Fantasia de cossos

El Big Bang d’aquesta edició ha comp­tat amb alguns espec­ta­cles que ja han fet tem­prada a Bar­ce­lona. D’alguns ja se’n va fer crítica al diari. Ara, en aquest plec n’ajun­tem, tres que s’havien que­dat pen­dents de comen­tar. Les tres pro­pos­tes invo­quen a la con­tem­po­raneïtat des d’un punt post­dramàtic o que fa un salt la rea­li­tat, sigui res­se­guint el die­tari d’una astro­nauta o bé dei­xant-se per­su­a­dir per un qua­dre con­tem­pla­tiu oníric.

It don’t worry me

Això és un espai en blanc, una pausa, un ins­tant de reflexió. Ara les lle­tres s’amun­te­guen perquè hi ha qui repica el teclat. I ela­bora una tesi sobre el que recorda d’It don’t worry me. Hi podria haver algú al dar­rere tra­duint amb una altra llen­gua o retrans­me­tent-ho com un par­tit de fut­bol, com una tra­ducció simultània sense accen­tu­ació, plana, de con­fe­ren­ci­ant del Cai­xafòrum, però dei­xant colar opi­ni­ons en la pri­mera per­sona dels per­for­mers. La pro­posta plan­teja ser política­ment cor­recte, forçar el dret d’ofen­dre a l’audiència. La veri­tat és que, si té sar­casme aquesta no acció, queda tova l’apa­rent­ment volun­tat de ser política­ment incor­recte. La cre­di­bi­li­tat que l’actor Nasi Vout­sas pugui tenir sobre la inde­pendència cata­lana és molt rela­tiva, i sona més paròdica la denúncia als Black face de les Caval­ca­des de Reis. Les veri­ta­bles con­tra­dic­ci­ons, les que ferei­xen l’espec­ta­dor són les pròpies, les que l’iden­ti­fi­quen amb una acció que, en rea­li­tat, ha estat cruel i cínica. Veure com els altres es posi­ci­o­nen (coin­ci­dint amb la ide­o­lo­gia pròpia, o no) és com mirar una tem­pesta a l’horitzó. Per molts llamps i insults que espe­te­guin, són ino­fen­sius al pen­sa­ment bonista de l’audiència.

La volun­tat d’Atres­ban­des és dei­xar des­ar­mat l’espec­ta­dor, tren­car-li els codis per tro­bar una con­nexió verge entre l’artista i l’espec­ta­dor. Hi ha la fres­cor de la inconsciència però, al dar­rere, també dis­po­si­tius que aju­din a cons­truir un dis­curs cohe­rent amb aquest tren­ca­ment. A It don’t worry me hi ha la fat­xen­de­ria però el con­flicte és innocu.

Cuer­pos celes­tes

Azko­na­To­loza va aban­do­nar amb Canto mine­ral la seva docu­men­tació sobre els estralls del colo­ni­a­lisme i les ver­go­nyo­ses con­ne­xi­ons amb l’aval de la cul­tura (Extraños mares arden; Tier­ras del Sud; Tea­tro Ama­zo­nas). Ara, fan un pas més al futur i com­pro­ven com la Huma­ni­tat no aprèn dels seus errors: s’està pre­ve­ient el desen­vo­lu­pa­ment espa­cial, com durant el Far West ame­ricà. Tot i les nor­ma­ti­ves que par­len d’un trac­ta­ment res­pectuós amb l’espai i que sigui per a gaudi uni­ver­sal, es mul­ti­pli­quen les ope­ra­ci­ons indus­tri­als i es venen fin­ques de la lluna (per exem­ple) quan encara és impos­si­ble arri­bar-hi com a par­ti­cu­lar. I viure-hi, de cap de les mane­res, sense depen­dre dels envi­a­ments de La Terra. El seu ver­ba­tim és dife­rent de l’habi­tual. Ara, han dedi­cat totes les hipòtesis científiques en el per­so­natge de Valen­tina K. Això sim­pli­fica el relat i li aporta un ele­ment lúdic de repre­sen­tació. El divul­ga­dor Carl Sagan (Voya­ger, TNC, 2012) és un refe­rent ala­bat per a aquesta Valen­tina. Si Sagan va cons­truir un arxiu sonor per donar a difon­dre l’existència humana a la Terra durant aquests dos mil·len­nis (per ara), ara és Valen­tina la que escriu un die­tari més agònic des de l’espai. Ho fa amb la calma d’un mor­tal que coneix la seva fi: Després de tanta recerca i desig de progrés espa­cial deci­deix apar­car-hi. Com si fos un ermità amb neces­si­tat de con­tem­plar i escol­tar.

