El retorn d’una gran trilogia: blau, blanc i roig

A pri­mers dels últims anys noranta, Krzysz­tof Kies­lowski va asso­ciar a la seva manera els colors de la ban­dera fran­cesa als prin­ci­pis de la Revo­lució del 1789 con­ver­tits en lema de la República del país: el blau per a la lli­ber­tat; el blanc per a la igual­tat; i el roig per a la fra­ter­ni­tat. L’evo­lució política, econòmica i social del món no ha fet i no fa més que tre­pit­jar aquests valors esde­vin­guts tan uni­ver­sals com real­ment ine­xis­tents. També els ha bana­lit­zat, sobre­tot el de la lli­ber­tat. En tot cas, duent-ho a un ter­reny inti­mista sense per­dre de vista el món, el mala­gua­nyat cine­asta polonès (que, començant a fer cinema com a docu­men­ta­lista, havia adqui­rit pres­tigi amb la sèrie Decàleg abor­dant-hi la vigència dels Deu Mana­ments) va qüesti­o­nar no només l’existència real de tals valors, sinó que va refle­xi­o­nar, també sobre­tot pel que la lli­ber­tat, res­pecte els seus límits i con­tra­dic­ci­ons. Ho va fer des d’una luci­desa que a vega­des frega el pes­si­misme, però man­te­nint una pal­pi­tació huma­nista, la fer­mesa moral i una ober­tura de sig­ni­fi­cats que fa que cada espec­ta­dor hi pugui pen­sar per ell mateix. El resul­tat és la tri­lo­gia Tres colors, que va fer forat en el moment de l’estrena suc­ces­siva de les seves parts després de ser pre­sen­ta­des en els més grans fes­ti­vals: Venècia (Blau), Ber­lin (Blanc) i Canes (Roig). Tres dècades més tard, l’obra cul­mi­nant de Kies­lowski retorna res­tau­rada digi­tal­ment a sales d’exhi­bició de l’Estat Espa­nyol perquè hi seguim pen­sant i (re)des­co­brint-hi la seva bellesa ètica i estètica.

Tot va començar amb Blau. Julie, inter­pre­tada per Juli­ette Binoche, viu en el dolor de la pèrdua després de la mort en acci­dent de cotxe del seu marit, un com­po­si­tor reco­ne­gut, i la seva filla. Deso­lada, es reen­ganxa sen­si­ti­va­ment a la vida (aquell raig de dol que il·lumina el seu ros­tre) men­tre expe­ri­menta una estra­nya, en certa manera col­pi­dora, lli­ber­tat. Can­via de casa. No vol saber res de ningú. Tan­ma­teix, men­tre des­co­breix que el seu espòs tenia una relació amb una advo­cada que n’està emba­ras­sada, entra en con­tacte amb els seus nous veïns i retroba un seu ena­mo­rat, que li demana que l’ajudi a com­ple­tar una peça ina­ca­bada del difunt: Una Can­tata encar­re­gada per cele­brar la Uni­fi­cació d’Europa. Julie renun­cia a part de la seva lli­ber­tat perquè, sen­tint el com­promís moral amb la huma­ni­tat, s’adona que hi ha un valor més gran: L’Amor, és a dir la capa­ci­tat d’esti­mar sense la qual no som res, com diu la pri­mera carta de Pau als Corin­tis que es fa pre­sent en la Can­tata que enlles­teix.

Blau es rees­trena avui men­tre que el diven­dres vinent, 12 de juliol, ho farà Blanc. Con­si­de­rada la més pes­si­mista de les tres parts (pot­ser perquè la igual­tat entre els humans és d’allò més difícil de con­que­rir) pre­senta la relació entre un per­ru­quer polonès (Karol/Zbig­niew Zamac­homski) i una per­ru­quera fran­cesa (Domi­ni­que/Julie Delpy). Casats a França, ell pateix impotència sexual i ella l’aban­dona, cosa que fa que l’home vis­qui en la mar­gi­na­li­tat fins que retorna al seu país. Un cop a Polònia, amb la pujança d’un capi­ta­lisme sal­vatge després de la cai­guda del comu­nisme, Karol es con­ver­teix en un empre­sari d’èxit amb l’espe­cu­lació. Simu­lant la seva mort i dei­xant la hipotètica herència a l’esposa, fa que aquesta, per ven­jar-se’n, vagi a Polònia i que hi sigui acu­sada de la seva (falsa) mort. Per les cir­cumstàncies, que fan que cadas­cun tin­gui més o menys drets o poder en un lloc o en l’altre, la seva relació sem­pre és en la desi­gual­tat.

Final­ment, el 19 de juliol, retor­narà Roig, amb la qual Kies­lowski va dir que tan­cava la seva fil­mo­gra­fia: ho va fer perquè, als 54 anys, va morir el 1996. En aquesta última part, rela­tiva a la fra­ter­ni­tat, el cine­asta fa que, a Gine­bra, l’atzar (un ele­ment, tenint pre­sent que ho és a la vida, essen­cial en el seu cinema) posa en relació una jove model (Valen­tine/Irène Jacob) amb un jutge reti­rat (immens Jean-Louis Trin­tig­nant) que, amb una antiga ferida per la infi­de­li­tat de qui va ser la seva esposa i un sen­ti­ment de culpa per la ven­jança con­seqüent que va exer­cir amb el seu càrrec, espia els seus veïns. Entre ells dos, neix una fra­ter­ni­tat que s’escampa.

No deu ser per res que en aquesta part, final­ment, algú (Valen­tine) ajudi una per­sona gran a posar una ampo­lla dins d’un con­te­ni­dor: a les dues entre­gues ante­ri­ors, ningú fa el pas. Tam­poc és per res que, al final de Roig, un ferri nau­fra­gui al Canal de la Mànega. Una manera de par­lar d’una Europa que, temps després, va nau­fra­gant encara més amb la seva inso­li­da­ri­tat? En tot cas, Kies­lowski, fra­ter­nal­ment, salva els seus per­so­nat­ges del nau­fragi.

Això men­tre que el seu cinema con­ti­nua pro­po­sant una aven­tura a la mirada i una reflexió sobre la vida.