’ha fal­tat el Japó i Austràlia, però he estat a Nova York dues vega­des, tot Sud-amèrica, damunt i avall, tot Europa, a Àsia, Corea, Taiwan, la Xina, Pequín, Hong Kong, i tot.
Té la sen­sació que, ara, s’ha aca­bat vol­tar pel món?
No sé si s’ha aca­bat. Girant han estat els millors mesos de la meva vida. Refle­xi­ono i penso que és una evo­lució natu­ral. Jo tam­poc tinc ganes d’estar-me tot el dia vol­tant, tinc gai­rebé 60 anys. I sí que tinc ganes, eh? Però pot­ser ara ha de ser d’una manera més...
Més pau­sada, no?
Sí, més pau­sada i més exqui­sida. Més pun­tual. És un moment d’aquesta inflexió en la car­rera, i et pre­gun­tes: “Cap a on vaig?” Encara puc ballar, encara en tinc ganes, estic en plena forma i estic a tope i tal, però crec que és un gran moment de canvi.
L’han per­se­guit les lesi­ons?
He basat la meva car­rera en el meu cos, en el meu físic. Jo sem­pre estic a l’espec­ta­cle, sem­pre estic a l’esce­nari. Sento el foc allí. És clar, ara és sor­tir i veure de quina manera em quedo només a la cre­ació, a la com­po­sició...
I això seria una miqueta com la de Lali Ayguadé, quan fa una peça grossa, surt fora per poder veure bé.
Jo vaig i vinc, perquè això ho faig, però després estic din­tre. Perquè tens la neces­si­tat, m’hi llanço de cap. La lesió va venir en l’estrena de Memòries d’una puça en el Tem­po­rada Alta. Fa vuit anys i segueixo als esce­na­ris després de l’ope­ració. Vaig fer un sal­tet i ho vaig veure clar. Hi era tot­hom. No es podia parar. Tot això s’explica en el docu­men­tal De rodi­llas, corazón, de la Susana Bar­ranco, que està a Fil­min, allí es veu tot. Quan el teu cos ja no dona tant de si, t’has de començar a replan­te­jar altres mane­res de fun­ci­o­nar i tirar enda­vant. Quan tu comen­ces la com­pa­nyia, entres en una roda tan bèstia que si et des­pis­tes per anar a veure què fan els altres o… O sigui, jo m’he tirat 30 anys fent quasi dos espec­ta­cles l’any. I més quan feia car­rer. Un de car­rer i un de sala. I al mateix temps vol­tant-los, sense parar. O sigui, no he parat ni un dia. Més publi­ci­tats, esde­ve­ni­ments, encàrrecs. O sigui, no he parat.
Ha notat la dava­llada de fun­ci­ons arran de les reta­lla­des a Cata­lu­nya, del 2008?
Sem­pre hem estat amb un dese­qui­li­bri cons­tant. Quan pot­ser no n’hi ha a Cata­lu­nya, es des­perta Europa o Espa­nya… Sem­pre, mai tot està en el mateix nivell. Sem­pre està una mica dese­qui­li­brat. I això ben bé, no se sap per què.
Serà perquè feu una cam­pa­nyes… per obrir-vos mer­cat com a com­pa­nyia, no?
No. Suposo que ve pels cor­rents artístics del moment, de donar més importància a una cosa que a l’altra. Sí que et diré que, sobre­tot al nos­tre país, fal­ten uns sis­te­mes més rigo­ro­sos d’ajut. Però ja no econòmics, sinó de cir­cuits, d’acom­pa­nya­ments. Ara comença a haver-hi. Veig que el Mer­cat de les Flors acom­pa­nya, pro­mou pro­duc­ci­ons grans. És dels únics que fan ini­ci­a­ti­ves real­ment pode­ro­ses per a la cre­ació. I després, en altres llocs també, ara a Màlaga, al Tea­tro Cánovas, que també estan aju­dant la gent jove i tal, però és una cosa que ha de ser cons­tant, que no pot parar-se. Recordo que fa uns anys es va abo­car en una no sé què, va entrar una política a favor dels cir­cuits. Es va aca­bar. Res té con­tinuïtat. Jo crec que el gran pro­blema és que no con­tinuïn les polítiques. No dic que con­tinuï la mateixa per­sona, però que hi hagi una política de més pro­fun­di­tat, que no siga tot a veure què se’ls ocorre.
