Josep Maria Folch i Torres, l’ànima d’en Lluquet i en Rovelló

Ara que ve Nadal, i que matarem el gall, i que a la tia Pepa li’n darem un tall, també sortirem a gaudir de la tradicional obra de teatre Els pastorets, un dels textos més emblemàtics del nostre país. Tot i que l’origen d’aquest fenomen a casa nostra data del segle XVII, va ser Josep M. Folch i Torres, que va morir tal dia com avui del 1950, que a principis del segle XX va modernitzar i convertir l’obra en un èxit rotund. Un èxit que ha anat ressonant cada hivern fins als nostres dies.

Va néixer a Barcelona el 29 de febrer del 1880 en una família catalanista i culta, i envoltat de sis germans, alguns dels quals també van acabar sent coneguts en la vida cultural, educativa i intel·lectual del país. Durant la seva adolescència va haver de deixar els estudis per ajudar econòmicament a casa i és en aquesta època quan se li va començar a despertar l’afició literària. Va iniciar-se amb la poesia, va presentar-se a diversos certàmens i algun dels seus poemes va aconseguir que li fossin publicats, com Lo primer bes (1897) o Pobre xicot! (1898). A partir del gener del 1899, va començar a publicar amb certa assiduïtat narracions curtes. Va entrar a treballar a La Veu de Catalunya i entre el 1902 i 1905 va publicar a La Renaixença un seguit d’articles amb el títol comú de “Pàgines viscudes”, títol que va ressuscitar més endavant quan va intensificar la seva presència a la revista En Patufet. Als Jocs Florals de Barcelona de 1904 va assolir tots els premis (la copa i els tres accèssits). En paral·lel, se li va anar despertant una forta consciència nacional. Va involucrar-se activament amb el grup de pressió Unió Catalanista, del qual va ser secretari. L’11 de setembre de 1901 va ser detingut per haver participat en una manifestació davant del monument de Rafael Casanova, i va passar tres dies a la presó. Per altra banda, la posició nacionalista dels seus escrits li va provocar diferents multes i segrests de la publicació. La tardor del 1905 va publicar una sèrie d’articles, un dels quals contra Alejandro Lerroux, “Tu ets el Judes!”, signat amb el nom de “Folytor” que va provocar que hagués d’anar a declarar diverses vegades davant del jutge. Aquell mateix any, a causa de la publicació a La Tralla, setmanari del qual era el director, d’un número commemoratiu de la independència de Cuba, li van fer saber que la condemna podria ser molt més greu del que sospitava. Per aquesta raó, el dia de Nadal del 1905 va decidir exiliar-se a Perpinyà.

L’exili no li va impedir continuar produint peces literàries. Enviava els seus millors escrits als diferents premis que es convocaven a Catalunya. Van ser obres d’aquesta època L’ànima en camí (1906), que va guanyar el premi de novel·les catalanes de l’Editorial Patria de Madrid o Sobirania (1907). Va ser contractat per fer de corresponsal del setmanari El Poble Català i guiat pel seu amic Domènec Martí i Julià, va completar la seva formació autodidacta amb un programa d’estudis que incloïa obres de literatura, filosofia i història d’autors clàssics i contemporanis. L’agost del 1908 torna a Barcelona ja sense conseqüències judicials.

A partir d’aquest moment, i fins al final de la Guerra Civil espanyola, Folch i Torres es va dedicar de ple i amb intensitat a la literatura infantil i juvenil. El 1910 L’editor d’En Patufet, Josep Baguñà, li va encarregar una novel·la per a joves, i d’aquí va néixer Les aventures extraordinàries d’en Massagran, que es va anar editant per plecs distribuint-se juntament amb el setmanari. Gràcies al seu èxit, va entrar a treballar la revista primer com a redactor i més endavant com a director. En Patufet es va convertir en un referent pel país que va contribuir a la normalització de la llengua catalana amb la venda de més de 65.000 exemplars cada setmana. Si bé el major èxit de Folch i Torres va ser al teatre infantil i sobretot amb la peça titulada Els pastorets o l’adveniment de l’infant Jesús, un encàrrec fet el 1916 per la Junta d’Espectacles del Coliseu Pompeia de Gràcia amb l’objectiu de renovar l’obra teatral nadalenca Els pastorets. Va ser estrenada la vigília de Nadal d’aquell mateix any al Coliseu Pompeia, sota la direcció d’Ermengol Goula i Francesc Llano. Els protagonistes de l’obra eren dos rabadans, en Lluquet i en Rovelló, que vestits amb barretina, samarra i molt d’humor havien d’aconseguir que els dimonis, que tenien el propòsit d’impedir el naixement del nen Jesús, no se sortissin amb la seva. Amb arquetips típics de la commedia dell’arte, vers per als personatges celestials i prosa per als terrenals, l’espectacle va esdevenir un èxit rotund. Dos anys més tard, va ser reestrenada per Enric Giménez al Teatre Romea i a partir d’aquell moment va començar-se a popularitzar pels teatres, ateneus i grups teatrals d’arreu del país. Aquests dos personatges van quedar tan impregnats dins el cor dels catalans que, fins i tot, quan van ser prohibits, l’any 1939, arreu de la nació, de manera emboscada, capgirada i clandestina, hi va haver gent que es va negar a claudicar i els va mantenir vius perquè a dia d’avui encara els continuem estimant. Actualment es tracta de l’obra més representada de la producció teatral catalana de tots els temps.

Folch i Torres va continuar creant noves obres teatrals amb molt bona rebuda i es va mantenir al capdavant d’En Patufet fins que aquest va haver de deixar de publicar amb la imminent entrada de l’exèrcit franquista a Barcelona. A partir d’aleshores, la repressió del català el va allunyar de la literatura, i per mantenir la família, va dedicar-se a pintar natures mortes i vendre quadres. Va acabar morint el 15 de desembre del 1950 a Barcelona, cinc anys més tard que ho fes la seva dona, Maria Camarasa.

El 1992 es va constituir la Fundació Folch i Torres, dedicada a preservar i difondre el llegat de l’escriptor i el dels seus germans. Ara fa quatre anys, entre la documentació de l’activista cultural de Palamós Carme Maristany es va descobrir un poema inèdit escrit per Folch i Torres pocs dies abans de morir. El seu últim poema.