Crítica
Anunci publicitari a Nàpols
Paolo Sorrentino va guanyar molts adeptes (i també alguns detractors) mostrant suposadament la grande bellezza de Roma mentre Jep Gambardella fa sentències sobre la banalitat de la vida mundana que ell mateix encarna. Essent napolità, devia sentir que tenia pendent homenatjar la seva ciutat i, així, reflectir-ne la bellesa. Ho va voler fer amb È stata la mano di Dio, inspirada en la pròpia adolescència del director, marcada per la mort dels seus pares a causa d’una fuita de gas, per evocar els temps en què Nàpols va revifar amb la màgia de Maradona. Ha tornat a intentar un homenatge amb Parthenope, títol que remet a la sirena que, segons la mitologia, va morir i va ser enterrada a la ciutat a la qual antigament va donar nom. També és el nom de la protagonista, una jove bellíssima (tothom que s’hi relaciona o s’hi creua ho reconeix) que encarnaria la fascinació de la ciutat. Tanmateix, si en la pel·lícula anterior Nàpols és un decorat que sembla una postal amb Maradona al fons, en aquesta hi ha una estètica d’anunci publicitari que depèn d’una mena de desfilada de models vestits per la marca Yves Saint-Laurent, que participa en la producció a través del seu dissenyador artístic Anthony Vaccarello.
Interpretada per Celeste Dalla Porta, sotmesa a una mirada absolutament fetitxista, Parthenope neix el 1950 i bona part del film transcorre a principi dels últims setanta, quan ella és aquesta jove bella, misteriosa i desitjada que no fa cas a ningú que vol seduir-la. Mentre ella es passeja amb un mig somriure, se senten grans frases sobre grans temes (la solemnitat de Sorrentino) en grans escenaris sovint amb vistes al mar: fins hi apareix l’escriptor John Cheever (Gary Oldman) per dir alguna sentència. Amb una tragèdia pel mig, Parthenope decideix estudiar antropologia: aleshores també és la més intel·ligent. En aquesta nova exploració del director napolità en el no-res, potser la presència final de Stefania Sandrelli aporta una mica d’autenticitat.