Per exem­ple, els plans d’impul­sos estan pen­sant amb el sec­tor, per ser esta­bles.
Pareix que s’esgo­tin a la mínima. Jo no porto la burocràcia a la com­pa­nyia (si fos així ja hauríem mort fa anys, ho porta des del prin­cipi la Pia Mazu­ela). Cada cop el sis­tema burocràtic és més difícil. És més dur...
És una des­con­fiança, no?
És una des­con­fiança quan por­tem 30 anys i tenim una eco­no­mia super­sa­ne­jada; mai ens ha pas­sat res. Hem donat feina a una pila de gent. Som un motor cul­tu­ral, aquí. No estic fent solos tota l’estona, eh? Ara, la des­con­fiança és gene­ral, eh? Jo els dic: “Dei­xeu-nos tre­ba­llar”. Ara també cal acla­rir que només puc estar agraïda. Només puc donar les gràcies. He tin­gut la sort, la tos­su­de­ria, la força de no parar mai, de tenir un equip… Jo soc de les que, quan les coses no fun­ci­o­nen, em creix. Davant dels nos, jo em creix. Amb mi no podran, encara no m’he ren­dit. He cons­truït tota aquesta història jun­ta­ment amb la Pia, ha estat al meu cos­tat durant 30 anys. I tot l’equip i tota la gent que s’ha anat for­mant. A pesar que les coses van a empen­tes i rodo­lons, que la cul­tura i la dansa no aca­ben de reben­tar i d’explo­tar, no puc quei­xar-me de res. Perquè he cons­truït un públic. Sem­pre vols que li agradi a més gent el pro­per espec­ta­cle. Això és una cosa abso­lu­ta­ment natu­ral. Tots els equips amb qui he fet els 35 espec­ta­cles, menys un (que no et diré), han estat bri­llants.
Com salta de la Cal­dera a La Pico­nera? Eren mol­tes com­pa­nyies, que van crear com un espai per a sales d’assaig i de gestió.
Ve arran que el TNC em va con­vi­dar com a com­pa­nyia resi­dent. Quan vaig veure les immi­llo­ra­bles con­di­ci­ons dis­po­ni­bles em vaig posar a plo­rar. Va ser un regal que va durar dos anys i que ningú més ha tin­gut mai. Per exem­ple, la Marta Car­rasco. Els tea­tres hau­rien de tenir una com­pa­nya resi­dent. I no vull ficar-me amb el TNC perquè és família per a mi. Des d’allà, i després vaig estar amb el Bel­bel fent de assis­tenta de dansa, que va crear diver­sos equips. És com si fos a casa meva. Però crec que són meca­nis­mes on poden pas­sar mol­tes coses. Això és un impuls: tre­ball fix durant dos anys. Amb el qual tu demos­tres si real­ment tens alguna cosa a ofe­rir, o no. Ara, hi ha una exigència. S’han de com­plir unes regles. Vam aca­bar fent tan­tes fun­ci­ons del Bésame el cac­tus que vam aca­bar tor­nant pràcti­ca­ment els diners que ens havien dei­xat, m’expli­cava l’altre dia la Pia. I ara, jo no dic que no hi hagi altres fórmu­les, jo veig que l’Àngels Mar­ga­rit està molt a tope amb tota la gent, jove i tal, però crec que no es pot parar. Ara, jo tenia un com­promís, i hi havia una reci­pro­ci­tat i una gent que hi con­fi­ava. De sobte em vaig tro­bar en un espai per a mi sola, en una ofi­cina on podíem estar fins a la una del matí, si volies, assa­jant 24 hores, si em donava la gana. Jo estava en aquell moment on fire. La meva car­rera va fer un salt impor­tant. És quan vam començar a viat­jar per tot el món. I, és clar, de sobte era impres­cin­di­ble tenir un espai per poder seguir fent això. No podia tor­nar a La Cal­dera. I ja sabem que la gent no sap on assa­jar dansa. Tot està ple, estem a tope, La Cal­dera està a tope com nosal­tres. No sé què no està a tope.
I les fàbri­ques de cre­ació?
De fàbri­ques de cre­ació també n’hi ha moltíssi­mes. Però és que la gent està cre­ant. És un caldo de cul­tiu cre­a­tiu molt interes­sant, amb molta gent jove. Tots estem fent més hores que un rellotge.
S’ha plan­te­jat mai com fer traspàs de core­o­gra­fies?
