Capitalisme amb patates

Els Pira­tes tro­ben en el fre­go­lisme la manera d’expres­sar una tensió labo­ral crei­xent. Aquesta clau, que ja han uti­lit­zat en títols ante­ri­ors (El gran Fra­ca­roli), aporta la fres­cor i l’espon­taneïtat d’una com­pa­nyia jove, amb més de 20 anys de tra­jectòria. Laura Aubert torna a fer una adap­tació (l’ante­rior va ser La setena porta a par­tir de tex­tos de Joan Brossa) en què s’inclou la com­po­sició musi­cal d’Ari­adna Cabiró. El repte és tras­lla­dar aquell text dels anys cin­quanta de Lon­dres a la Bar­ce­lona de l’actu­a­li­tat. Com ja va fer Fer­ran Utzet a Sopa de pollas­tre amb ordi (també una peça sobre l’obre­risme i el con­su­misme, del mateix autor), a l’escena hi apa­rei­xen llau­nes i enva­sos, però ni un sol ali­ment. Es juga amb la bui­dor com a recurs escènic. La relació entre els satèl·lits de la cuina fun­ci­ona i el públic va des­co­brint l’uni­vers íntim de cada pro­ta­go­nista, sal­pe­brat per apa­ri­ci­ons deli­rants com les influ­en­cers, o un ani­mal inde­sit­jat.

A Els Pira­tes els agrada que l’escena desen­fa­dada i un punt còmica toqui el vora­viu. Ho van pro­var amb el femi­nisme de Les feres de Shakes­pe­are, al Tea­tre Con­dal (2017). I, sobre­tot, amb els seus esbo­jar­rats Bal­ne­a­ris (2015), que ben bé serien matèria per a qual­se­vol, capítol del Polònia de l’època. Aquests pro­fes­si­o­nals tre­ba­llen entre la neces­si­tat vital de sub­sistència i un cert orgull o ambició per­so­nal. El capi­ta­lisme esclafa les il·lusi­ons i arrasa els som­nis de qual­se­vol esta­ment de la cuina. Si Harold Pin­ter insi­nu­ava la crisi labo­ral a El mun­ta­plats, ara un actor com Ricard Farré passa de ser el xef desen­ga­nyat a esde­ve­nir l’opti­mista ren­ta­plats en qüestió de segons. I Laura Pau va de maître a espe­ci­a­lista en postres, o cam­brera. I Ber­nat Cot, d’un jove cui­ner aca­bat de sor­tir de l’acadèmia a l’amo que, amar­gat, es veurà superat per les cir­cumstàncies. En aquesta pro­posta sí que hi ha un graó més de dra­ma­tisme en qua­dres en què hi ha amors secrets, o la deni­gració més insul­tant.

El 2009, la comèdia de Copa­ca­bana (dels Pon­ten Pie) trans­for­mava el públic en un grup de comen­sals que arri­ba­ven ines­pe­ra­da­ment a un res­tau­rant a punt de tan­car. Els cui­ners impro­vi­sa­ven amb el poc que els que­dava al rebost. Ara, es viu dife­rent aquesta tensió (que els cui­ners per­ce­ben però sense intuir-ne la causa defi­ni­tiva). Els Pira­tes fan que el dal­ta­baix rebenti en el poder de l’amo, que tot­hom odia (i que la filla con­fia a redreçar quan ell marxi). Sem­bla que la seva incom­petència amb el tracte s’esten­gui també al negoci. En rea­li­tat, el capi­ta­lisme tam­poc té com­passió amb els caps que empa­tit­zen amb els tre­ba­lla­dors. Aques­tes guar­ni­ci­ons de pata­tes calen­tes no les vol ningú.