Un autor ben proper membre d’un grup exclusiu

Pablo Martín Sánchez (Reus, 1977) és doctor en llengua i literatura franceses per la Universitat de Lilla i doctor en teoria de la literatura i de l’art i literatura comparada per la Universitat de Granada. Si aquests títols no fan prou patxoca, el seu currículum suma una acreditació, que no és universitària, però que gairebé puntua més: és l’únic català membre de l’Ouvroir de Littérature Potentielle (Taller de Literatura Potencial), conegut com Oulipo. Un grup francès d’experimentació literària creat el 1960 per l’escriptor Raymond Queneau i el matemàtic François Le Lionnais. En 64 anys d’existència, Oulipo només ha tingut 41 membres –Martín és el 40è–, que, això sí, ho són de manera eterna perquè, un cop morts –més de la meitat de membres ja no respiren–, encara se’ls considera membres de ple dret.

Però Pablo Martín Sánchez està ben viu, amb veu radiofònica i aspecte de professor pulcre i afable que escampa somriures trapelles, juganers, com pertoca als membres de l’exclusiu Oulipo, entre els quals es poden citar noms com ara Marcel Duchamp, Italo Calvino, Hervé Le Tellier i Georges Perec. I alguna carabassa sonada, com la que els va donar Cortázar als anys setanta.

“L’objectiu principal és treballar la literatura amb constriccions, estructures, formes, procediments..., que permetin potenciar la imaginació, la creativitat; és posar uns obstacles que esdevenen trampolins i generen obra”, defineix Martín, que és traductor i professor d’escriptura de l’Ateneu i que ha publicat, sempre amb Acantilado, les novel·les El anarquista que se llamaba como yo (2012), Tuyo es el mañana (2016) i Diario de un viejo cabezota (2020).

Ara presenta una nova edició d’un recull de relats, Fricciones, també amb Acantilado i publicat per primer cop el 2011. Es tracta d’una mena de miscel·lània en què recull, a més d’uns quants inèdits, tot de textos publicats en capçaleres variades de manera independent, com consta amb tot detall en un annex. L’edició inclou un pròleg de Sara Mesa i una cinquantena d’aforismes d’Eduardo Berti –també membre d’Oulipo– en què juga amb el concepte de fricció.

“La diferència amb l’edició anterior és de gruix. Hem passat de 27 a 40 relats. I la revisió. Alguns contes tenen 20 anys i la temptació de l’obra inacabada és bona per millorar el resultat. Els canvis han afectat més per motius d’antiguitat, perquè als més antics hi he ficat més cullerada, tot i que no es pot parlar de reescriptura, només de revisió.”

Tot plegat és una exhibició de textos amb tot de denominadors comuns, com ara l’humor subtil, la correcció estilística, el joc, la metaliteratura i, és clar, la fricció. “El llibre es titula Fricciones perquè cada conte fricciona amb un altre text, pintura o pel·lícula. La varietat estilística i temàtica és molt àmplia. Hi ha alguns contes que es podrien etiquetar d’autoficció, tot i que no tot el que pot semblar real, ho és”, matisa l’autor.

És un llibre molt pensat però, tot i això, Martín reivindica el format de miscel·lània. “Hi ha la idea que el llibre de contes ha de tenir una unitat, temàtica o estilística. Monterroso comparava un llibre de contes amb una bona conversa, en què no hi ha inici ni final, ni centre ni perifèria, tot és rizomàtic i divers. Paradoxalment, la unitat del recull és la seva diversitat”, reflexiona.

El llibre va “del més curt al més llarg, en un efecte bola de neu”, i dividit en cinc blocs: Microficciones, amb nou contes molt breus; Pequeñas fricciones, amb set contes, també breus, però no tant com els anteriors; Fricciones, amb onze narracions de llargada moderada; Grandes fricciones, amb vuit textos d’unes sis pàgines de mitjana i, finalment, Macrofricciones, amb cinc contes d’entre quinze i vint pàgines.

Hi ha contes que parteixen d’un joc; altres, d’una història. “Pots construir una peripècia verbal o formal en contes curts, però en els llargs la trama té molta importància. La literatura experimental serveix per fer jocs de tota mena, també llargs, però a mi, quan les distàncies són llargues, m’agrada explicar històries. No sempre aplico el joc pel joc. De vegades, el diàleg amb lector passa per una experimentació formal; altres vegades, per una història.” I és que no són contes críptics, en absolut, són literatura de la bona amb un plus creatiu.

Hi ha contes en què explica experiments, com Poesía métrica. “Jacques Jouet la va inventar el 1995. En tallers que he fet a Barcelona i Madrid és molt curiós anar un grup en metro i, a cada parada, veure que tothom escriu i, quan arrenca el comboi, s’aturen. Perquè entre cada parada has de pensar el següent vers i escriure’l quan està aturat. És la constricció, del temps i l’espai, aplicada a la creació poètica.”

I contes amb trama, com Accidente. “Me’l va inspirar Matar a Platón, de Chantal Maillard, que parla de la perspectiva múltiple, que sempre m’ha interessat molt. No hi ha una sola manera de veure el mateix.”

Ara està escrivint un text de no-ficció i fent traduccions. “Traduir forma part del meu ofici d’escriptor. Abans pensava que traduir era un entrenament per escriure millor, però m’he adonat que al revés també és cert: escriure és un entrenament per traduir millor.”