Això m’ho diu la Pia! Però ja he dit que vaig tant a tope que és que no tinc el temps de fer-ho. Ara per pri­mera vegada de l’ins­ti­tut Oriol Mar­to­rell em van dema­nar una core­o­gra­fia. I amb l’excusa dels 30 anys vaig pen­sar d’uti­lit­zar dife­rents moments d’altres espec­ta­cles o mate­ri­als d’altres espec­ta­cles i posar-los allà, ha sigut preciós. Un espec­ta­cle mera­vellós. Per fi, l’Ins­ti­tut del Tea­tre m’ha cri­dat. Al reper­tori de l’IT Dansa veus molt reper­tori d’Akram Khan o Naha­rin, però de cre­a­dors espa­nyols i cata­lans, ben pocs.
Lla­vors què aga­fa­ran? Li encar­re­guen una peça nova o...?
No, segons em van dir, la idea era alguna peça de reper­tori. La Maria Muñoz, per exem­ple, ha tras­pas­sat el seu solo a una ita­li­ana [Fede­rica Pore­llo]. Jo encara no he tin­gut el temps de fer-ho. Vaig fent recor­da­to­ris com el One-hit won­ders. Ara estic a punt d’estre­nar Car­rer024, que és un espec­ta­cle que recull mol­tes coses d’altres espec­ta­cles de car­rer que és per a 2.000 per­so­nes. Es veurà a Tàrrega i a la Mercè. Avui no hi ha espec­ta­cles de car­rer de gran for­mat.
Abans es podien fer coses que ara no sé fins a quin punt serien per­me­ses. La Montse Colomé expli­cava que amb el Car­los San­tos tenien un número en què havien de ser­rar l’esce­nari, com que era de fusta el ser­ra­ven i tre­ien el cap o no sé què.
És clar, això avui... cau un puro... Per Car­rer 024 tenim una asses­sora de ris­cos labo­rals per fer un taller amb els artis­tes. Està amb nosal­tres des de fa 30 anys. Ella em diu: “Estàs al límit. D’aquí a qua­tre dies no t’ho dei­xa­ran fer, apro­fita fer l’espec­ta­cle”. Jo crec en l’acció punky, trash. Que esti­gui menys pen­sat, més… més des­col·locat, més des­pen­ti­nat. Ara, la tendència és més superestètica. Pot­ser, d’alguna manera, això ha atu­rat el meu camí de fer pun­tes de ballet clàssic amb situ­a­ci­ons deli­rants.
Trans­forma la fisi­ci­tat en una peça d’humor i mes tea­tral?
Ho he fet sem­pre, també en el moment en què estava física­ment molt més forta. Apa­rei­xia el per­so­natge igual­ment. I l’humor és un tema que em fa molta gràcia perquè la gent em parla d’humor. Jo par­la­ria més d’iro­nia, d’una cosa d’estar par­lant d’un tema molt dur men­tre jo estic donant-li un poc la volta.
És com una anti­heroïna. Està patint, però nosal­tres sabem que és un per­so­natge...
Però jo pateixo, em sento així, em sento l’anti­heroïna total, que està aquí, que vol fer...
Volta molt per les pla­tees, sem­pre ho dic. Mol­tes vega­des la trobo en les estre­nes, sigui de dansa (que seria més pre­vi­si­ble) o de tea­tre. Per a mi, això és un valor.
M’interessa moltíssim, és una cosa que m’enri­queix pro­fun­da­ment.M’apas­si­ona veure tea­tre, per­for­mance..., i anar a veure també coses de gent que no coneix ningú. Ara no hi vaig perquè estic superen­fei­nada amb la cre­ació, i estem aca­bant molt tard. Ho trobo a fal­tar moltíssim. No hi veig nin­guna més raó que vull conèixer, em pro­voca curi­o­si­tat. Soc una boníssima espec­ta­dora perquè no és que tot m’agradi, jo tinc la meva opinió, però a tot li trobo valor. Sé el que costa pujar a l’esce­nari, sé que costa molt, i que pot­ser t’has pegat un curro de mil dimo­nis.
Com veu aquesta rei­vin­di­cació o aquesta visi­bi­lit­zació de la cre­ació en femení? Ara s’està tre­ba­llant bas­tant que hi hagi més pari­tat en cre­a­ci­ons, no? No sé si ha notat una diferència de quan va començar fa 30 anys.
