“La burocràcia s’ha carregat les companyies de teatre”

No és el que he fet més. El que m’ha pre­gun­tat més la gent pre­pa­rant aquest espec­ta­cle és si actu­a­ria sol. És com quan tens un fill i et pre­gun­ten el nom, el pri­mer que pre­gun­ten, o quin sexe té. Pre­gun­tava si ho faria sol i vaig pen­sar: “Hòstia, per què m’ho pre­gun­ten? Pot­ser és veri­tat que fas molts espec­ta­cles sol.” Sí, ho vaig comp­tar i no ho són la majo­ria dels espec­ta­cles que he fet. Només n’he fet tres: Sketc­ho­fre­nia –en què em va diri­gir Jango Edwards–, Calma i Ma soli­tud, que és l’últim que he fet. Amb músics han estat Flirt i Mara­bunta. I amb el Blai Rodríguez, Trau, i amb la Clara Peya, Pluja).

Com tot el que vaig fer, em ve de gust anar pro­vant. Amb Ma soli­tud, em venia de gust vol­tar per l’estran­ger. Ara dic que em ve de gust actuar amb algú.

Es pot dir així, o es pot dir que no soc de Bar­ce­lona. Bar­ce­lona és un altre món. Hem fet alguna cosa… Per exem­ple, amb Calma hi vam estar, a la Villar­roel, en ses­si­ons esporàdiques. Al Lliure –quan hi havia el Pas­qual, ima­gina’t qui­nes coses té la vida– vaig fer Trau. El motiu és fàcil: aquí has d’anar a taqui­llatge, i a fora em paguen el cai­xet.

Sí. Aquí els únics que em podrien pagar les fun­ci­ons, que són els tea­tres públics, no ens fan cas. Hem fet alguna reunió i diuen: “Ah, sí...”, i com que a fora em paguen…

Sí, ens con­trac­ten i em tru­quen sense haver de picar a les por­tes. Aquí has d’anar al Lliure, has d’anar al TNC, dir “Hola...”.

Hem fet Ma soli­tud en una pila de països. Ara, a l’agost, anem a Dina­marca… És un espec­ta­cle que dura 25 minuts, però podries fer invents. Per exem­ple, es podria pro­gra­mar abans d’una funció a la Sala Gran del TNC. El que passa és que hi ha un sub­mon a Bar­ce­lona. A part dels tea­tres públics, es fan mol­tes pro­duc­ci­ons que cobrei­xen les des­pe­ses o jus­ti­fi­quen la sub­venció i ja en tenen prou. I lla­vors no els cal anar de gira i fer cent bolos més els que facin a Bar­ce­lona. Amb qua­tre bolos per Cata­lu­nya ja en tenen prou. És un model que no m’agrada, ni política­ment ni econòmica­ment, ni res. Quan faig un espec­ta­cle vull que duri el màxim de temps, i dur-lo al màxim de llocs pos­si­bles.

No ho sé. Sí, és clar, he fet… Evi­dent­ment, sent pallasso també pots ser actor i també he fet coses que podria dir que he fet d’actor en comp­tes de pallasso. He diri­git espec­ta­cles, però no només de tea­tre, també de dansa, de grups de música… Com que he fet ràdio i tele o he escrit, doncs no sé… Jo dic que faig coses. Jo sé que faig coses. Faig tea­tre, però a la vegada també faig altres coses que no són tea­tre. En tot cas, el prin­ci­pal és que tinc una com­pa­nyia pròpia i faig espec­ta­cles pro­pis. Això és el pri­mer. A vega­des els espec­ta­cles pro­pis els diri­geixo jo. Però no és aquest cas. Però són espec­ta­cles que produïm nosal­tres i que després movem de gira. Alguna vegada faig coses exter­nes. Com va ser Rhum o el TNC (Molt soroll per no res, 2016). Vaig a pro­var a fora, al món, a veure què passa.

Sí, sí.

