“Els que hem sobreviscut als camps ens sentim culpables”

Peter René Pérez. Jo tenia una certa con­fiança en l’equip de rodatge, però vaig sen­tir por fins que vaig veure la pel·lícula per pri­mera vegada. És molt dife­rent del que esperàvem Alfredo [amic músic que l’acom­pa­nyava al viatge] i jo, però és molt millor del que em temia. Hi he des­co­bert ben aviat una certa poe­sia que ve de l’equip de la pel·lícula. És molt difícil, perquè jo no sen­tia cap poe­sia en la meva vida. Ni en la meva infan­tesa, ni després a la feina, no hi havia poe­sia. Si tre­ba­lles al sec­tor petro­lier, com vaig fer jo, no hi ha poe­sia. Agra­eixo molt la feina de Lucija.

Lucija Sto­je­vic. Una de les coses difícils va ser com estruc­tu­rar aquesta pel·lícula, perquè no hi ha una tra­jectòria nar­ra­tiva natu­ral. Bé, si ho dones­sis a algú com Spi­el­berg, en faria una pel·lícula com­ple­ta­ment dife­rent. Òbvi­a­ment es con­cen­tra­ria en aquest moment del cant, del drama dins del camp de con­cen­tració. Això és una manera com més fàcil, però no sé si és la manera més veri­ta­ble. Amb el temps vaig conèixer Pepi més i més, vaig estar inten­tant enten­dre’l. L’ori­gen de la pel·lícula és una recerca, amb un res­pecte, perquè hi ha un trauma aquí. I tot el procés de la pel·lícula és gai­rebé un procés de teràpia, d’alguna manera. Era una recerca amb un fil­tre de veri­tat. Real­ment no li va pas­sar res, va sobre­viure. Mili­ons de per­so­nes van sobre­viure i no s’explica la seva història, però han hagut de viure tota una vida amb aquest pes. D’alguna manera, aquesta pel·lícula tracta d’un anti­he­roi. Pepi no ha fet res heroic, ha sobre­vis­cut, i porta el pes d’haver sobre­vis­cut. I la pel·lícula és un home­natge també a totes aques­tes per­so­nes de les quals no es parla tant.

P.R.P. La paraula teràpia... és una mica crua. És una teràpia en el sen­tit que, en certs moments, durant els deu anys que hem tri­gat a fer aquesta pel·lícula, jo tenia por de pen­sar en aquells moments de la meva infan­tesa, de par­lar-ne, revi­vint-ho al meu cap i a les meves entra­nyes, com es diu a Anda­lu­sia. Ha estat un alleu­ja­ment. Gràcies! Ens resulta molt difícil par­lar del nos­tre pas­sat. Els que hem sobre­vis­cut als camps ens sen­tim molt mala­ment, ens sen­tim cul­pa­bles, perquè els altres han mort. Paco, el gita­nito, va morir al camp quan el tenia aga­fat de la mà. Mà a mà amb mi! No hi ha cap expli­cació. Con­tra això no hi ha teràpia.

L.S. Sí, i cer­car mane­res d’expres­sar-se. Pepi al final va escriure el seu fan­dango. [Durant el docu­men­tal intenta escriure’n un, sense èxit].

L.S. Ho va fer en una nit.

P.R.P. No, no, no hi ha música.

L.S. És el pro­per pro­jecte. Hem de tro­bar un can­taor [riu].

P.R.P. He tro­bat dos can­ta­ors, un de Granáa i un de Cadi [ho pro­nun­cia en andalús]. Els agra­dava moltíssim. Un es va posar a plo­rar. No són ver­sos típics de fan­dango. Són una mica llargs. Par­lant de pals de fla­menc, és un romanç. El vaig fer en una nit amb una ampo­lla de fino. És la meva història, i també és una síntesi de la pel·lícula.

