Prosa de no remenar amb un pal

Gran debut el pro­ta­go­nit­zat pel bar­ce­loní Joel G. Morera (1977) amb la novel·la 3 a Den­ver, que acaba de publi­car Qua­derns Crema, que tants talents ha des­co­bert. Els trio que viatja a la ciu­tat nord-ame­ri­cana assis­teix a una fira en un cotxe, s’ins­tal·len en un edi­fici a punt de ser ender­ro­cat i interac­tuen lluny del món com si esti­gues­sin en una obra de Beckett. Quan vaig lle­gir el títol em va venir al cap la recerca d’A la car­re­tera quan Jack Kero­uac troba l’anti­he­roi per­so­ni­fi­cat en Neal Cas­sady, però no. No és lite­ra­tura juve­nil amb ben­ze­drina com la novel·la de Kero­uac, sinó una tri­an­gu­lació per­fec­ta­ment fic­ci­o­nada sobre aquests per­so­nat­ges sense ànima que mouen els països en les seves fires de mos­tra i en el mer­ca­deig. Morera els incor­pora dins un ima­gi­nari que m’ha recor­dat els films de Wim Wen­ders o els de Jim Jar­mush. Bruce, Stu­art i Limpsey viuen rere els detalls, molt a l’estil del més depu­rat Monzó, amb un cert aire de novel·la policíaca i amb els objec­tes copant els inters­ti­cis com si estiguéssim als palaus de Mario Praz.

A diferència de Praz, Morera no enfar­fega sinó que fa fluir la nar­ració de la novel·la amb una prosa àgil i les parau­les jus­tes, mai una de més. Des­criu a la per­fecció i la road-movie esdevé un movi­ment cap enda­vant on els dife­rents fils, sovint insubs­tan­ci­als, s’aca­ben tro­bant en els espais i en els objec­tes, des de les des­crip­ci­ons del cotxe en què viat­gen a les habi­ta­ci­ons i els espais com­par­tits d’on van a petar. El text resulta impe­ca­ble per la depu­ració esmen­tada i per l’objec­tiu de no inter­fe­rir la nou­ve­lle amb tocs auto­bi­ogràfics. Així, Joel Morera no comet els típics errors de debu­tant sinó que aposta per la ficció, on podrà desen­vo­lu­par una obra plena. Quan veus que un prin­ci­pi­ant explica la seva joven­tut o vivències sem­pre et pre­gun­tes cap a on anirà. Això aquí no passa. La pàtina cine­ma­togràfica, que tanta tinta ha pro­vo­cat en els crítics, queda cer­ci­o­rada per un apèndix, que voluntària­ment apunta com a guió per a una pel·lícula de John Ford, mes­tre dels dos direc­tors citats. Els sen­tits, des de les olors del men­jar a la inco­mo­di­tat d’una sabata, hi són més pre­sents que les rebus­ca­des tra­mes psi­cològiques on ater­ren mol­tes novel·les falli­des. Som davant d’un lli­bre impor­tant, no d’un pri­mer lli­bre impor­tant.