Un romàntic irreductible
Enguany es commemoren els 200 anys del naixement de Víctor Balaguer i Cirera, polític liberal i escriptor romàntic
A partir del 1868 va fer carrera política a Madrid, primer com a diputat a Corts i després com a ministre d’Ultramar
“Surge et ambula.” Just al frontispici de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer pot llegir-se aquesta cita evangèlica que simbolitza la resurrecció de Llàtzer, el pas de la mort a la vida, de la ignorància al coneixement. El lema també apareixia a les medalles encunyades amb motiu de la inauguració de l’edifici, projectat per l’arquitecte Jeroni Granell, el 26 d’octubre del 1884; i va proposar-lo el mateix Víctor Balaguer, que el considerava “veritablement apropiat per a l’entrada d’un edifici destinat a estimular la intel·ligència, per tal que penetri en ell i aprengui, oferint després al món el fruit d’allò après”, tal com explicava en una carta al bibliotecari Joan Oliva. Surge et ambula no era només la màxima que havia de guiar el nou equipament, sinó també una màxima que va acompanyar el seu promotor durant tota la seva vida.
Víctor Balaguer va tenir un paper rellevant en la Renaixença catalana, en la resurrecció d’una cultura que es trobada adormida. I es va convertir, durant la segona meitat del segle XIX, en un dels seus revitalitzadors, en un “creador de mentalitats”, en paraules de l’historiador Peter Burke. Aquest paper va exercir-lo a través d’un ampli ventall de disciplines: la literatura, la crítica, el teatre, la història o el periodisme. Nascut l’11 de desembre del 1824 –fa 200 anys– a la ciutat de Barcelona, Balaguer es va revelar com un escriptor extraordinàriament precoç. La seva primera obra, Pepín el Jorobado o el hijo de Carlomagno (1838), va escriure-la amb només tretze anys. Es tracta d’una peça teatral en què combina la ficció amb la història i la llegenda, un recurs típic del romanticisme literari i que, amb el pas dels anys, es convertiria en un dels seus signes d’identitat literaris. De fet, ja des del primer moment es va mostrar influït pels grans mestres del romanticisme europeu, com ara Walter Scott, Víctor Hugo o Alexandre Dumas. Però va ser amb la seva segona obra, Enrique el Dadivoso (1844), quan es va fer un nom en els cercles literaris barcelonins. La seva passió per l’escripturà el va dur a enfrontar-se amb la seva mare –havia quedat orfe de pare de molt jove–, amb un caràcter dominador i tradicional que topava amb el caràcter inquiet i obert del fill. Malgrat tot, ell es va mostrar decidit a viure de la ploma, i es va traslladar a Madrid amb la voluntat d’impulsar la seva carrera literària.
Aquesta vocació romàntica també es va manifestar en la seva producció historiogràfica. El 1853 va publicar Bellezas de la historia de Cataluña, un recull de conferències que havia fet l’any anterior des de la càtedra d’història de la Societat Filharmònica i Literària de Barcelona. En el pròleg proclamava: “La història dels nostres reis és un drama, la història dels nostres herois un poema i la història dels nostres ciutadans [...] és un Evangeli.” A partir d’aquesta màxima es va convertir en un profeta de la historiografia romàntica, molt més preocupada per l’exaltació de les gestes i la difusió de les llegendes que no pas pel rigor científic. La seva monumental Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1860-1864) inclou aportacions de gran erudició, però també un munt de mitificacions. Balaguer era molt més un literat i un polític que no pas un historiador, però va contribuir a treure la història de Catalunya dels cercles tancats de l’academicisme i acostar-la a la ciutadania. De fet, a la resta del títol ja expressava la voluntat de “donar-la a conèixer al poble, recordant-li els grans fets dels seus avantpassats en virtut, patriotisme i armes, i per a difondre entre totes les classes l’amor al país i la memòria de les seves glòries passades”. La seva història va ser llegida amb fruïció pels seus contemporanis i no pot discutir-se que va contribuir que una bona part de la societat es retrobés amb el seu propi passat.
Un home liberal
La dedicació literària de Balaguer resulta indestriable del seu compromís polític. El seu pensament va fixar-lo molt aviat, en un llibre publicat el 1858 i titulat La libertad constitucional, en què sentenciava: “Moltes de les desgràcies polítiques de la nostra Espanya provenen de no haver sabut comprendre el veritable esperit nacional, que [...] és una nacionalitat composta de diverses nacionalitats.” El referent, per fer realitat aquesta idea, no eren les constitucions que s’havien assajat fins aleshores (“en gran part còpia de constitucions estrangeres”), sinó les “admirables constitucions [...] de Catalunya, Aragó, València o les mateixes de Castella”. I sentenciava que l’esperit democràtic “està infiltrat tant en el Fuero Juzgo com en els Usatges catalans”. Aquesta concepció era difícilment conciliable amb els Borbons, que havien imposat l’absolutisme, i Balaguer es va dedicar a conspirar per enderrocar aquesta dinastia, tot i que a les acaballes de la seva vida acabaria plenament integrat en el sistema de la Restauració. A banda d’aquesta enyorança amb el model constitucional, Balaguer reivindicarà el marc de la corona d’Aragó, que contraposarà amb el model de la corona castellana, de base feudal. El 1854 dirigirà un diari barceloní titulat La Corona de Aragón, dedicat a “defensar els interessos de Catalunya, Aragó, València i Mallorca”.