P.R.P. Sem­pre em tor­nen a ves­sar les llàgri­mes dels ulls. Per mi és una emoció. Perquè els nens can­ta­ven els fan­dan­gos als pares i a l’inrevés, al camp de con­cen­tració. I cap dels guàrdies s’ado­nava que hi havia aquesta comu­ni­cació. Hi havia la pos­si­bi­li­tat de dir: “Mare, tinc gana!”, “Mare, em fa mal la panxa!” Sem­pre deien la paraula mare. [Parla en cas­tellà, però diu mare, en català]

P.R.P. N’hi havia de tot arreu.

L.S. Sí, hi havia gita­nos cata­lans, també.

P.R.P. Sem­pre em pro­voca emoció. Sovint perdo el fil de la història, perquè em venen imat­ges de la meva infan­tesa i aquells temps van ser de debò durs. Per mi és molt difícil, expli­car-ho, par­lar tan­tes vega­des de la meva vida. I mai no surt de la mateixa manera. El que em sem­bla impor­tant una vegada després és una altra cosa.

P.R.P. La imatge que em va trans­me­tre la meva mare, expli­cant-me com era feliç amb el marit i la família sefar­dita a Viena. Vivia a casa nos­tra la meva besàvia, que ja tenia més de 90 anys. Recor­dava que ballava a taula amb cas­ta­nyo­les, que no és una tra­dició sefar­dita, perquè quan van dei­xar Espa­nya encara no exis­tien. Però ella sem­pre amb cas­ta­nyo­les, que nosal­tres ano­menàvem pali­llos. Hi havia aquest desig d’estar més a prop d’Espa­nya, de tor­nar-hi. Ballava una bar­reja de balls ori­en­tals. M’ha vin­gut al cap la meva mare amb els ulls bri­llants. Estava amb molt bona gent!

L.S. És una per­sona que impacta i que sap trans­me­tre la seva història, això és impor­tant. El vaig conèixer gràcies a un amic que el coneix des de petit, perquè els seus pares són molt amics de Pepi. I quan vaig estar fent la meva ante­rior pel·lícula, La Chana, com sem­pre passa amb les pel·lícules, teníem pro­ble­mes de finançament. Ales­ho­res em va dir: “La pro­pera vegada que siguis a Viena, troba’t amb Pepi, és el nos­tre amic de tota la vida i està molt obses­si­o­nat pel fla­menc. Crec que té con­tac­tes a la tele­visió austríaca, pot­ser et pot aju­dar. Truca-li, és un encant.” I li vaig tru­car quan vaig ser a Viena, perquè la meva mare i la meva ger­mana viuen allà. Em va dir que hi anés, vaig anar a casa seva i al cap de cinc minuts ja vam estar al seu men­ja­dor.

L.S. Jo no en sabia res, de la seva història. Quan el vaig conèixer, a casa seva, em va posar un disc de fla­menc. Va sonar la cançó dels crèdits de la pel·lícula i va començar a plo­rar. Es va emo­ci­o­nar i em va començar a expli­car la història. I vaig que­dar molt impac­tada, pel pes que encara estava por­tant, per com la música el va obrir, per paral·lelis­mes que podia veure amb el món d’avui. Al final d’aquesta tro­bada, ja tenia molt clar que havíem de fer alguna cosa, no sabia què, encara. I vam començar, a poc a poc, però va durar molts anys.

P.R.P. Em va fer pen­sar pri­mer per què expo­sar la meva vida en una pel·lícula, i la vida dels meus fills. Ells van dir imme­di­a­ta­ment que no. No m’ho podien impe­dir, però no volien entrar-hi de cap manera, ni el seu nom ni res. Però bé, per l’espe­rit de dur la contrària, ho vaig fer. No tinc por de par­lar del meu pas­sat. Va començar una mica així. I va anar molt ràpid. L’equip és molt bona gent, cadascú en la seva manera diversa. Hi havia un segon aspecte a tenir en compte: al camp de con­cen­tració els nens, que abans ho havien après dels pares, espe­ci­al­ment a Espa­nya, deien: “Això és català! Això és gitano! Això és andalús!” [Ho diu simu­lant menys­preu] I quan em van dir que el Samu, amb qui ens hem fet molt amics, i l’equip de la pel·lícula són cata­lans, de seguida vaig dir que sí.