Al prin­cipi em deien: “Tre­ba­lles molt des del que és femení.” Una defi­neix la seva feina per als ulls dels altres. És una cosa que sem­pre em pro­voca molta curi­o­si­tat. Pro­voca molta sor­presa, no? Jo he tre­ba­llat sobre el món de la dona i quan vaig fer La dona manca no era perquè en aquell moment vol­guera rei­vin­di­car, sinó perquè era una cosa que neces­si­tava fer, perquè sen­tia que era fona­men­tal par­lar d’això. Després he fet Dan­cing with frogs sobre l’home o We women. Tre­ba­llo sobre el món. El que passa al món i el que et passa a tu, doncs, òbvi­a­ment, aques­tes carències i aques­tes neces­si­tats de par­lar d’aques­tes coses estan allí, sense que les hagis d’anar a pen­sar, no, vaig a fer una obra perquè vull, sinó que apa­reix des d’un con­text. És impres­cin­di­ble que hi hagi pari­tat i que els tea­tres no els diri­gei­xin només els senyors, que hi hagi també senyo­res. El punt de vista femení és bàsic, igual de vàlid que el mas­culí. I amb això, és clar, m’ale­gra moltíssim que, per fi, un TNC ja s’està diri­gint per una senyora, o el Mer­cat de lers Flors. A veure, quan serà al Lliure, vull dir que això és fona­men­tal. Ara, ara queda feina, eh? Si jo et pre­gunto: digue’m coreògrafs que et sonin, digue-me’n dos d’impor­tants.
Et diria Mar­cos Morau i Lali Ayguadé. Penso en refe­rents cata­lans que, si me’n vaig fora, igual em perdo. També et podria dir Maria Cam­pos o Vero Cen­doya, per no dir Sol Picó, és clar! És veri­tat que el món de la dansa és molt més femení, o sigui, hi ha molta més cre­ació, hi ha mol­tes més balla­ri­nes. I que això fa que aquesta tendència sigui molt salu­da­ble, eh? Però vull dir que en tea­tre sí que és veri­tat que em cos­ta­ria més.
És una fei­nada que està per fer i que em pareix bé, em pareix molt bé que això sí que ha can­viat ja.
Fa uns dies van pre­sen­tar els de Cia­tre (en són sòcies) el Fira Ter­res. En el pla d’impuls del tea­tre, volen fer com una mena de fes­ti­val estratègic del tea­tre de sala. La dansa hi tindrà cabuda? S’hi pre­sen­ta­ran?
No sé, ja m’infor­maré.
Se sen­ten exclo­ses? Mol­tes vega­des es diu allò de “la Picó ja s’espa­vila, el Mar­cos Morau ja s’espa­vila...”
Ja s’espa­vila... És molt fàcil dir això. Sí que hi ha coses que són una mica més fàcils perquè por­tem 30 anys i el Morau, per exem­ple, porta 20 anys (tam­poc acaba de començar) i és molt famós. Però vull dir-te que no, no, que ja ens va bé que pas­sin coses i estar allí i poder estar pre­sents en tot allò que hi ha.
Es pot estre­nar però les tem­po­ra­des són massa cur­tes.
Si no veus un espec­ta­cle en tres dies, ja no el tor­nes a veure mai més en la vida. És al·luci­nant. Amb les Tita­naa ens va pas­sar igual, fa poc. Prou, ja no tor­nes mai més.
El Mer­cat, que fa tem­po­ra­des molt cur­tes perquè ha d’ense­nyar moltíssi­mes coses. Però lla­vors la sen­sació és que les com­pa­nyies més històriques tenen molta més capa­ci­tat que no les altres, no? Quan en rea­li­tat estan al punt de sor­tida.
Tots estem al punt de sor­tida sem­pre. Sem­pre. Sí que ens és més fàcil, perquè d’entrada ja ens conei­xen els pro­gra­ma­dors. Tens més acces­si­bi­li­tat a l’hora d’acon­se­guir pro­duc­ci­ons, però no et pen­sis, eh? Sem­pre estàs allí, sem­pre hi estàs. Per això et dic jo, és que no he tin­gut temps de tras­pas­sar res, perquè no he parat de tre­ba­llar. O estava fent pro­ducció o estava de gira. Això ha estat la meva vida.
Aquest estiu, se’ls gira feina.
