Xavier Gual (Barcelona, 1973) és filòleg però, durant uns anys, es va dedicar al periodisme perquè li agrada escriure. Actualment és professor de secundària d’un alumnat no especialment receptiu i, potser per desfogar-se, treu els seus fantasmes –mai més ben dit– a través de la literatura.
Ha publicat una quinzena de títols, entre novel·la i narrativa, per a adults i també per a joves, i ha guanyat premis com ara el Mercè Rodoreda, el Ribera d’Ebre, el Pere Quart d’humor i sàtira i el Ramon Muntaner. Ara presenta la novel·la juvenil Kilian, publicada per Fanbooks.
La noia de la caravana (2017) estava protagonitzada per la Laura, que tenia de parella al Kilian. Ara el protagonista és ell, en una trama que vol atrapar els lectors joves a base de ritme, un assassí, personatges enigmàtics i experiències extrasensorials, perquè la Laura pot comunicar-se amb els esperits dels passatgers que van quedar atrapats en el vaixell amb què tornen d’Itàlia, durant el viatge de final de curs.
Després de ‘La noia de la caravana’ i ‘Atrapats’, arriba ‘Kilian’... No és una sèrie, però sí que són obres enllaçades. Ho tenia previst des de l’inici?
Quan vaig escriure La noia de la caravana no ho tenia previst, tot i que hi vaig deixar una porta oberta. L’èxit que va tenir m’ha animat a construir un món literari més complex, aprofitant els elements paranormals. La segona, Atrapats, també ha funcionat molt bé. Hi ha un ordre cronològic, però he fet que els lectors puguin entendre qualsevol de les tres en l’ordre que vulguin. Això sí, si comences per Kilian no te’n podràs estar de buscar les anteriors! [Riu]
No explicarem gaire cosa, però entra de ple en el gènere fantàstic...
He jugat a barrejar novel·la negra amb elements paranormals. Als joves sempre els han interessat els fantasmes i el terror. Encara atrauen els mons creats per Poe, Lovecraft, Shelley i Stoker. I a moltes cases hi ha novel·les de Stephen King. Els clàssics tenen vida més enllà de la mort. En algunes novel·les que he fet per a adults, determinats personatges femenins connecten amb els esperits. Per a mi són projeccions de les pors dels vius.
Tècnicament és clara: capítols curts, trama dinàmica, diàlegs fluids, acció... A més d’ingredients com ara mister, tensió sexual, vivències del passat...
El personatge de Kilian és un dels protagonistes de La noia de la caravana, però en canvi no apareix a Atrapats. Com que visito molts instituts que m’han llegit, moltes noies em preguntaven què li havia passat, al Kilian. Doncs aquí el trobem, amb la noia que li agrada, la Laura, que és l’enllaç de les tres novel·les. El cert és que les tres tenen estructures diferents però aconsegueixen sensacions semblants i volen enganxar molt. No he repetit la fórmula perquè volia que cadascuna mantigués les seves sorpreses i no fossin previsibles. Les tres parteixen de llocs tancats: un càmping abandonat, un institut de nit i col·lapsat per la neu i les vint hores de viatge en vaixell de Roma a Barcelona. El viatge en vaixell és una experiència real que vaig fer, com a professor, amb alumnes de l’ESO. Per sort sense aparicions fantasmals...
Pel que fa a lectures morals o educatives, quins temes ha volgut incloure de manera conscient?
L’entorn de l’obra és el d’adolescents fent secundària, per això, els lectors ideals, s’hi reconeixen. Hi afegeixo el viatge de final de curs, que per a molts és la primera vegada que creuen una frontera sense els pares. La primera novel·la juvenil que vaig publicar, El mediador, sí que tenia clarament un missatge. Era una actualització de Mar i cel, de Guimerà, amb una Blanca i un Saïd adolescents i encara incompresos. Amb aquestes tres la primera intenció, tal i com van els índexs de lectura i la falta de comprensió lectora, era enganxar-los a la pàgina com si fos una pantalla. Vull que associïn les meves novel·les a una experiència que els hagi agradat molt, per intensa, per emocionant, més enllà de si l’encaren com una lectura obligatòria del seu institut o no. Vull plantar la llavor del gust per la lectura. Pels lectors del futur. I en català.
Deu n’hi do...
És que entre els nostres adolescents està ben vist que no t’agradi llegir, i els que llegeixen molt ho porten amb discreció. Saben que van a contracorrent.
Vostè també escriu per a adults. La franja juvenil de lectors és la més complicada de ‘guanyar’, oi?
Els adolescents són més directes. Jo no pretenc agradar a tothom, però normalment m’enduc la majoria al sarró, i això em deixa molt satisfet. Les quatre juvenils que he publicat m’han donat grans alegries. Em sento més còmode parlant del que he escrit als instituts que no pas quan em toca promocionar una d’adults en llibreries, que no saps mai qui et vindrà dels que et van assegurar que ho farien. Amb els lectors adults em sento jutjat per si la meva cara i el meu nom els sona, encara que faci més de vint anys que publico de manera professional. Els joves també són de seguir famosos, evidentment, però amb la lectura crec que es deixen endur per la intuïció, pel llibre.
No pot faltar aquesta pregunta: ja pensa en un nou títol relacionat amb aquests tres?
Sí, i tant. Està sencer, dins el meu cap... Ara, però, deixaré que Kilian faci el seu camí. A més, vull publicar un nou assaig i un parell de novel·les per a adults.
Vol estar a totes les salses, ja ho veig... Per cert que, el tema salses, li agrada, oi? Aquí hi ha un oli picant amb pes a la trama i el 2006 va publicar ‘Ketchup’...
A Kilian “il picante de la morte” l’elaboren en la pizzeria on ell treballa els caps de setmana, té la seva història i la seva conya. I Ketchup era una metàfora de la sang de mentida, amb uns adolescents que vivien al límit. De fet, la primera aproximació involuntària al juvenil va ser amb Ketchup, que en el seu moment va ser molt transgressora i pionera, amb booktràilers de promoció. A més, probablement soc l’únic escriptor en català que ha publicat dues novel·les que comencen amb la lletra K. [Riu]