Volem veure exposicions
El centre KBr obrirà la setmana que ve un llarg passeig pel llegat fotogràfic d’Henri Cartier-Bresson
El Museu Picasso tafanejarà el periple dels artistes catalans a París, i el MNAC se centrarà en Eveli Torent
Miró acollirà Matisse al seu museu i Girona farà justícia a una de les grans artistes de l’exili, Roser Bru
La tardor convida a visitar els museus que tenim més a prop. Les novetats expositives són múltiples i diverses. La llàstima és que, excepte els que disposen de molt temps lliure, la majoria de ciutadans no tenen més remei que triar. N’hi ha d’imperdibles, però també hi ha propostes que de manera més inesperada poden sorprendre’ns. Vet aquí una possible guia, però confiïn sempre en el seu propi criteri.
La Pedrera és un espai sensible a les exposicions d’escultura, segurament perquè el mateix edifici de Gaudí del passeig de Gràcia n’és una, d’escultura gegantina. Feta en pedra, el material que domina Art en pedra, que s’obre justament avui (es podrà visitar fins al 2 de febrer). A la mostra conviuen els treballs de vuit escultors nascuts entre final del segle XIX i principi del XX que van estrenar la modernitat artística d’arrel abstracta tallant directament en pedra les seves obres, sense recórrer a models d’argila o de guix. Són Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza.
Més val no deixar la visita a les noves exposicions per a més endavant perquè aquest octubre se n’inaugura com a mínim una de potent cada setmana i després costarà atrapar-les totes. La vinent, la d’un mite de la història de la fotografia, Henri Cartier-Bresson (1908-2004), al centre KBr de la Fundació Mapfre. A Watch! Watch! Watch! (de l’11 d’octubre al 26 de gener), s’exhibiran 250 imatges del mestre de l’instant decisiu que va canviar per sempre la manera com veiem el món a través de la càmera.
La següent, de setmana, se n’hi sumaran dues més, de cites. Al MNAC, Eveli Torent. Entre Els Quatre Gats i la maçoneria (del 17 d’octubre al 16 de febrer), el més aventurer de la colla dels modernistes, amb un periple que el va portar, com a la majoria d’artistes de la seva generació, a París, però també a Nova York i a Eivissa. Pintor i il·lustrador nascut a Badalona el 1876, va ser empresonat el 1939 a la Model per la seva pertinença a la maçoneria, i va morir l’any següent. Simultàniment, al CaixaForum de Barcelona, Els mons d’Alícia. Somiar el País de les Meravelles (del 17 d’octubre al 23 de febrer), procedent del Victoria and Albert Museum de Londres, explorarà la poderosa influència que ha exercit el personatge creat per Lewis Carroll en el cinema, la música i l’art.
L’octubre no podria acabar millor. A MiróMatisse. Més enllà de les imatges (del 25 d’octubre al 9 de febrer), la Fundació Miró reprèn la línia d’exposicions en què fa dialogar l’artista català amb altres primeres espases. Tot d’una semblaria que Miró i Matisse s’assemblen com un ou a una castanya, a part que eren de generacions diferents. Però, gratant, surten connexions màgiques arran de l’admiració que sentien mútuament.
Mentrestant, el Macba apostarà per Teresa Solar (Madrid, 1985), una de les artistes més rellevants de l’escena espanyola i amb més projecció internacional. Solar s’expressa amb escultura d’ànima orgànica. Al museu de la plaça dels Àngels es presentarà amb una mostra de suggeridor títol: Somni màquina d’ocell (del 31 d’octubre al febrer).
De camí a l’hivern, el CCCB ens portarà de viatge al més gran ecosistema selvàtic del món, la preservació del qual és clau per al futur del planeta i dels seus habitants. A Amazònies. El futur ancestral (del 13 novembre al 4 de maig), s’encreuaran saviesa indígena, estudis científics i projectes artístics, la fórmula CCCB per generar pensament i cultura contemporànies.
Als darrers sospirs de la tardor, el Museu Picasso tafanejarà les vides dels creadors catalans que van instal·lar-se a París entre l’Exposició Universal del 1889 i l’esclat de la Gran Guerra. A la llavors capital mundial de l’art modern, podien crear amb llibertat, conèixer de primera mà les últimes tendències i somiejar amb la fama, que alguns van aconseguir en força casos després de moltes penúries econòmiques. De Montmartre a Montparnasse: artistes catalans a París (del 22 de novembre al 30 de març) promet.
I, coincidint en dates, el Museu d’Art de Girona inaugurarà una exposició que fa justícia a una de les grans artistes catalanes de l’exili, Roser Bru (Barcelona, 1923-Santiago de Xile, 2021). Pintora i gravadora, va esdevenir un dels noms de l’art més destacats i reconeguts a Xile, on va ser guardonada amb el Premio Nacional de Artes Plásticas el 2015. L’any passat, el seu país d’acollida va celebrar el centenari del seu naixement. Ara s’expandeix a Catalunya amb aquesta mostra, de nom Superar la distància (del 23 de novembre al 30 de març), que vol desafiar l’habitual desmemòria que regna al nostre país en tants artistes marcats per la Guerra Civil.
I això per descomptat que no és tot. D’exposicions ja obertes, tres d’imprescindibles. Al Museu de Montserrat, a propòsit del mil·lenari del monestir, presumeixen de capolavoros que rarament s’exhibeixen. I als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, una doble proposta que, en la línia d’aquesta institució, posa en relleu la singularitat de l’art català de tots els temps: Francesc Domingo, un altre exiliat que estava a la carpeta dels “pendents”, i la ceramista Madola, esplèndida als seus 80 anys. A can Vila Casas, però en aquest cas al museu de Can Framis, a partir del 7 d’octubre lluiran els neguits pictòrics de Paula Bonet (Vila-real, 1980).
A La Virreina, com sempre, la programació és de nivell. Per anotar a l’agenda, les exposicions de Mar Arza i de Josep Iglésias del Marquet (ambdues, del 15 de novembre al 30 de març). Aquest final d’any també irromprà un nou museu, el del Renaixement de Molins de Rei, i estrenarà reforma profunda, de continent i de continguts, el Vinseum de Vilafranca del Penedès. I el Museu del Disseny de Barcelona, ara rebatejat Dhub, desvelarà l’exposició permanent Matter Matters, que ocuparà el lloc de les col·leccions històriques d’arts decoratives catalanes, des de fa mesos desades als magatzems, la decisió de política patrimonial més polèmica dels darrers anys. I encara no s’ha explicat tot.