L’art antifeixista s’amagava a la plaça de la Bonanova

El relat que s’havia anat cons­truint, sense poder-ho pro­var, era aquest: abans de mar­xar a l’exili, el govern de la República va desar al Palau Naci­o­nal de Montjuïc les obres d’art més com­pro­me­ses política­ment per pro­te­gir-les dels fran­quis­tes. Però no va ser així. L’his­to­ri­a­dor de l’art San­tos M. Mateos Rusi­llo ha loca­lit­zat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó una docu­men­tació inèdita que per­met res­se­guir el camí que van fer les pin­tu­res, les escul­tu­res, els dibui­xos i els gra­vats de forta sig­ni­fi­cació anti­fei­xista que, entre d’altres llocs, però aquest el més simbòlic, es van pre­sen­tar al pavelló espa­nyol de l’Expo­sició Inter­na­ci­o­nal de París del 1937.

Quan els ven­ce­dors de la guerra van entrar a Bar­ce­lona, aquest con­junt artístic d’alt vol­tatge ideològic no era ocult, com s’ha dit sem­pre, dins l’edi­fici del Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya (MNAC), on no gaire més tard sí que hi aca­ba­ria anant. Els fran­quis­tes se’l van tro­bar al número 4 de la plaça de la Bona­nova, que havia estat la seu del Minis­teri d’Ins­trucció Pública i Sani­tat del govern legítim, des que la tar­dor del 1937 es va ins­tal·lar a la capi­tal cata­lana. Mateos, pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de Vic, ha des­co­bert l’inven­tari que van fer els homes de la dic­ta­dura el 30 de juny del 1939 un cop van aga­far el con­trol de les obres. Eren més de 400, comp­tant també mobles, objec­tes orna­men­tals i un grup que no tenia res a veure amb les estratègies de pro­pa­ganda repu­bli­cana. “Algu­nes deco­ra­ven les dependències minis­te­ri­als. A l’avant­des­patx i al des­patx del minis­tre, hi havia obres de Soro­lla, Tie­polo, Mir i Rebull, entre d’altres. Però el gruix prin­ci­pal esta­ven emma­gat­ze­ma­des: eren les que havien par­ti­ci­pat en l’expo­sició de París o en con­cur­sos i expo­si­ci­ons que la Direcció Gene­ral de Belles Arts va orga­nit­zar els anys 1937 i 1938.” Ho explica Mateos, que va pre­sen­tar la seva inves­ti­gació en la segona jor­nada Igue­mus sobre l’impacte de la Guerra Civil en els museus de Cata­lu­nya, orga­nit­zada per l’Ins­ti­tut Català de Recerca en Patri­moni Cul­tu­ral aquest novem­bre al Museu de Sol­sona.

El Ser­vi­cio de Defensa del Patri­mo­nio Artístico Naci­o­nal (SDPAN) fran­quista no es va limi­tar a ela­bo­rar una llista neu­tre d’aquell fons. “En va fer una valo­ració artística i una altra de caràcter ideològic. A les obres que va con­si­de­rar “de fac­tura cor­recta”, els va adju­di­car una eti­queta blanca oval. A les de, segons el seu cri­teri, sense valor artístic, una eti­queta rec­tan­gu­lar blanca amb una vora dau­rada. I a les d’autors o temàtiques “rojas”, una eti­queta verda, deta­lla Mateos, que ha fet una pros­pecció a les reser­ves del MNAC, on es pre­serva la major part d’aquest lle­gat, excepte una selecció que s’exposa a les sales per­ma­nents sobre la Guerra Civil que es van estre­nar el 2021. I, efec­ti­va­ment, ha pogut com­pro­var que encara duen les eti­que­tes fran­quis­tes al revers. En alguns casos, dues. Per exem­ple, el qua­dre Eva­cu­ación, de José Luís Bar­da­sano, té la blanca i la verda.

“Van ser els fran­quis­tes els que, feta la cata­lo­gació, van tras­lla­dar les peces de la plaça de la Bona­nova al Palau Naci­o­nal aquell mateix estiu del 1939”, revela l’inves­ti­ga­dor. Només a una petitíssima part les van lega­lit­zar, for­ma­lit­zant-ne un dipòsit a la Junta de Museus. Òbvi­a­ment, les que no esta­ven con­no­ta­des política­ment, encara que els seus autors sí que fos­sin d’esquer­res, fins i tot alguns que havien mort al front de guerra. “La resta van que­dar sim­ple­ment emma­gat­ze­ma­des, sense cap acta d’ingrés.” Van que­dar en terra de ningú. No va ser fins als anys vui­tanta, mig segle després, que aquell botí ama­gat va sor­tir a la llum pública i es va expo­sar a corre-cuita, pri­mer a Bar­ce­lona i després a Madrid.