Sí. No em veia diri­gint-me. Sor­tia de Ma soli­tud. Em feia falta aire. Espe­rava que algú em portés cap a un altre lloc on jo no hi hagués anat per apren­dre coses, també. Hi ha com una por a caure en el que em va dir un cop el direc­tor Jorge Picó: “Hi ha com­pa­nyies que, quan por­ten molts anys, n’apre­nen d’elles matei­xes.” Això és molt perillós, vol dir que ja t’has estan­cat molt. Jo neces­sito que algú em porti a un altre lloc. Ara gai­rebé tot l’equip és nou, tant d’esce­no­gra­fia com de llum, ves­tu­ari. Hi ha gent amb qui no he tre­ba­llat mai. És com per reno­var aire, per tro­bar un altre camí, ens equi­vo­quem o no, perquè anem on sigui: és neces­sari.

Jo vaig engan­xar l’època en què van dei­xar d’actuar al car­rer i feien només tea­tre a la sala. Inten­tem man­te­nir el mateix espe­rit de com­pa­nyia. Ara n’hi ha mol­tes menys. En que­den al tea­tre fami­liar, però en el d’adults n’hi ha mol­tes menys a Cata­lu­nya. Hi ha mol­tes pro­duc­to­res que diuen que són com­pa­nyia: és men­tida, són pro­duc­to­res.

Bé, és clar, nosal­tres som una empresa, evi­dent­ment, perquè has de fac­tu­rar uns diners i…

Evi­dent­ment, ser com­pa­nyia no vol dir ser hippy i no pen­sar-hi. Però la manera de fun­ci­o­nar és que tu mateix ho ges­ti­o­nes, fas la pro­ducció, actues... En canvi, les pro­duc­to­res van can­vi­ant l’equip. Evi­dent­ment, és una època dife­rent. M’hau­ria agra­dat viure a la seva època de com­pa­nyia.

No, enveja no, perquè hem tin­gut altres coses. He pogut for­mar-me en esco­les amb pro­fes­sors super­bons que ells no van tenir. No hi havia esco­les lla­vors, no? Pot­ser fer un curs amb el Phi­llipe Genti, que, d’acord, era bru­tal... Nosal­tres ara no tenim l’excusa que ells tenien de poder equi­vo­car-se. Ells van començar a equi­vo­cant-se molt. I ara tu, com que has anat a l’escola, ja volen que ho facis bé. Si t’equi­vo­ques una mica, ja “Ui, ui, ui, ui, ui, que l’ha cagat”. Molts com­panys dels meus pares em diuen: “Si hagues­sis vist les mer­des que fèiem nosal­tres.” Hi havia molta més lli­ber­tat. No hi havia tan­tes eti­que­tes com ara. El públic era més inno­cent. Hi havia la lli­ber­tat de no saber les coses que fun­ci­o­nen, les que no, a inves­ti­gar més, equi­vo­car-se més… I per dife­rents coses, també, que hi ha més for­mació. La burocràcia s’ha car­re­gat les com­pa­nyies de tea­tre. Ja, des dels meus pares, veiem que se’ns aca­ba­ran men­jant. Ens gua­nya­ran les pro­duc­to­res. És fàcil que ens n’anem a la merda. Per tot el que dema­nen de papers...

Hi ha molt pape­ram per pape­ram. Avui, hi ha fes­ti­vals que tenen més diners que quan els meus pares actu­a­ven, i en canvi tu ara vas a actuar i cobres menys que abans. Per què? Bé, hi ha més ofi­cina, molta estruc­tura. Als meus pares els van fer entrar a la sala perquè els dema­na­ven molts papers per actuar al car­rer. Què li va pas­sar al Tor­tell?

És clar. Cada cop que la política entra més en la burocràcia, es per­den lli­ber­tats. Es gua­nyen altres coses, pot­ser, però com a com­pa­nyia és més difícil.

