ÒPERA
Sonya Yoncheva: “Plorar i cantar alhora és molt difícil”
La soprano interpreta el rol de Cio-Cio-San a ‘Madama Butterfly’ al Liceu
Tres repartiments de protagonistes s’alternaran en les 15 funcions programades, amb un 85% de les entrades venudes
La soprano Sonya Yoncheva s’ha emocionat a la roda de premsa, aquest matí, dissimuladament. El rol de Cio-Cio-San viu un gran desengany quan comprova que l’amor de la seva vida, amb qui ha tingut un fill, l’oficial nord-americà B. F. Pinkerton torna a port per recuperar el fill i endur-se’l amb la seva dona americana a l’altre continent. Yoncheva admet que, com a mare, és un moment que li dol en directe a l’escena i que ha de controlar les seves emocions perquè, adverteix “plorar i cantar alhora és molt difícil”. El Gran Teatre del Liceu recupera la coproducció essencialista de Madama Butterfly, que ja es va veure el 2003 (i que s’ha reposat el 2005, el 2013 i el 2019), ara amb tres repartiments d’intèrprets de primer nivell, adverteix el director artístic Víctor Garcia de Gomar. L’interès per aquest muntatge és notable. Ja s’han venut el 85% de les entrades. Les sessions arrenquen amb un passi del Liceu Under35 el diumenge vinent (18h) i fins al 28 de desembre.
En el rol de Cio-Cio-San Yoncheva comparteix personatge amb Saioa Hernández i Ailyn Pérez. El paper de Pinkerton l’interpreten els tenors Matthew Polenzani, Fabio Sartori i Celso Albelo. Pel que fa a la interpretació de la geisha Suzuki el defensen les mezzosoprano Annalisa Stroppa, Teresa Iervolino i Gemma Coma-Alabert. Finalment, Sharples l’assumeixen els barítons Lucas Meachem, Thomas Mayer i Gerardo Bullón.
El mèrit d’aquesta producció ideada pels directors d’escena Moshe Leiser i Patrice Caurier és que se centra en la música i la relació dels personatges, reduint al mínim la decoració i remetent a la mirada nostàlgica originaria de Puccini. La voluntat és que els quatre protagonistes puguin tenir molta llibertat en interpretar cada cita, comenta la directora repositora Daisy Evans. Això fa que hi hagi matisos en la forma d’entendre aquesta confrontació de cultures. Tot i les advertències de l’ambaixador americà i de la companya, també geisha, Suzuki, Cio-Cio-San creurà que l’amor prevaldrà, mentre que Pinkerton pensa que la seva geisha refarà la seva vida, quan ell marxi definitivament amb el fill. S’estimen, però són incapaços d’entendre’s. Aquest és el repte que apunta el tenor Matthew Polenzani (en el rol de Pinkerton): “Procurar fer-lo humà i que la gent també pugui fer-se càrrec del seu error.”
El director musical Paolo Bortolameolli celebra la visió de Puccini en compondre una peça en la qual intercala la música del bel canto de finals del segle XIX amb cançons tradicionals japoneses (fins i tot, l’hmne). És una evolució que implica un pas més cap a una nova musicalitat que enriquirà tant l’orquestració com les harmonies, a partir d’aquest exotisme. L’espectador coneix els fets que es produiran abans que la protagonista. Això fa que s’empatitzi i s’admiri la determinació, que acabarà sent tràgica, de Cio-Cio-San. La confrontació de cultures, amb valors occidentals l’honor per sobre del pragmatisme permeten que es produeixi una realitat paral·lela, amb el desig de Madama Butterfly, que acabarà abandonada.