Les 77.000 ànimes de les nits del Cruïlla

Dis­sabte va ser el dia fort del Cruïlla 2024. Hi van actuar des de ban­des de gran pro­jecció com Pet Shop Boys i The Smas­hing Pumpkins fins a herois de la història del pop com Johnny Marr, exmem­bre i com­po­si­tor dels Smiths –no es parla amb el seu antic soci Mor­ri­sey–, i Peter Fox i Cale­xico. Per no par­lar de la repre­sen­tació cata­lana, amb The Tyets, Oques Gras­ses, Roba Estesa i Xarim Aresté, amb un disc nou que és una boge­ria.

On mirar? On anar? La gra­e­lla entre els sis esce­na­ris era una tera­nyina de pro­pos­tes, una de les jor­na­des més bigar­ra­des de la història del fes­ti­val. Molta cosa i poc espai. Con­den­sa­rem. Era un trip veure a les vuit del ves­pre l’espla­nada de l’esce­nari prin­ci­pal amb The Tyets, una banda a tenir en compte amb el seu toc sar­danístic i la seva ale­gria de viure.

Amb bon aspecte i al cap­da­vant d’un quar­tet al més pur estil brit­pop, Marr va alter­nar temes dels Smiths com Panic i la mítica This char­ming man –que acaba de fer 40 anys i va estar ins­pi­rada en una frase del magis­tral film La hue­lla de Joseph Manki­ewicz, amb duel entre Lau­ren Oli­vier i Mic­hael Caine– amb d’altres de per­so­nals com ara Gene­rate! Gene­rate!, Somew­here i Spi­rit, power and soul. Con­cert magnífic en una tem­pe­ra­tura pri­ma­ve­ral mal­grat l’acu­mu­lació de públic, sobre­tot en la cin­quan­tena tirant a xer­rai­res. Cabells blancs i ganes de ballar. Amb un final apoteòsic, There is a light that never goes out, que sonava rara, però bé, sense Mor­ri­sey.

Sense des­cans –Marr aca­bava cap a les onze–, vaig emi­grar una estona per veure el començament de Peter Fox, a un quart d’onze. Feia tard. Fox és un músic de hip-hop i reg­gae ale­many, con­tes­ta­tari, de 52 anys, amb molta mili. Men­tre em des­plaço cap a l’esce­nari Vue­ling, em creuo amb una nena amb ban­dera este­lada, super­vi­vent del con­cert de The Tyets. Mal­grat l’última sobre­ac­tu­ació, els inde­pes, sobre­tot els de car­rer, els més hones­tos i mili­tants, fan cara de pilota pun­xada. Sem­pre enda­vant! Per la seva part, Fox té coses a dir i reforça el caràcter eclèctic del Cruïlla, fins i tot amb la molt bona selecció de músics en català, cosa que pot resul­tar una obvi­e­tat, però amb un fes­ti­val a cada can­to­nada sem­bla men­tida que als nos­tres grups els costi tant gua­nyar-se la vida. No es per­din l’últim disc de Xarim Aresté, per no dir els tres o qua­tre últims. El de Flix s’ha mar­cat el tema Un idi­oma nou, que sona de mera­ve­lla, un més a la seva col·lecció. Amb la banda de mallor­quins i el seu vell com­pany Ric­hard Sohn als teclats, amb un aire jazzístic, el grup és de pri­mera divisió. Res a enve­jar a les estre­lles d’enguany. Excel·lent la jam impro­vi­sada que es van mar­car amb la banda. Per no par­lar dels seus solos a l’estil de Hen­drix. Una gran decisió dels pro­gra­ma­dors del Cruïlla incor­po­rar-los en el car­tell. El millor con­cert dels tres dies que hi vaig assis­tir.

A les onze, les grans estre­lles d’aquest Cruïlla, els Pet Shop Boys. No els cal evo­lu­ci­o­nar, perquè la seva fórmula i els èxits són de domini públic. El duet de Lon­dres ha enve­llit amb el seu públic, però l’espec­ta­cle con­ti­nua intacte. Els he vist un munt de vega­des, però no m’impor­ta­ria veure’ls cada set­mana. Amb un bar­ret clar i una mena d’abric plas­ti­fi­cat, el voca­lista Neil Ten­nant va mos­trar que als 70 anys es manté en plena forma, amb la seva veu de tenor. També van des­ta­car uns Smas­hing Pumpkins revo­lu­ci­o­nats. Els de Billy Cor­gan són un al·lici­ent des del 1988. El més impor­tant, però, l’assistència: 77.000 per­so­nes. Insu­pe­ra­ble!