És el que parlàvem. A part que em cen­tro en la com­pa­nyia, ara no vull fer tan­tes coses perquè aquest és un canvi vital: també vull anar a la platja. Però el Canto jo... no la porto, no he pogut deci­dir què se’n feia. Si fos per mi, seguiríem fent bolos per Espa­nya.

Sí, va fer tem­po­rada a Bar­ce­lona sobre­tot, gira per Cata­lu­nya i una mica més de tem­po­rada a Bar­ce­lona. Podria girar més. De fet, nosal­tres tenim alguna cosa pen­dent, amb el Joan i La Perla: una novel·la que jo ja volia adap­tar abans del Canto… També tenim con­ver­ses ober­tes amb algun tea­tre públic, que fent això sí que ens va dir “Podeu fer-ho junts”, però tot està enlaire. Tam­poc pres­si­ono.

No, home, no.

L’Albert Om em deia que quan fas un pro­grama de tele, si surt el 80% del que tu havies pen­sat, ja és un èxit. Nosal­tres, amb l’experiència que teníem, l’època de post­co­vid i el pres­su­post, vam fer el que vam poder i més. Com que estem acos­tu­mats al tea­tre de com­pa­nyia, vam fer que allò semblés que valia diners. L’esce­no­gra­fia estava feta de vetes de calçotets. Vam fer un pro­grama de tele com una com­pa­nyia de tea­tre. Lla­vors hi ha coses que, per diners, a la tele ja sí o sí no pots fer. I després, els con­di­ci­o­nants de gra­var qua­tre pro­gra­mes seguits. I lla­vors no tens temps ni a dir què he fet, com ho puc millo­rar, jo mateix mirant-m’ho o per la res­posta del públic. Qua­tre pro­gra­mes seguits, s’ha aca­bat. No hi ha temps ni a millo­rar-ho ni a can­viar-ho ni res. Perquè si vas fent-ho cada set­mana, dius: “Espera, dis­sabte pas­sat... Can­viem això...” o no sé què. Con­tents per l’experiència, però vam pillar massa cacho. Jo vaig haver de fer massa coses en pan­ta­lla perquè no teníem diners per por­tar més penya. “Que surti algú, per favor!” Vam voler posar valor a unes coses que no es valo­ren tant i eren una matada. O sigui, gra­var tot un pro­grama sen­cer, sense parar. “Ah, com al tea­tre!” I després a la tele li és igual el resul­tat final de la tele. “Ni es veu, ni es nota…” Ho vam gra­var tot en tea­tre. Tot de gent, can­tants, actrius..., assa­ja­ven vint minuts i després ho tiràvem en directe. Però d’una hora sense parar. I això és una matada. Jo per demà, fer un monòleg tot nou, un gag nou, amb la Sílvia Bel que ha vin­gut. Una cançó nova, que hem escrit nosal­tres la melo­dia, tota la música, la lle­tra, que l’Elena Gadel, qui sigui, se l’ha après, l’hem assa­jat amb els músics en directe. I la tirem en directe. Mol­tes coses que dius “No calia, tot això”. Després veus qual­se­vol pro­blema a la tele i dius “Agafa una cançó cone­guda de Manel i ja està”, inclús agrada més que no una de pròpia, perquè la gent ja se la sap. És més fàcil apren­dre-te-la, els músics no han d’assa­jar tant… Fem arts escèniques: venia una com­pa­nyia de circ o els Bro­das, i els músics, de veri­tat, tocant en directe. Això també són hores i són arran­ja­ments. I quan després a la tele vas i posen play, un disc, i toquen pel sac. I és com... Sent el nos­tre pri­mer pro­grama, el temps que tenim i tal, ens l’hem jugat massa volent fer en directe, música en directe… Bé, o sigui, si ho tornéssim a fer, ho faríem més fàcil.

Ara mateix fa 20 anys que vaig començar a actuar, amb els Tit­zina Tea­tre.