Ama­gat, però no des­co­ne­gut, si més no per a una vella guàrdia dels temps de la dic­ta­dura que ni en democràcia va avi­sar de la seva existència. Les obres van aparèixer casu­al­ment durant uns tre­balls de revisió de les col·lec­ci­ons de l’antic Museu d’Art Modern. El seu para­dor sí que era com­ple­ta­ment des­co­ne­gut pels artis­tes, alguns dels quals encara eren vius. Per a ells va ser una enorme sor­presa des­co­brir que no s’havien ni per­dut ni des­truït. I que les podien recla­mar, perquè eren, sem­pre ho havien estat, de la seva pro­pi­e­tat.

Mateos ha estu­diat dife­rents casos del que va suc­ceir a par­tir d’aquell moment. Amb poques excep­ci­ons, “la madeixa burocràtica va dila­tar els pro­ces­sos durant anys.” De res­ti­tu­ci­ons, se’n van fer una sei­xan­tena, segons dades apor­ta­des pel MNAC. Un cas és el de l’artista valencià Ricardo Boix, amb dues obres al fons, La bes­tia fas­cista i Son­gez à la dou­leur d’Espagne. Amb la inter­me­di­ació del minis­tre Jorge Semprún les va recu­pe­rar el 1991, dos anys abans de morir. Després, els seus hereus les van ven­dre a l’Ajun­ta­ment de València, i actu­al­ment s’expo­sen al Museu de la Ciu­tat de València. També va volar lluny de Bar­ce­lona El pue­blo español tiene un camino que con­duce a una estre­lla, la maqueta de la icònica, i des­a­pa­re­guda, escul­tura que Alberto Sánchez va crear per a l’expo­sició de París. “El Minis­teri de Cul­tura la volia per al museu Reina Sofía i va mani­o­brar perquè els hereus de l’artista en fes­sin donació”, diu Mateos. A Cata­lu­nya, la jugada va moles­tar, però és que els des­cen­dents de l’artista tam­poc no esta­ven gaire con­tents amb el tracte que havien rebut aquí. I tam­poc ho estava el fill d’Helios Gómez. “Va con­tac­tar múlti­ples vega­des amb el MNAC per tan­car un acord. El 2003 va enviar una carta quei­xant-se del nul interès que demos­tra­ven per que­dar-se l’obra del seu pare, Eva­cu­ación.” I així i tot al final va aca­bar for­ma­lit­zant el dipòsit d’aquesta pin­tura que els agents de l’SDPAN havien eti­que­tat de valor artístic excel·lent.

També roman al museu d’art català de capçalera Ale­goría del fusi­la­mi­ento de Fede­rico García Lorca, de Fer­nando Bri­o­nes. L’artista va fer ges­ti­ons per regu­la­rit­zar la situ­ació del seu qua­dre. “O me’l tor­nen o me’l paguen.” Va morir i el 1999 els seus fills van deci­dir donar-lo al MNAC.

Però un munt d’obres van que­dar orfes. Ningú no les va recla­mar. Com Lina Ódena, el retrat de l’heroïna comu­nista Pau­lina Ódena García ves­tida de mili­ci­ana des­a­fi­ant pis­tola en mà l’exèrcit mar­roquí de Franco. No cal ni dir que en l’inven­tari de l’SDPAN surt cata­lo­gada d’autor “rojo” i d’assumpte “rojo”. Fins ara ni tan sols se sabia el nom com­plet del seu cre­a­dor. Mateos l’ha tro­bat a la llista fran­quista: José Pons Sanc­his, for­mat a l’Escola de Belles Arts de la Reial Acadèmia de Sant Car­les de València. Poca cosa més se sap de la seva bio­gra­fia.

Només amb futu­res recer­ques es podrà treure l’entre­llat dels encara capítols poc clars d’aquesta història. Sobre­tot, si es tra­du­ei­xen en expo­si­ci­ons públi­ques fetes amb rigor. El MNAC en pre­para una per a la tar­dor de l’any que ve en què mos­trarà 182 obres dipo­si­ta­des pels fran­quis­tes al Palau Naci­o­nal que encara no se sap a qui havien per­tan­gut. A la llum de la nova inves­ti­gació de San­tos M. Mateos, un dels prin­ci­pals estu­di­o­sos d’aquest tema, sem­bla evi­dent que s’ha de replan­te­jar el pro­jecte expo­si­tiu, ja que totes aques­tes obres del fons de la Segona República també van ser desa­des pel fran­quisme al Palau Naci­o­nal.