Doble aproximació al mal

Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951) és una escriptora polifacètica (assagista, poeta, biògrafa, crítica literària...) i prolífica (ha publicat una cinquantena de llibres i centenars d’articles en mitjans molt diversos) que ens ha sorprès gratament amb un nou llibre, Cambres fosques (Trípode), en què combina l’assaig divulgatiu (cent per cent rigorós, que quedi clar, que la divulgació també ho pot ser, ho ha de ser, de rigorosa) amb la narració literària.

L’obra, està estructurada en nou parts (a més d’un pròleg, un epíleg i nombrosos paratextos, entre els quals destaquen una vintena de citacions d’autors molt diversos, inclosa la mateixa Teresa Costa-Gramunt en dues ocasions), cadascuna de les quals consta d’una “Reflexió”, en què l’autora reflexiona, si em permeteu la redundància, sobre algun aspecte del mal (causes, manifestacions, graus, referents literaris i religiosos...), i d’una narració que l’exemplifica, perquè, com diu la mateixa Teresa en més d’una ocasió: “És en els fets concrets i en les seves conseqüències on es veu l’obra del mal” (pl. 174). I ho rebla amb paraules de la filòsofa i psicoanalista búlgara Julia Kristeva: “Anomenar el mal permet fer [escriure] històries del mal, per no sucumbir al mal” (pl. 220). Aquesta reafirmació, podríem dir, de les idees de l’autora en citacions i obres de grans pensadors (filòsofs, antropòlegs, sociòlegs, escriptors, artistes...) és una constant de l’obra, i del conjunt dels seus assaigs gosaria dir, que l’enriqueix, no cal dir-ho, alhora que ens mostra la vasta formació humanística de la Teresa.

Les nou narracions que exemplifiquen les nou reflexions són breus històries de personatges molt diversos, i majoritàriament femenins, en els quals veiem reflectida alguna maldat, sigui perquè en són la causa (l’Antònia, la mare possessiva de la primera reflexió, o l’Elvira, de la tercera, ingrata fins a fer mal, en poden ser bons exemples), sigui perquè la pateixen (la Lluïsa, assaltada sexualment per en Ramon amb només 12 anys, de la segona reflexió, o la Lídia, de la sisena, el marit de la qual no en suporta els èxits, ho il·lustren perfectament).

Totes les històries són de base realista (alguna potser autobiogràfica i tot) i estan escrites amb riquesa de llengua (només ens hi ha grinyolat l’abús de possessius en massa fragments de l’obra) i de recursos literaris (metàfores, imatges, comparacions...) que mostren el vessant més poètic de l’autora. Només un parell d’exemples, perquè l’espai de què disposo no me’n permet més: “Veure’ns en un mirall que no ens fa guapos no agrada, si bé és a través del mirall que ens posem al davant que tenim l’oportunitat d’anar extraient el millor de nosaltres” (pl. 129-130) o “Les dues dones vestides de negre i la dona vestida de verd la miraven fixament amb els ulls vermells de ponx. Amb aquells ulls envinats llançaven dards de befa a la Maria, amb gestos grollers l’escarnien, reien amb grans cleques carnavalesques” (pl. 169).

Un llibre per llegir amb calma, per pair-ne les grans reflexions i les petites, un llibre que ens pot ajudar a gaudir “d’una vida humanitzada a través de la consciència, és a dir: una vida amb sentit, amb ànima” (pl. 219), per dir-ho amb paraules de la mateixa Teresa Costa-Gramunt.