Sí, sí, amb els Tit­zina. Coses de la vida, vaig diri­gir el Diego Lorca de la Tit­zina al Canto jo.... Amb 19 anys jo vaig començar amb ells, amb ells de gira per Espa­nya. Aca­bava de sor­tir de l’escola d’estu­dis de tea­tre de Berti Tobías. Havia fli­pat veient-los actuar amb el Folie à deux. I em van pro­po­sar fer una prova per a músic actor. Al Folie à deux hi havia el Paco i el Diego i també un músic, que feia de metge, tocava uns quants ins­tru­ments. Per això vaig apren­dre a tocar l’acordió. En vaig apren­dre molt, perquè ells són exi­gents fins a un límit bru­tal, cada mil·límetre... La meva com­pa­nyia va venir després. Cal­culo que el 2025 farà vint anys.

No em pre­o­cupa on arri­bar. Em fa sen­tir més gran pen­sar que fa 20 anys que actuo que no que tinc 39 anys. L’expec­ta­tiva? Abans ni m’ho qüesti­o­nava, “Home, jo faré això sem­pre!”, i ara m’adono que sem­pre he anat tri­ant el que em venia de gust. He pres el risc, també, de dir que no a coses que m’han pro­po­sat. Per exem­ple, una comèdia en un tea­tre comer­cial. M’hau­ria donat més diners, segur, perquè m’ho van dir: “Segur que no vols fer-ho? Cobres això, eh?”, i jo: “No, merda, no ho diguis!” Però he pre­fe­rit fer les meves coses, i així jo deci­dir on anar de bolo, com, on anar a men­jar, a quins hotels, deci­dir-ho tot. Sí que fa un temps que estic inten­tant posar una mica més la vida al davant del tea­tre. És el teu hobby i la teva feina, i ho he vis­cut a casa des de sem­pre... Però cal plan­te­jar-se anar amb bici, una estona, i no pen­sar en això. Miro enrere i veig èpoques en què estava diri­gint circ entre set­mana, pre­pa­rant un con­cert final de Txa­rango al Sant Jordi, i el cap de set­mana sor­tia de bolos amb Rhum. No m’aguan­tava. No puc seguir amb aquest ritme.

Nosal­tres, no. Però al Catòlic no han dei­xat de fer-se. Els que fèiem amb els meus pares, el Toni Albà, el Sergi López i tots aquests, ara fa anys que no… Bé, els van dei­xar de fer, els van tor­nar a fer, van anar a l’exili, a Ribes. Quan no hi havia tea­tre a Vila­nova, per quei­xar-nos, vam fer els Pas­to­rets a l’exili, i es veien així... I lla­vors després ho vam tor­nar a fer a Vila­nova, quan va reo­brir el tea­tre. Jo feia de Llu­quet i el Toni, de Rovelló. I el Sergi López, de Satanàs. Jo estava al mig d’ells i pen­sava: “Què faig aquí?” Els conei­xia des de petits, però em podien men­jar amb pata­tes. Tenia vint i pocs anys. Bru­tal.

El que ha sigut molt d’escola per a mi, a part dels meus pares (des de petit, veure’ls com assa­ja­ven, anar de bolos, i tot això), són les acti­vi­tats de Vila­nova, com a poble. Com el car­na­val. Són opor­tu­ni­tats. T’ado­nes que d’allà vaig aga­far experiència, com ara actuar al car­nes­tol­tes davant de 3.000 per­so­nes bor­rat­xes... Això va sumant.

És un tei­xit asso­ci­a­tiu on hi ha molta gent ama­teur de Vila­nova. Hi havia el Toni i el Sergi, i els meus pares, però era ama­teur. Vull dir que bar­re­ges gent que no ha fet mai tea­tre amb gent que sí, i és guai, no? Sem­pre m’ha agra­dat aquesta bar­reja.

No, ja ho sé, n’he fet dues, tam­poc tan­tes.

