“L’amnistia ha estat una reivindicació permanent de la societat catalana”

Exactament. Quan es va començar a parlar d’una amnistia per als implicats en el procés independentista, alguns periodistes van rastrejar els antecedents. I tothom va pensar en la llei d’amnistia del 1977. Però hi ha un munt de casos anteriors. En el llibre hi ha una cronologia en què es recullen les principals amnisties i indults de caire polític i social que s’han aprovat des del 1833 fins avui dia. Una de les conclusions a les quals es pot arribar és que han estat una constant, sobretot perquè la història d’Espanya i, de retruc, també de Catalunya, ha estat especialment convulsa; i les amnisties o els indults s’han convertit en un instrument a mans dels governs de torn per intentar apaivagar la tensió. I, en el cas de l’amnistia, també en una reivindicació permanent de la societat catalana.

D’una banda, perquè volia que el llibre tingués una estructura atractiva, que combinés els casos particulars amb la crònica d’alguns períodes en els quals el debat sobre l’amnistia va ser especialment intens, com ara el 1930, la Segona República, el final de la dictadura franquista o el debat dels darrers anys. Però també perquè crec que hi ha històries que són molt representatives d’un determinat moment, com ara la del guerriller Ramon Cabrera, que exemplifica molt bé el període de les guerres carlines, el de Pere Coromines, que és el cas més conegut dels represaliats del procés de Montjuïc, o el de Francesc Macià com a màxim exponent dels damnificats per la dictadura de Primo de Rivera.

Quan cau la dictadura de Primo de Rivera, s’aprova una amnistia; poc després, un indult als implicats pel complot del Garraf, i finalment, un indult total. Però el president del govern espanyol, Dámaso Berenguer, es resisteix a deixar-lo tornar de l’exili de Brussel·les perquè assegura que “els seus delictes són tan greus que no se’l pot incloure en l’amnistia”. És clar que, en aquell moment, s’ha convertit en l’enemic número u del règim. Al final, cansat d’esperar, Macià decideix donar un dels seus cops d’audàcia i torna a Barcelona; però, en comptes d’amagar-se, ho comunica a tots els mitjans. La policia es presenta a casa seva; però, en lloc de posar-lo en mans de la justícia, que el reclamava, decideixen expulsar-lo a França. Quan la premsa pregunta al governador civil sobre aquest cas, Ignasi Despujol nega que Macià hagi tornat i fins i tot imposa la censura a la província per evitar que la premsa en parli. La matusseria del governador provocarà l’efecte contrari que es pretenia i contribuirà a alimentar el mite.

És una història bastant desconeguda i que he pogut reconstruir a partir de diverses fonts, sobretot dels llibres de memòries. La qüestió és que tant a Pérez Farràs com a Frederic Escofet, que havia estat nomenat comissari d’ordre pública la mateixa nit del 6 d’octubre, els van condemnar a mort en un consell de guerra que es va fer el 12 d’octubre. I el cas va desfermar una crisi política de dimensions colossals. El govern espanyol, format per radicals i la CEDA, va estar vint-i-un dies debatent si l’havien d’indultar o no. D’una banda, el president de la República, Niceto Alcalá Zamora, era partidari d’indultar-lo perquè considerava que la seva mort provocaria una crisi irreversible a Catalunya; i va amenaçar de dissoldre el govern si no se l’indultava. Però bona part del govern s’hi oposava i fins i tot tres ministres de la CEDA van amenaçar de dimitir si s’indultava una persona que consideraven un “traidor a la patria”. Al mateix temps, alguns militars de dretes, com Manuel Goded i Joaquín Fanjul, van amenaçar amb un cop d’estat si s’indultava Pérez Farràs, a qui consideraven també un traïdor.

Sí, els casos més coneguts són les mobilitzacions que es van fer després de la mort de Franco, sobretot les que es fan els dies 1 i 8 de febrer del 1976, quan milers de persones van sortir als carrers de Barcelona amb pancartes en les quals es reclamava “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Però ja des de principis del segle XX hi ha grans mobilitzacions sobre aquesta qüestió. Per donar-ne algun exemple, en el llibre recordem les iniciatives que s’impulsen a principis del 1930, quan les dones catalanes recullen més de 200.000 signatures i s’envien més de 100.000 postals amb les paraules “Amnistia i llibertat”.

Amb l’editora vam tenir molt clar que tot i la rebel·lió judicial contra l’aplicació de la llei d’amnistia, calia incorporar tres capítols sobre els darrers anys: l’un està dedicat als indults als líders independentistes; un altre, a Carles Puigdemont, que ha estat el principal objectiu dels jutges, i un altre, al debat i l’aplicació de la llei d’amnistia que es va aprovar al Congrés. Els dos darrers capítols estan oberts, però precisament la gràcia d’un llibre com aquest és que barregi històries molt llunyanes com la de Ramon Cabrera i Pere Coromines, amb d’altres molt properes i que encara no estan tancades.