La confessió d’una impostura

Abans d’American gigolo, un breu, però significatiu, paper a Buscant el Sr. Goodbar (Richard Brooks, 1978) va impulsar la carrera de Richard Gere, que també havia protagonitzat Dies del cel (1979), de Terrence Malick. No hi ha cap dubte, però, que la pel·lícula de Paul Schrader, a més de promoure Giorgio Armani a Hollywood, va catapultar l’actor a la fama amb el personatge d’un gigoló narcisista i amoral que, culpat d’un assassinat que no ha comès, es redimeix a través de l’amor inesperat amb una clienta: “Oh, per arribar a tu quin camí més estrany he hagut de fer”, diu el prostitut de luxe a la seva enamorada, quan aquesta el visita a la presó, parafrasejant el final mític de Pickpocket, film de Robert Bresson, un cineasta especialment admirat per Schrader.

Des d’American gigolo, el seu director ha explicat moltes altres històries de caigudes morals i redempcions, de penediments i expiacions. També ho és Oh, Canada , basada en una novel·la més o menys autobiogràfica de Russell Banks. En tot cas, passats més de quaranta anys, Gere ha tornat a col·laborar amb Schrader per interpretar un cineasta documentalista que, amb la consciència que la mort l’assetja, vol fer una confessió sobretot relativa a la seva joventut: evocant-la, el personatge s’encarna en l’actor Jacob Elordi. La fa davant de la càmera dels qui, precisament, fan un documental sobre ell, però com si la necessités per sincerar-se amb la seva esposa, assumida per Uma Thurman, sense que es doni gaire rellevància ni a l’actriu ni al seu personatge. Al capdavall vol revelar al món que la seva vida, que va fer-se llegendària, ha estat construïda amb irresponsabilitats i impostures: va renunciar a una vida acomodada però, quan va marxar dels EUA en ser reclutat com a soldat, no només va fugir de la guerra del Vietnam. Schrader fa present que les vides s’inventen i que la memòria és incerta. Però no acaba d’aprofundir-hi i desaprofita el fet que el personatge és un documentalista per recordar que, fins quan aborda la realitat, el cinema pot servir a la mentida o bé no pot arribar a cap veritat. Allò que, en tot cas, no s’acaba de saber és si el director estatunidenc vol desmitificar simplement un personatge o els membres d’una generació –la pròpia– que van enfrontar-se al govern dels EUA, en relació amb la guerra del Vietnam, mentre suposadament es revoltaven contra l’ordre social i la falsedat del somni americà.