Al Liceu, el pri­mer cop, va ser increïble. Molt de casu­a­li­tat. El Broggi em va pro­po­sar pre­sen­tar el Cata­lu­nya, aixeca el teló. Em vaig tro­bar al Liceu amb TV3... Abans de sor­tir em pre­gun­tava “Quina merda estic fent aquí. Per aquests ner­vis de “Per què he dit que sí?”. Però m’ho vaig mun­tar el màxim de bé pos­si­ble. Hi havia molts amics que sabien que sor­tia a actuar i fora, sabia que a dar­rere hi havia bon ambi­ent, que m’aju­da­rien a estar bé, que esta­ria a gust. Vaig escal­far abans de sor­tir a la tele.

És clar. Això ho vaig fer pel públic i per mi, sobre­tot. Jo volia tenir-los. Vaig fer mitja horeta. “Impro­viso, a veure què passa.” I quan vaig entrar a dins, aquí estava tot­hom supereufòric: “Els tens, els tens!”

Hòstia...

Depèn de l’espec­ta­cle poden ser­vir uns trucs. A Mara­bunta ho podia dir directe. “Vinga, va, tor­nem-hi!” I en altres espec­ta­cles no pots fer això. Lla­vors pot­ser dius: “Hòstia… Estava gas­tant massa ener­gia, pot­ser ja els estic tirant enrere perquè he sor­tit massa a tope.” Lla­vors baixo i els vaig a bus­car des de baix. A vega­des ja veus alguna cosa i ja veus que arri­ben de seguida. Per tant, pen­ses que ja saben on han vin­gut o ja m’han vist; a vega­des notes que no saben on són. Per tant no puc començar aquí dalt i dir “Que us donin!”. Vaig des de baix i al final de tot he de dir “Que us donin”, i ja arri­barà. En mil pobles he vist mol­tes coses.

Sí, a vega­des sí. Crec que quan començava, més.

També pot­ser perquè anava al límit i ara ho con­trolo més. Sobre­tot, en el pri­mer espec­ta­cle, que és el que em va diri­gir el Jango Edwards quan jo tenia 21 anys, tenia molta ener­gia. Jo sal­tava molt i cor­ria molt. La gent em deia: “Hòstia, tens molta ener­gia.” I jo em pen­sava que allò era bo. Però després pen­ses: “Tinc ener­gia perquè soc jove, no és res espe­cial.” Sal­tar molt no és el més difícil. Jo tenia molta ener­gia, pot­ser em pas­sava per la força. Tenia la neces­si­tat que rigues­sin ja. Que es notava als ulls. “Rieu ja! Rieu ja!” Ara penso: “No passa res, ja arri­ba­ran.” Miro el públic des d’un altre lloc. Això ho sé a par­tir de l’estrena de Mara­bunta. M’ho va dir el Jango. Després de l’estrena. com sem­pre molt pel·licu­ler, em va dir: “Vine a casa i par­lem”, perquè ell estava plo­rant. Em va dir: “Ahir tenies els ulls dife­rents,esta­ves mirant dife­rent el públic de com sem­pre te l’havies mirat.” Vaig pen­sar que era veri­tat. No els estava mirant vio­lent, de “Rieu ja!”. Estava com molt més tran­quil i amb més humi­li­tat.

La pri­mera vegada que ho vaig fer va ser amb Trau. Després de dos espec­ta­cles clown a tope vaig voler par­lar de la mort. Els pro­gra­ma­dors d’aquí no m’ho van com­prar gaire, la veri­tat. Vam actuar a la Xina abans que a Mar­to­rell. Però em va començar a obrir les por­tes: “Ah, d’acord, el xaval també fa això”. Perquè Trau va obrir les por­tes a tre­ba­llar amb Txa­rango, perquè em van veure i em van dir: “Volíem tre­ba­llar amb tu. Volem Trau però nosal­tres tocant.” Era la seva expli­cació. Es va fer una gira per tot Espa­nya. Ma soli­tud també ho té, que és una mica som­riure però també poètic. No vaig a bus­car el riure cons­ci­ent­ment.

