El cos malalt, quan el cinema i la medicina oferien visions inèdites

La clínica moderna, nascuda a finals del segle XVIII, va trobar en la fotografia i més tard en la irrupció del cinema noves eines per explorar l’exterior i l’interior del cos malalt. Les tecnologies de visió modernes i la literatura mèdica entronquen amb els primers aparells d’enregistrament cinematogràfic i del precinema, com també amb alguns dels primers manifestos cinematogràfics que en reivindiquen el vessant científic. Amb l’objectiu d’aprofundir en aquest àmbit, el Museu del Cinema de Girona presenta una exposició temporal que explora la relació entre aquests dos mons a principis del segle XX, una mostra fruit de les aportacions que hi va haver en el 14è seminari internacional sobre els orígens del cinema –que organitza conjuntament el Museu del Cinema i el Grup de Recerca en Orígens del Cinema (GROC) de la UdG–, que es va centrar en les representacions de patologies físiques i psíquiques en fotografia i cinema.

A cos obert. La malaltia en la fotografia i el cinema dels orígens (1880-1930), que es podrà veure fins al 27 d’abril a la sala d’exposicions temporals de manera gratuïta, aprofundeix en l’aliança entre el cinema i la medicina per oferir unes visions inèdites del cos malalt que van pautar la cultura visual de principis del segle passat, incidint en l’art i la societat del moment. En la medicina, la invenció dels raigs X i l’aparició de la fotografia microscòpica permetien mostrar la interioritat del cos d’una manera inèdita. Aquells primers films mèdics que contenen la hibridació de pedagogia i d’espectacle propis dels teatres anatòmics iniciats amb el Renaixement, també podien mostrar allò que no era visible a ull nu. Una aportació tecnològica amb què alguns dels doctors de l’època van esdevenir celebritats de l’espectacle mèdic utilitzant el cinema per portar un enregistrament visual de les seves metodologies per tractar el cos malalt.

Com destaquen els comissaris de l’exposició, Carolina Martínez, Carme Pardo Salgado i Alan Salvadó, els tres eixos que articulen l’exposició ofereixen un recorregut que ens porta des de la constitució de la mirada anatomicoclínica i el naixement del cinema a un ull que ja no veiem, perquè és el que tenim interioritzat amb les pràctiques de la biopolítica. “Entre aquests dos eixos, la mirada desbordada suposa el moment d’inflexió en la creació d’una mirada que és ja la nostra.” S’hi pot veure per primera vegada un fragment d’una pel·lícula que reprodueix la visió d’un microscopi analitzant una mostra de sang. També es projecta un fragment d’una operació d’ull que va fer el doctor Barraquer per extreure les cataractes d’un pacient.