Divertida esquena irreverent de l’actor

Monte Isla ha posat un cos ben insòlit a l’esce­nari. Aquest cos sense talent mos­tra, en rea­li­tat, un talent per des­co­brir. Si fins ara les seves ins­tal·laci­ons par­tien d’un relat que es com­ple­tava amb un pai­satge escènic en contínua trans­for­mació, ara el cos parla, beu, eructa. És una peça amb una dosi de sa sur­re­a­lisme que va iden­ti­fi­cant la per­sona amb el vehi­cle que con­du­eix. La imatge dan­tesca d’un minion molt par­ti­cu­lar evoca una obra de Jordi Oriol (Home-natja, Tem­po­rada Alta 2010).

Posar el cos a l’escena per pri­mera vegada és com el pri­mer que un prova de tirar-se de cap a la pis­cina: cal vigi­lar molt les plan­xa­des. L’humor que emer­geix de la pro­posta és blanc. La sin­to­nia It’s a kind of magic fun­ci­ona com una sin­to­nia molt còmica. Pot­ser en la gran “des­car­re­gada” final hi ha un perillós apro­pa­ment al ridícul per uti­lit­zar uns ele­ments que cutre­gen; n’hi hau­ria prou amb tro­bar la clau per demos­trar que tot és un gam­berro deliri de com­par­tir un somni pro­tagònic, de tro­bar una clau meta­te­a­tral, com s’ha produït a l’arren­cada amb el dis­curs mul­ti­lingüe pels megàfons de la cami­o­neta. La pre­ci­o­si­tat amb el joc de llums pre­ci­sos i els absor­bents can­vis escènics es trans­for­men en uns recur­sos molt més físics, mate­ri­als tan­gi­bles que pro­jec­ten deliri però no l’excel·lència artística dels ante­ri­ors mun­tat­ges.

El dar­rer repte és plan­te­jar el diàleg entre el fons i la forma: aquest cos que emer­geix en Monte Isla ho fa per dir o fer alguna cosa (per inne­cessària que sigui)? És allò de l’equi­li­bri entre el fons i la forma. En aquest cas, sem­bla que la forma (fer aparèixer un cos en una clau insòlita) és ja de per si el fons de la peça, la seva raó rei­vin­di­ca­tiva. Azko­na­To­loza apro­fi­ten la cons­trucció de l’espai escènic in situ per anar des­ple­gant la seva tesi (Extraños mares arden, Tier­ras del Sud, Tea­tro Ama­zo­nas, Canto mine­ral, Cuer­pos celes­tes); a Un cos sense talent sem­bla que la tesi sigui la seva ine­xistència.

L’home­natge als tite­llai­res (per­so­nes que, de fet, són a escena pre­te­nent pas­sar des­a­per­ce­bu­des sota del cas­te­llet o pro­vant de donar el màxim de focus als tite­lles que mani­pu­len) tanca la peça, amb una diver­tida escena de tite­lles “de gar­rot” entre dos dimo­nis i el so de la parla amb llengüeta clàssica. El teatrí mòbil agafa mides de tele­visió de tub catòdic. Ara la pugen a escena i dei­xen que els dimo­nis i els set pecats capi­tals que sur­ten volant del cas­tell de focs arti­fi­ci­als final sen­tenciïn el qua­dre a la fi apo­calíptica, sense dei­xar l’aire d’una tragèdia còmica, vol­gu­da­ment des­pro­por­ci­o­nada.