El Sergi és el millor pallasso que hi ha i no ho apro­fita prou. És una bèstia escènica. Hau­ria d’estar al puto tea­tre sem­pre. Però ja entenc que les pel·lis… Veure el Sergi és una mas­ter class, al tea­tre. L’hi he dit a tot­hom. És com un tiet meu, perquè ell em coneix abans que jo nasqués.

A Bar­ce­lona molts cops es fan comèdies i després, per demos­trar que també són bons actors, t’aca­ben posant un final dramàtic. Jo penso que no cal. A vega­des també em sento menys valo­rat perquè faig riure. És la pro­fessió que no et ve a veure, que no t’han vist mai. Es pen­sen que fas una cosa que no és ni la que fas.

Als pre­mis no hi ets perquè no actues a Bar­ce­lona. No par­lem de la part de Cata­lu­nya i per fora. I jo, als pre­mis, no hi soc. Amb el Canto jo... sabia que estaríem als Buta­ques i que gua­nyaríem, ho sabia abans de fer-lo, pen­sant: “Ara, fer una cosa dramàtica amb text i a La Perla, ho valo­ra­ran.” No passa res. Però a vega­des m’ha sor­tit alguna cosa d’un fantàstic, d’una pel·li per a un drama, i pel que estem fent, no sé fer-ho.

El Jango ho deia: “Els millors actors són els pallas­sos.” I l’Albert Pla, dels millors pallas­sos que tenim aquí, també. És un capo. El pallasso porta les emo­ci­ons al límit: és fàcil anar al drama. Si no vas al límit, no fas riure. Ho has de saber tras­pas­sar. El Jango, quan va actuar amb el Mar­cel Borràs al TNC, fent el Fal­ses­tuff, estava increïble. Hi ha gent que no sabia ni que era pallasso. Tenia una força increïble. Ara, a Tota aquesta por que ara tinc ho estem fent. Per això porto barba per actuar. Per fer de pallasso porto bigoti.

No. Bàsica­ment cap pallasso porta barba. N’hi ha un, eh? Sí que els pallas­sos por­ten bigoti, perquè fa una mica la sen­sació de nas ver­mell, fa una mica de con­trast, una mica de màscara. Però per a la comèdia em fa falta la cara bas­tant neta. No per maqui­llar-se, sinó per la comèdia. Ara repre­senta que haig de fer d’actor. I aquí anem fent broma i l’Andrea m’anima: “”Eres muy buen actor, joder, de puta madre.”. Em sento estrany fent aquí una mica de drama.

No, no.

És una bar­reja que no sé què és. Vull dir que no tinc encara l’espai de veure des de fora què està pas­sant, saps? Estic inten­tant estar al màxim de dins, però no ho he fet mai en els meus espec­ta­cles. Estic aquí al mun­tatge dient si tirem una miqueta més enrere per tenir espai. No tinc la visió des de fora. És una bar­reja de comèdia, d’alguna cosa per­so­nal. Ella tre­ba­lla molt des de l’auto­ficció. Hi ha una bar­reja.

Sí, fic­ci­o­nat. Por­tat a vega­des cap al bufó una mica i cap a l’exa­ge­ració de drama d’un que intenta fer d’actor. Per fer un canvi. “Estic can­sat de fer el mateix.” És una mica el que em pas­sava… i per això l’hi vaig dema­nar a l’Andrea.

Sí. Per a mi, ara hi és perquè faré un to que no el tinc con­tro­lat. Si de cop estigués fent Ma soli­tud, diria: “No sé com anirà, però jo sé com estar a l’esce­nari, sé com sor­tir-me’n.” Aquí de cop estic posant un to, una cosa que fa estona…

Sí, no, no, ella també s’ho pensa. Aquest espec­ta­cle que hi ha, d’aquí a tres mesos serà un altre. I no, que no, que allà li faig cas, però més pel to. És el to el que no con­trolo.