L’acció s’ha con­cen­trat en uns 70 minuts, davant les prop de 120 minuts dels mun­tat­ges ante­ri­ors. Se’ls nota encara una volun­tat de posar mol­tes veus i opi­ni­ons que es con­ver­teix en una cas­cada de dades científiques que cos­ten pro­ces­sar. Sí que interessa la seva cos­mo­visió, tot i que no dife­reix massa del tre­ball ante­rior. Des del futur llunyà expo­sen el futur mitjà a par­tir de les pro­jec­ci­ons que la política i el capi­ta­lisme expo­sen com a futu­ri­bles en el nos­tre pre­sent del 2024. Quan una soci­e­tat ima­gina un estadi, aquest asso­leix el pri­mer camp de rea­li­tat.

La cons­trucció de l’espai, ara, ve con­di­ci­o­nat pel set tele­vi­siu que van cons­truint per a les gra­va­ci­ons audi­o­vi­su­als de Valen­tina. Hi ha una iro­nia cons­tant de fer cari­ca­tura al pen­sa­ment pre­do­mi­nant de la soci­e­tat occi­den­tal. I con­ti­nu­ant amb uns paràmetres ina­mo­vi­bles no cal ser massa futuròleg per adver­tir que Hous­ton tor­nem a tenir un pro­blema.

Thauma

Els metrònoms són devas­ta­dors molins que atra­pen el temps, que arros­se­guen el dia a dia dels humans. Les per­so­nes sense ros­tre ni mans dis­tan­cien qual­se­vol empa­tia i alhora per­met con­fon­dre el sen­tit ver­ti­cal i horit­zon­tal del fet de tran­si­tar. Cami­nar amb les mans per­met con­ver­tir els peus en un senyo­rial estruç o en una dona de fer fei­nes que frega al so d’una aspi­ra­dora. L’estètica juga a favor de la sor­presa, de jugar a ima­gi­nar mons nous. Té un refe­rent enfo­cat, encara que amb una ober­tura de càmera quasi ina­bas­ta­ble. La ima­gi­nació crea un uni­vers com el de la Rodo­reda a El dia que vam matar els llops, ideat per Lucía Miranda.

La sor­presa sor­geix del buit. El joc és cons­tant. La plàstica, abso­luta. Magda Puig pre­fe­reix no posar-se límits. La bui­dor és molt més reve­la­dora que el col·lapse, tot i que pun­tu­al­ment l’escena pugui anar con­ju­gant-se de for­mes geomètri­ques, de pilo­tes de colors, de con­feti que sura per l’espai. En les parets emer­geix la sor­presa també. Perquè l’únic ros­tre és el d’una màscara d’un per­so­natge, que podria haver escla­tat a ARCAS2020 dels VVAA. Amb un cos sense cames, com aque­lla balla­rina que s’alça encara no se sap ben bé com. És un món estra­fet però, per a res, tràgic. Sim­ple­ment és dife­rent com els éssers ima­gi­nats i fantàstics d’El Bosco. O com els rellot­ges des­fent-se de calor en els qua­dres de Dalí. Thauma deci­deix que els ele­ments tin­guin una micro­història en el seu espai con­cret vital, en el seu moment al pla de l’esce­nari: El cire­rer flo­rit pot recor­dar un cap­ves­pre preciós i cal­mat al Japó. O una dar­rera tem­po­rada a l’hort de Txékhov.