La seva implicació en la conspiració per enderrocar la monarquia va forçar-lo a l’exili l’estiu del 1866. Es va establir a la Provença i, a través de la coneixença de Frederic Mistral, va establir una estreta relació amb els felibres provençals, que el van acollir com a magne representant dels poetes en llengua catalana. Quan va poder tornar a Catalunya, va utilitzar aquests contactes per establir ponts entre les dues literatures germanes. El maig del 1868, amb motiu de la celebració dels Jocs Florals de Barcelona, els felibres provençals van visitar Catalunya. El capvespre del dia 12 de maig van ser aclamats a la Bisbal d’Empordà. La nit era freda i plujosa, però “la població sencera [...] havia sortit en massa de les seves cases per a retre als poetes els honors de la rebuda”, segons la crònica que va aparèixer pocs dies després a les pàgines d’El Faro Bisbalense. Una comitiva, encapçalada per una orquestra, intentava obrir-se pas entre la gentada per rebre els il·lustres visitants. Poca estona després es van sentir visques a Catalunya i a Provença “llançats per uns cent nens que, espontàniament i sense indicacions de ningú, s’havien avançat”. Aquell acte es va convertir en una baula més dels vincles que va voler establir entre un costat i l’altre de la frontera a través de la cultura i, més concretament, de la tradició literària. La visita va culminar a Montserrat, un dels espais que Balaguer havia contribuït a popularitzar, amb un romiatge que va culminar amb una fotografia ben famosa.
El destronament d’Isabel II després de l’anomenada revolució Gloriosa, va representar un punt d’arrencada en una llarga i fecunda trajectòria política que va començar amb la presidència de la Diputació de Barcelona i que culminaria, alguns anys després, en el Ministeri d’Ultramar, que va ocupar en tres ocasions: el 1871, el 1874 i del 1886 al 1888. El 15 de gener del 1869, en les primeres eleccions que es feien amb sufragi universal, va aconseguir l’acta de diputat al districte de Vilanova i la Geltrú. Va fer-ho en la candidatura liberal monàrquica, convençut que calia mantenir el sistema monàrquic malgrat la caiguda dels Borbons. De fet, va participar activament en les gestions per trobar un substitut a Isabel II, primerament intentant que assumís el càrrec el príncep Ferran de Portugal i poc després viatjant a Florència per oferir el tron a Amadeu de Savoia.
Ministre d’Ultramar
Balaguer no només va exercir amb més o menys fortuna com a diplomàtic, sinó que també va ocupar alguns càrrecs rellevants, com ara la Direcció General de Comunicacions. Va ser en aquest període, concretament el 31 d’agost del 1871, quan va visitar Vilanova i la Geltrú de forma oficial. En el llibre d’actes municipals encara es conserva una nota en què es fa constar “un expressiu vot de gràcies [...] per l’incansable afany amb què s’ha dedicat a aconseguir la concessió d’una línia telegràfica que feia molts anys que Vilanova desitjava veure establerta”. El telègraf no seria el llegat més important que deixaria a Vilanova i la Geltrú.
Algunes setmanes després, va assumir el càrrec de ministre d’Ultramar. Va fer-ho en un moment especialment convuls, en plena insurrecció cubana. En una intervenció que va fer al Congrés dels Diputats va revelar la intenció del govern espanyol de “mantenir la legitimitat del seu dret, l’honor de la seva bandera i la integritat nacional”, i es va negar a acceptar la mediació que havia proposat el govern de Colòmbia amb l’argument que no estava disposat que ningú interferís “entre els insurrectes i el govern de la nació espanyola”. De totes maneres, en aquell moment ja s’havia despenjat de la realitat catalana, i fins i tot es va voler distanciar del catalanisme polític, alimentat per la Renaixença que ell havia contribuït a difondre. En un dels darrers discursos que va fer, va manifestar que no pertanyia “al bàndol dels catalanistes”, “ni habito en el seu falansteri, ni combrego amb ells, ni accepto el programa de Manresa, ni crec en l’himne dels Segadors”.
A partir dels anys vuitanta del segle XIX, quan s’havia convertit en un referent cultural de primer ordre i la seva carrera política havia assolit el cim, va dedicar-se en cos i ànima a bastir la Biblioteca Museu Balaguer, un espai amb vocació nacional i que, com bé expressa la historiadora Montserrat Comas, es va convertir en “el primer edifici construït de nova planta que unifica la totalitat del saber, l’artístic i el bibliogràfic, amb una bona dosi cosmopolita i amb llegats com l’egipci i l’ultramarí”. Els darrers anys de la seva vida els va dedicar a deixar lligat el seu llegat. El 22 d’abril del 1900 va signar l’escriptura de cessió de la Biblioteca Museu a Vilanova i la Geltrú. D’entre les seves darreres voluntats també hi havia la de ser enterrat a Vilanova.
La reobertura de la Biblioteca Museu
La commemoració dels 200 anys del naixement de Víctor Balaguer coincideix amb la reobertura de la Biblioteca Museu després de gairebé dos anys d’obres destinades a renovar el seu sistema climàtic. D’aquí que l’edifici esdevingui l’eix vertebrador des d’on recuperar el llegat que va deixar-nos. L’exposició Entre muses. Gènesi d’un llegat universal, que es podrà veure fins al 30 de març del 2025, convida a rememorar els orígens de la institució a través de fotografies originals i objectes artístics. Dimecres vinent també hi ha previst un acte d’homenatge al saló del Vigatà del Palau Moja de Barcelona.