llibres
Viatges, passejos i cites culturals cercant el sublim
Natàlia Romaní (Tarragona, 1967) és el nom de ploma de Natàlia Rodríguez Pérez, directora del Diari de Tarragona, que ha viscut a Roma, Skopje, Sarajevo, París i Brussel·les. Aquest cert nomadisme assegura que ha “marcat el caràcter plural” de la seva obra. Va debutar el 2021 amb La història de la nostàlgia, que va tenir un èxit de vendes molt notori i va ser finalista del premi Llibreter. Ara, torna amb la novetat Les rutes del sublim, repetint editorial, Univers.
És un llibre, escrit amb exquisidesa estilística, que comença en ple hivern, en una petita taverna grega on l’autora s’instal·la fugint de la seva vida a Brussel·les. Un viatge físic i emocional –en què elogia deambular, caminar badant– per la geografia, l’art, la filosofia i la literatura a la recerca d’un ideal oblidat. Conté assaig, reflexió, dietari, narració de ficció i molts referents culturals i citacions. Un text que pot fer parar bojos els llibreters a l’hora d’assignar-li un prestatge.
“No sé a quin prestatge d’una llibreria situaria aquest títol. Cada cop m’agraden més els llibres que no tenen un sol gènere, que barregen; m’encanten els llibres de Sebald, per exemple”, comenta Romaní. “A diferència del primer llibre, en què ho vaig abocar tot perquè vaig pensar que potser només me’n publicarien un, em sento còmoda en formats més curts, com aquest.”
Refugiada en un racó del Mediterrani, l’autora –mig fictícia, mig real– inicia l’escriptura del llibre amb l’objectiu de saber si encara és possible experimentar el sublim. Seguint aquest impuls, porta el lector des d’una illa de l’Egeu fins a Berlín, Kaliningrad, Tòquio i Delfos, també fins a Kant, Nietzsche, Sòcrates i Basho, a menjar molls de roca, beure vodka a galet i contemplar un parell d’hores el quadre Monjo vora el mar. Per cert, l’edició inclou algunes fotografies.
“Crec que és un llibre per a una mena de lector a qui ja li agradi el plaer de la literatura; com a mi, que si no porto un llibre a la bossa m’agafa una certa ansietat”, confessa.
“Sempre em poso a escriure sense saber on vaig. Hi ha aquesta Natàlia Romaní que signa els llibres a qui passen coses; jo escric estirant fils, dins del cap, omplo desenes de llibretes, guixo i anoto molt els llibres que llegeixo... Després de la nostàlgia, ara una de les meves obsessions és la memòria.”
I és útil, la nostàlgia? “No sé si és útil, però no me la puc treure de sobre, perquè al llarg de la vida vas perdent gent, moments que saps que no tornaran, plats tradicionals... Si et fa recordar i pensar, benvinguda sigui, la nostàlgia, que és quan la memòria et fa una miqueta de mal.”
La cerca d’una citació li pot obrir un camí que decideix transitar. “Una citació em porta a una altra. Hi ha anècdotes que sí que em sé de memòria; d’altres les he anat trobant. Quan escric, el que sí sé és el to, la geografia i la climatologia. Per exemple, mai podria escriure des d’un lloc tropical. Un lloc on fa calor, el sud, no m’interessa.”
Tot i que l’aparença pot semblar de dietari de viatge, el cert és qui hi aboca molta ficció establint un joc amb el lector. “Menteixo molt, als llibres. Potser explico que he escrit en un lloc i ho he fet només mentalment. Els viatges són reals, però no tot el que hi explico. Malauradament, no he passat un hivern a Grècia, però m’hi puc projectar per escriure-ho. Normalment la història no és certa, però sí l’anècdota, tot i que pot haver passat molts anys abans de quan ho narro.”
Per tant, Romaní ha escrit un text amb molts pensaments i vivències propis, cosits amb una ficció disfressada d’autoficció. “Això de l’autoficció no m’atrau. M’imagino un jo al qual li passen coses. Si fes autoficció de veritat, no interessaria a ningú. Quan ets periodista, hi ha una llei molt bàsica que diu que el més important és l’altre. Quan fas literatura, s’hauria d’aplicar el mateix, tret que tinguis una vida molt rellevant”, opina.
El fil conductor és la cerca del sentit del concepte sublim. “El meu company és francès. Allà tot és sublim. Si els feia una arròs negre, em deien que era sublim, i no, era bo, no sublim. I rascant aquest concepte vaig arribar a Friedrich, que ja era un dels meus pintors preferits, i a Monjo vora el mar, que és un dels meus quadres preferits”, i aquí va tenir la llavor del llibre.
“El sublim és tot allò que et fa adonar que ets poqueta cosa i que estàs en mans de forces que no controles; que tens la capacitat de contemplar allò que és meravellós, que alhora pot ser terrorífic. La bellesa que no et trasbalsa és una bellesa banal. Aquí la natura sempre surt guanyant. I també hi ha el sublim en la bellesa de la bondat conseqüent; els voluntaris que han anat a València segur que han descobert una droga molt potent, la solidaritat. I això és Kant.” Bona síntesi.
Es mostra molt crítica amb els museus i demana que desapareguin, tot i que els visita. “Soc molt fanàtica dels museus, però tothom té dret a recuperar la seva cultura espoliada durant el colonialisme.”
També hi ha espai per a pinzellades polítiques, a Les rutes del sublim. “Aposto sense cap mena de dubte pel dret a decidir de la nació catalana, perquè puguem escollir què volem ser. I que això es pugui preguntar cada tants anys, no un cop i prou, i sense dur ningú a la presó. Una altra cosa és què votaria jo. No ho sé, perquè ma mare és de Tarragona, però el meu pare era de Madrid, molt castellà, i aquí la nostàlgia és molt punyetera”, admet.