L.S. Samu [Samuel Navar­rete] és el direc­tor de foto­gra­fia. Tre­ba­llem amb un equip molt reduït, bus­quem ser gai­rebé part de la família, des­a­parèixer. Hi havia moments de rodatge en què només vam ser-hi el Samu i jo. Ens ente­nem molt bé, no ens cal ni par­lar. Bus­quem aquesta inti­mi­tat a la imatge, també.

P.R.P. El meu amic gui­tar­rista, Alfredo, que surt molt a la pel·lícula, però ja ens ha dei­xat, em deia: “Hi ha una cosa que no m’agrada perquè estem actu­ant més i més com a actors. I jo no soc un actor, jo soc músic, jo soc gui­tar­rista.”

P.R.P. Jo de vega­des he per­dut el coratge, perquè vaig estar molt malalt, de nen, en sor­tir del camp. Jesús Rivera, un metge espa­nyol que tre­ba­llava a la mina amb el meu pare, deia que no tenia remei, que em dei­xes­sin morir als braços de la meva mare, que em que­dava un mes o un mes i mig. Però m’afer­rava a la vida. El meu pare posava el puny al meu pit i em deia: “Maleït gos, tu has de viure, perquè nosal­tres no podem viure sense tu.” Però això em va aju­dar, avui ho puc dir. Tot­hom em va aju­dar, la meva mare també, d’una manera dife­rent, amb afecte. El meu pare i jo vam apren­dre dels miners espa­nyols, que eren la majo­ria on tre­ballàvem, que la con­dició de tre­ba­lla­dor és una noblesa, és una cosa gran. I quan ja tenia un lloc de feina impor­tant, a Àustria, jo podia par­lar amb tre­ba­lla­dors, de tu a tu.

L.S. Jo el veig sem­pre amb una vita­li­tat increïble. Amb 87 anys ha vin­gut a Màlaga.

P.R.P. Ve del meu ori­gen sefar­dita. És una branca turca, però el meu pare ja va néixer a Bulgària, a Plov­div, que en aquells temps es deia Fili­po­pel o Fili­po­ple en francès. També van néixer allà el seu germà i la seva ger­mana. I la família va ser una de les pri­me­res que tenien aigua de la mun­ta­nya a casa, cap al 1901 o 1902.

P.R.P. Sí, perquè en aquell temps, el domini dels musul­mans no era dolent per a nosal­tres, al con­trari. Si es recorda el que havia pas­sat a Espa­nya durant la domi­nació musul­mana, en certa manera allò era un paradís. Hi havia gent de les tres reli­gi­ons, sense cap pro­blema per tre­ba­llar junts. El capítol dels Reis Catòlics va ser una altra història, dei­xem-ho estar ara.

P.R.P. També va can­viar després de la Pri­mera Guerra Mun­dial, quan els turcs van per­dre aquest domini sobre Bulgària. Va haver-hi un rei búlgar, que no era catòlic, era cristià orto­dox, i no esti­mava tant els jueus, és molt clar. Com deia el meu avi, calia anar-se’n en direcció a l’Occi­dent, més a prop d’Espa­nya. El somni de tor­nar, el somni que fa poc he com­plert ofi­ci­al­ment al Senat. He tor­nat a Espa­nya. [Va ser con­vi­dat a donar el seu tes­ti­moni al Senat espa­nyol el gener pas­sat.] És el que deia el meu pare: “Tu tor­naràs!” La meva família va tro­bar a Viena una bona atmos­fera, volien estu­diar. Però l’àvia es va morir, i l’avi va per­dre el cap. Se’n va tor­nar de nou cap a Bulgària i va dei­xar els fills quan amb prou fei­nes tenia 16 anys el gran. El meu pare va haver de man­te­nir la família fent tra­duc­ci­ons, acom­pa­nyant pro­fes­sors, met­ges... Perquè ja par­lava uns set idi­o­mes. Aquesta és la història de la família de la part del meu pare. La meva mare era d’una família catòlica vie­nesa, que par­lava només el vienès. Però bé, l’amor, també en els temps durs de la guerra, va fun­ci­o­nar de manera increïble. Tots dos units ens van sal­var, a ells, al meu germà i a mi.