Ara anem al Mer­cat de les Flors, que és una boge­ria que no et pots ima­gi­nar. Després fem una estrena a Madrid d’un mun­tatge que es veurà a Tàrrega. També pre­pa­raré un tros­set d’una peça que es veurà més tard. I actu­a­rem en el Dansàneu, abans d’anar a Madrid!
Cen­trem-nos amb ‘El com­bat del segle’.
No vul­guis saber en quin embo­lic m’he ficat. Serà demà i dis­sabte. A la tarda comença un espec­ta­cle que es diu Qui és capaç de der­ro­car la Sol Picó? al vestíbul del Mer­cat de les Flors, hi ins­tal·larem un ring. Com que aquest Grec està dedi­cat als amics, hem tro­bat amics molt antics que han pas­sat per la com­pa­nyia i amics més nous. Per exem­ple, el pri­mer dia com­batré amb Xevi Dorca, Roger Julià i La Chachi, entre d’altres. Després tin­drem una degus­tació de pro­duc­tes de Bur­gos. Dis­sabte els com­bats seran amb altres com­pa­nyes, com ara la rapera Bewis de la Rosa. Després es farà un con­curs de pae­lles [ja no que­den pla­ces]. Al ring, tot­hom em com­bat. Tot està conduït per la humo­rista Judit Martín. Els dos dies, a dos quarts de deu del ves­pre, comença el kara­oke dance, que es tras­llada a la plaça. A la Xirgu. Pri­mer, farem una core­o­gra­fia molt pas­sada de rosca amb molts balla­rins que han ballat amb mi. Un tema molt diver­tit, I després la gent can­tarà i tot­hom està con­vi­dat a can­tar i ballar i fer riure molt. Al segon dia vindrà Camilo Sesto.
Vol dir que can­tarà Camilo Sesto?
Pot­ser és un que va igual que ell. És tot un bulo.
L’estiu és època de més feina?
No sem­pre. He tin­gut anys de molta feina a l’estiu i altres de no tenir-ne gaire. De fet, l’any pas­sat va ser un agost tran­quil. Vaig anar a Bèlgica a l’espai del David Zam­brano, un ballarí i col·lega, a fer un curs amb un direc­tor de tea­tre que m’interes­sava. Hi vaig anar perquè estic pre­pa­rant diver­sos tre­balls... M’ho vaig pas­sar com una nena petita. No havia par­ti­ci­pat en un taller com aquest en els 30 anys de com­pa­nyia.

Plorar al menjador d’en Carles Santos, a Vinaròs

Germans artístics des de la distància

Sol Pico és d’Alcoi. Carles Santos, de Vinaròs. Tot i que els separen uns 260 quilometres, la coreògrafa i el músic comparteixen energia vital. La ballarina admet: “He begut molt del seu món.” Es van conèixer relativament tard, quan la ballarina era artista resident al TNC i Santos hi va anar a actuar. Van fer algunes actuacions puntuals, més tard. Picó recorda que ell la va convidar a la seva caseta de Vinaròs: un piano immens ocupava tot el menjador. Ell es va posar a tocar i ella, a moure’s. Una emoció pura, li “van caure les llàgrimes” en un quadre íntim. Més tard van inaugurar el teatre L’Archipel de Perpinyà, acompanyats de l’actor Sergi López (“Ens ho vam passar bomba cañón les dues setmanes d’assaigs”). A Frankfurt, en un assaig, ella va relliscar de l’escenari i va caure sobre Santos, que es va fer un cop al cap i va començar a sagnar. Ell no va deixar de tocar “al seu rotllo”, davant l’esglai de tot el repartiment.Per a Sol Picó, Santos “és absolutament únic en la creació”: “No hi tornarà a haver ningú com ell; ha tingut menys reconeixement del que es mereixia. Em pareix algú molt potent.”

Picó va recuperar la tradició de les bandes d’alcoi a Animal de séquia. Una coreografia que retrata la seva Alcoi, on “hi ha un apego de la tradició bèstia: els divendres tothom se’n va a la fila i la banda allà, va filant”. Des de fora un pot pensar que és rar. És la forma de quedar amb la colla, als “ensaios”. Quan es va distanciar dels amics, en marxar a Barcelona, admet: ”Em sentia una mica fora de lloc”. També la colla se la miraven com “l’artista que venia de tant en tant”. Ara, lamenta el canvi de política que torna a escanyar la cultura. “Jo vaig ser una de les ballarines fundadores de Dansa València”, es dol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia